Entre el Túria i el Ridaura

“Tal com és costum del lloc (i que es considera una atenció singular envers el forasters), en acostar-nos a la Verge negra (que, us ho hauria d’haver dit, té als braços al seu Fill, tot i que, si aquest és negre o mulat per part de mare, és un cosa que no vaig intentar esbrinar), el sacerdot, molt gentilment, us en presenta el braç perquè el beseu. En aquesta situació, jo, que soc protestant de soca-rel, vaig mal interpretar les seves indicacions, i vaig cometre l’error de besar la Verge a la cara. La cara de disgust del religiós (perquè es va ofendre més ell que no pas la Mare de Déu) de seguida em va mostrar que m’havia equivocat. Però, com prova de gentilesa, el sacerdot, que no havia deixat passar cap espanyol amb els seus acompanyants i amb mi, ho va deixar córrer, i va manifestar amb les seves atencions que estava disposat a curar-me de la meva ignorància a còpia d’amabilitat.”

En un parèntesi entre batalles, el protagonista visita Montserrat i queda impressionat pel que troba. No tant per la part més catòlica de la muntanya, sinó per la seua natura i espiritualitat. No li agraden els tresors materials, però sí els espirituals que pot trobar caminant per allà: per les ermites, les sendes, les muntanyes o parlant amb ermitans. No troba, com a bon protestant, aquest plaer amb els tresors i donacions a la Verge que hi han al monestir. El que està escrit a dalt, és una anècdota, amb un poc d’humor, respecte a aquesta petita incursió d’un protestant en un temple catòlic.
Més endavant conta un petit acudit en boca d’un Hidalgo manxec:
“És ben cert”, va dir, “que Jesucrist va fer miracles, un dels quals va ser alimentar cinc mil persones amb dos o tres peixos menuts i el mateix nombre de pans. Però Sant Francesc, el fundador dels franciscans, ha aconseguit alimentar cada dia cent mil ganduls sense fer res”.
En clara al·lusió amb el nivell de vida que porten algunes ordres que es diuen pobres, però que no patien el mateix que els pobres del poble.