El pequeño Arquímedes, d’Aldous Huxley.
En la meva darrera visita a la llibreria 22 de Girona vaig trobar aquest petit relat de l’autor de “Un món feliç” i el vaig comprar. És una breu narració en la que l’autor ens conta com es desaprofitat de manera tràgica el talent matemàtic d’un nen fill de pagesos italians, sobretot que es confon la seva capacitat matemàtica amb els seus gustos musicals i s’intenta fer d’ell un petit geni abans d’hora, enlloc de deixar-lo créixer com el que és, un nen al que li agrada també jugar i passar-ho bé. Potser recomanaria aquesta petit llibre a tots aquests que promocionen programes de televisió amb nens que els fan passar per adults en miniatura, i sobretot als espectadors que els miren. Hi ha un paràgraf a l’inici que fa preveure un poc la desgràcia:
“Los físicos hablan de extraer energía de los atomos; sus empeños serían mucho más provechosos si se dedicaran a algo más cercano: descubrir la manera de interceptar esos enormes caudales de energia vital que se acumulan en mujeres ociosas de temperamento sanguíneo y que, en el imperfecto estado actual de organización social y científica, se disipan en ectividades tan deplorables por lo general: interferir en los asuntos de los demás, provocar escenas emocionales, pensar en el amor y practicarlo, e inquietar a los hombres hasta el punto de imposibilitarles el trabajo.”
Més tard ens recorda de quina mala manera aplicarà tota aquesta energia intentant crear un petit Mozart d’un nen que només volia ser un nen.
