La mainadera d’Eugéne Bourmont, d’Esther Blanco Ribot.
A la seva segona novel·la Esther Blanco, en la meva modesta opinió, ha fet una aposta arriscada. Potser és la meva ignorància, però la majoria de novel·les històriques catalanes que conec sempre estan ambientades en èpoques on als catalans ens ha anat millor o molt malament (1714, edat mitjana, final de segle XIX o segle XX). Esther ha arriscat i ha apostat per ambientar la seva història d’amor (amb un poquet de sexe, he he) al trienni liberal que va des del pronunciament de Riego fins a l’alliberament del rei Ferran VII per les tropes franceses dels Cent-mil fills de Sant Lluís.
Crec que li ha eixit bé la jugada i ha escrit una novel·la amena de llegir amb capítols breus i amb uns diàlegs entre personatges en els que destacaria la diferència entre el parlar del poble ignorant i el dels burgesos, o l’ús de l’article salat, que ja costa trobar al llarg de la Costa Brava.
Ara, a esperar la tercera novel·la. Sort Esther!
