La isla del dia de antes, d’Umberto Eco.
Tenia aquest llibre per casa, però no l’havia llegit mai, esperant comprar la versió en català. Però com, aquest mes m’he quedat sense cap, vaig decidir llegir-lo. El gran record que tinc de la seva novel·la “El nom de la rosa”, que l’ha llegida 4 vegades i un poc menys de “El pèndol de Foucault”, que vaig llegir dues vegades, m’han fet decidir-me. Però el resultat no ha estat el mateix. M’ha quedat la mateixa sensació que a “Baudolino”, que l’autor se’n va pels núvols en molts capítols de la novel·la. Potser a altres lectors els agrada, però a mi se’m fa un poc pesat amb tanta ·”filosofia” del segle XVII, tant de parlar sobre les creences de l’època. Com a “Baudolino”, la part més estrictament històrica m’ha agradat i força. Però trobe que difícilment trobarà l’èxit de les seves dues primeres novel·les.
Hem quede amb algunes picades d’ullet com aquestes:
“…y el había leido de personas que habían muerto mojándose el dedo con la saliva mientras hojeaban obras que habían sido ungidas, precisamente, de veneno.” ( records del seu gran èxit).
“- Podria sugerir…. una máscara de hierro, cerrada con un candado cuya llave se eche al mar…
-Ea sus, Colbert, ¿estamos acaso en el País de la novelas?” (Diàleg entre el cardenal Nazarino i el futur ministre Colbert)
“Bligh renuncia a las Islas Salomón, se conforma con ser nombrado almirante por otras inegables virtudes suyas de navegador, y morirá igualmente satisfecho, sin saber que Holywood lo habría vuelto detestable a la posterirad.” (El motí de la Bounty) A més apareix un personatge que sembla inspirat en el Cyrano de Bergerac. El tema més o menys central és el càlcul de la longitud que va solucionar al segle següent l’anglès Harrison (La longitud, de Dava Sobel, a edicions 62), amb un rellotge i no maltractant animals .