Entre el Túria i el Ridaura

Avui hem fet una ruta per la serra d’Espadà amb el grup de botànic de València. El primer objectiu ha estat fer el cim de la Ràpita, el més alt de la serra, amb 1106 metres d’alçada. Ha estat la part més dura de l’excursió i on hem fet el desnivell més gran. Durant tota la ruta hem observat restes de trinxeres de la guerra civil, el que ha donat peu a converses sobre el tema entre els caminants. Al cim, hi han més trinxeres i he vist un cau on amargar-se de possibles bombardejos (o simplement per dormir?). Des d’allà es veia el cim de l’Espadà, el poble de Vilamalur (que també té unes trinxeres en millor estat)i, per l’altre costat els pobles de Xèrica i voltants. A la llunyania, el gran Penyagolosa.
Després d’esmorzar hem baixat cap a Quatrecamins on hi ha una gelera molt ben conservada. No recorde haver-ne vist cap tan ben conservada, des de la que vaig veure a la serra de Mariola, quan era més jove i anava d’excursió amb el companys de l’institut. En aquella època les feien en caps de setmana, junt amb alguns mestres voluntaris, res de perdre classes o problemes de permisos de les famílies.
Deprés, per una senda, que en part ja coneixia d’abans de l’estiu, hem baixat a la font de l’avellaner, per pujar cap al Mas de la Campana i d’allà, creuar la muntanya per anar al lloc on dinar, el poble perdut de Xinquer, al terme d’Alcúdia de Veo.
Després de dinar he donat una volta pel poble, per les cases plenes de bardisses, la petita església i el seu altaret. Tot en runes, com el castell que hi ha dalt d’un turó, al que ja no he pujat. Més tard, hem continuat la marxa per fer la darrera pujada per tornar la lloc on hem deixat els cotxes al matí.
Nota negativa: la presència de caçadors que embruten la muntanya amb els cartuxos de plàstic que no recullen i el perill d’alguna “bala perduda”.
Nota positiva: feia temps que no anava de Llíria a Sogorb per la carretera de Gàtova a Altura i l’han arreglat i es circula prou bé.