Entre el Túria i el Ridaura

“Què s’ha fet del paladar de la gent? Hem arribat a extrems d’una impressionant cortesia -entesa ara com la forma més repugnant de la cobardia. La gent ho accepta tot, no diu res… i paga, s’afanya a pagar, de seguida, com el primer. En la cuina d’avui, que per esser la de la pressa és la de les repugnants barreges, hi ha elements d’una perversitat inoïda. En una situació semblant, potser només hi ha un camí: menjar-ho tot a la brasa. És la manera que fa menys possible l’engany. Ara aquest camí és un pena, perquè, en els països que disposen d’una cuina tradicional, la seva pèrdua contribueix a la creació d’un ambient sinistrament avorrit, a accentuar el mal humor, la displicència general, la insociabilitat més degradant i grotesca.
En aquest país s’intal·len cada any més restaurants. S’instal·len a tot arreu, en els paratges més impensats. Al principi tenen èxit, perquè les persones encarregades tenen interès a servir als clients. En aquesta primera etapa, el negoci va molt bé i es guanyes diners. Però de seguida – i salvant molt rares excepcions- que el diner s’amuntega, apareixen els primers símptomes de la decadència. La qualitat decau, tot es fa de qualsevol manera, la irdiferència arriba a extrems impossibles. Crear una clientela és facilíssim. Mantenir-la en la propietat, difícil.”

Supose que Pla veu a l’Empordà la creació de restaurants que no van a cap lloc, degut al boom turístic de l’època. Cosa que ara sembla que passa a Barcelona i que a vegades denuncia l’enginyer Xavier Roig al seus articles al diari Ara.