Entre el Túria i el Ridaura

M’agraden alguns llibres de Núria Cadenes, però amb aquesta darrera novel·la seua tenia una mica de por per culpa del grans precedents de Robert Graves i la gran adaptació a la televisió que va fer fa molts anys la BBC del seu Jo, Claudi.  Però el Reis d’Orient que passen per Riba-roja de Túria me’l varen portar i ha estat un gran regal del que he pogut gaudir les darreres setmanes. No espereu trobar el mateix estil que l’autor britànic resident a Mallorca durant  molts anys, però la narració que fa Núria no té res a envejar de l’autor de Jo, Claudi. Un estil diferent en el que la vida del segon emperador, fill adoptiu d’August, sembla una metàfora de la societat romana contemporània a ell, un home que quan agafa el poder entra en una decadència paral·lela a la de la societat on viu i que acabarà tràgicament amb el regnat de Calígula (un altre que sembla començar bé el seu regnat i acaba com el rosari de l’aurora). Això sí, les dones tenen un protagonisme més destacat que a l’obra de Graves, que ja el tenien.

Més informació ací.

Fa unes setmanes una de les autores, Laura Bellver, va presentar aquest petit llibre al Casal Jaume I de Llíria i varem parlar sobre ell i sobre el feminisme al nostre petit país. A la xerrada, i al llibre, es va intentar fugir de les personalitats individuals i es va intentar fer una visió més global de la història del feminisme al País Valencià, donant més protagonisme a les dones anònimes que ha  lluitar pels seus drets, de manera individual o a través de diferents associacions durant els darrers dos segles fins l’actualitat.

Una petita joia de menys de cent pàgines i un gran encert de l’editorial Sembra que ja va per la tercera edició.

Una d’aquestes col·leccions de les que només compres el primer número i de la resta passes completament és aquesta que recupera els primer còmics del personatge Flash Gordon i la seua lluita contra el malva Ming. M’ha fet gràcia veure els dibuixos i en part, m’ha recordat la pel·lícula que varen estrenar quan era adolescent basada en aquest còmic i amb una cançó del grup Queen.

Diuen que aquesta és l’única biografia de Vicent Andrés Estellés, el fill del forner que feia versos. Com pot ser que en aquest país no s’ha fet una aproximació biogràfica del gran poeta del poble? Pau Alabajos ho fa en aquest volum. Però no penseu en trobar una biografia de dades ordenades a l’estil d’un historiador o periodista cultural, és la biografia d’un poeta feta per un músic que ha musicat molts dels seus versos. En aquest llibre trobareu versos, música, sensacions i sentiments que la figura del poeta evoca al músic de Torrent, a més de les dades biogràfiques essencials per entendre l’obra del poeta de Burjassot i com aquesta encara es valora a l’actualitat.

Una bona manera de commemorar l’any Estellés ara que les institucions en mans del feixisme que el poeta va combatre li han girat l’esquena l’any del centenari del seu naixement (1924-2024)

La dicotomia ètnic/cívic per la qual aposta Kohn està desacreditada. Però les raons per les quals apostà per un model de nació i nacionalisme “liberal” i contra models essencialistes, no. La seua posició era profundament ètica i no una condemna del nacionalismes sense més ni més. L’obra de Kohn sorgí d’una experiència històrica, personal i política marcada pels temps d’entreguerres i de la Segona Guerra Mundial. Nosaltres hem aprés, definitivament, que el nacionalisme d’Estat, però, mai no és només cívic. A Espanya, certament no ho és. I n’hem d’extreure totes les conseqüències.”

Ferran Achilés (Universitat de València),a l’epíleg: Repensar un clàssic.

O com construir una ficció de com fer ficcions per atacar als enemics (en aquest cas jueus, maçons i altres semblant! Franco haguera gaudit del personatge principal!). A més embolicat amb la doble personalitat d’aquest odiós falsificador protagonista del relat, un racista que viu part dels esdeveniments històrics del segle XIX i ens avança alguns del XX.

Potser no es troba al nivell de la seua primera novel·la, El nom de la rosa, però es entretingut i atrau gràcies a l’aparició de fets i personatges reals i poder veure fins a quins punt d’estupidesa pot arribar l’antisemitisme i el racisme de certes persones. Potser faria riure, si no haguera existit la holocaust del poble jueu, el gitano o altres més durant el segle XX.

El treball del forniller consistia a tallar la llenya baixa de les muntanyes (argelages, romer, coscolla, llentiscle, ginebre, savina…) i transportar-la sobretot a Manises per ser usada  com a combustible als forns de ceràmica. Cal matisar que la llenya baixa del bosc mediterrani té un alt potencial calorífic i per tant era molt apta per a aconseguir elevades temperatures en la cocció de la ceràmica. Ara bé, la ràpida combustió d’aquest tipus de llenya, exigia que les aportacions de fornilla foren constants.

L’ofici de forniller era un treball de caràcter local, ja que sols es podia practicar en aquells pobles que reuniren dos requisits: tindre unes muntanyes pròximes on abundara el matossar mediterrani i tindre a prop uns centres importants de producció de ceràmica. I aquestes dues condicions es donaven a Llíria: la proximitat de les muntanyes de la Concòrdia, a la serra Calderona, i les terrisseries de Manises i Paterna. Cal recordar que la producció de ceràmica en aquestes dues ciutats ja era destacada en època musulmana i que en els segles posteriors, ja en l’etapa cristiana, la ceràmica de Manises començà a viure un gran esplendor a nivell europeu. Posteriorment aquesta activitat anà industrialitzant-se, i al principi dels anys seixanta del segle XX sols a Manises hi havia més de 100 fàbriques de ceràmica. (Francesc Rozalen Igual a La veu de Llíria)

Després d’un fracàs editorial l’autora gironina va escriure el que ella va qualificar de “novel·la rosa” intentant no crear moltes polèmiques, cosa un poc difícil en temps de dictadura feixista. Però el resultat és molt lluny d’aquest qualificatiu que li va donar la mateixa autora. Hi ha una història d’amor no correspost, però és l’excusa per contar paral·lelament els canvis produïts als petits pobles de pescadors de la Costa Brava amb l’arribada del turisme de masses cap als anys 60 del segle passat. La pèrdua de la innocència del protagonisme potser és un metàfora del canvi produït als paradisíacs pobles de pescadors i pagesos que comencen a transformar-se en nius d’apartaments per a gent de pas.

Hi ha una versió cinematogràfica protagonitzada per Joan Manuel Serrat, però pel que he llegit no es sembla molt a la novel·la.

En aquesta edició el català utilitzat als diàlegs no és molt normatiu. S’ha prioritzat la versemblança amb la llengua parlada en aquella època a la costa empordanesa. A més hi barreja l’anglès amb el castellà macarrònic que intentaven parlar alguns turistes.

Fa anys vaig llegir al llibre La passió italiana de Josep-Lluís Carod-Rovira que a Sicília en acabar la II Guerra Mundial el moviment independentista sicilià va intentar integrar-se com a Estat dins dels EUA. He recordat aquest fet després de veure les darreres decisions del Parlament Europeu fent cas a les xorrades dels espanyols, més concretament el conservadors: que si la trama russa, que li el castellà està en perill! Volem entrar com un estat independent en aquesta Europa que fa més cas al nostres enemics o potser es aniria millor fer com volien fer els sicilians?

Aquesta és una part, crec que el final, del que hi havia abans del Tirant i del Quixot. Entretingut de llegir si t’abstreus de les exageracions numèriques medievals i, a mi en particular, en recordava alguna producció cinematogràfica de l’era dorada de Hollywood amb Robert Taylor i altres actors especialitzats en el genere.

I pobres dones! quin trist paper si comparem en com les tracta Martorell al Tirant!

No espereu trobar ací la biografia del guerriller de Vallibona que es va fer famós per qüestions totalment alienes al seu ideari polític. La seua vida no és la d’un destacat guerriller del maqui, ni la de cap lider de l’oposició armada contra el franquisme. Però per desgracia la propaganda feixista del regim el va utilitzar indignament per als seua propòsits i, potser per aquesta raó, el llibre porta com a subtítol “la dignitat robada”. L’autora, un neboda del maqui, no ens relata la seua vida sinó ens fa una explicació de com s’ha intentat recuperar i dignificar la figura d’una persona, víctima de la dictadura, que va intentar lluitar per contra la injustícia i al mateix temps demostrar que era un persona que qualsevol altra. Dignificar un figura que la propaganda feixista, tant en temps de la dictadura com en temps posteriors havia maltractat; desmentir totes les mentides que s’havien dit sobre ell i la seua família, que també va ser víctima d’aquesta dictadura feixista; i obrir els ulls a la gent sobre el que realment va suposar el franquisme per aquest país.

Un gran relat en menys de 100 pàgines, però que amaguen una gran feina al darrere de investigació i recuperació de la història que el feixisme ens ha amagat, fins i tot a la mateixa família del protagonista. Ja hi ha prou d’aquests temps de silenci!

Fa uns anys vaig llegir Canvi d’agulles, un altre recull de relats de l’autor de Riudellots. Ara, i sobretot gràcies a la recomanació de l’escriptor Joan Daniel Bezsnoff, he llegit i gaudit de Els dies previs, un altre recull de relats que no et deixa indiferent i on l’autor tracta diferents aspectes de la natura humana on destacaria el penúltim dels relats, Córrer.

Aquest recull és el darrer premi Mitrofan de literatura catalana i em ratifica en la meua opinió que el premi Mitrofan és el millor premi de literatura de l’actualitat. Gràcies, Joan Daniel!

Abans de Nadal varem fer una visita a la llibreria L’esplai llibres de l’Alcúdia,una bonica iniciativa cultural a la localitat riberenca i allà vaig comprar aquest llibre d’Elvira Cambrils en que amb l’excusa de l’escriptor i filosof francès nascut a Algèria i molt involucrat en aconseguir una fi digna a la guerra de independència que hi havia aleshores, ens narra un historia doble ambientada en l’Algèria del moment i la València on la corrupció era el pa de cada dia gràcies al PP que manava aleshores. Pied-noirs, OAS, valencians emigrats al nord d’Àfrica, escriptores i músics valencians preocupats per la corrupció de moment van apareixent en una trama ben documentada i on les diferents èpoques del relata es van alternant al llarg dels capitols fins arribar al trepidant final a la platja de la Patacona i l’ermita dels peixets d’Alboraia.

L’autora agraix al final del llibre les complicitat i ajudes que ha rebut i anomena al gran escriptor català de Perpinyà Joan Daniel Bezsonoff que té algunes novel·les sobre el tema de l’Algèria colonial. Ara l’estil dels dos no és ben bé el mateix.

Amb aquesta ficció acabe una temporada de lectura amb l’Albert Camus.

D’Oliva a Nova York a ritme de jazz

https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/92914/angels-gregori-escriu-a-ritme-de-jazz

Poden els diners i el poder donar la felicitat? Poden aquests fer que una al·lota cresca feliç i contenta en una llar on sembla que ningú li faça cas i on els pares només es preocupen de les seues coses i dels seus negocies, que a més no semblen gaire legals? I pot tot això influir a la vida de la futura adulta? Potser el títol que d’aquest relat curt d’Esperança Camps pot enganyar un mica, ja que no és la por que molts esperem, és la por que que potser tota aquesta felicitat aparent és fictícia i en qualsevol moment es pot esfumar com la boira matutina prop del mar.

Editorial valenciana, però relat en menorquí…..i després diuen que  no existeixen els Països Catalans!

Per més informació: https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-esperanca-camps-la-por-arrabassar-llagrimes-tornar-aprendre-escriure/ i https://www.vilaweb.cat/noticies/la-por-gran-novella-curta-esperanca-camps/