Vicent Luna i Sirera

Tirant al blanc

26 de març de 2017
0 comentaris

Els fills ardits de la sempre viva

 

 

Aquest darrer dissabte, i sota el títol de Reptes de la normalització lingüística al País Valencià: homologació, exempció i competència lingüística, se celebraren al Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València les XXII Jornades de Sociolingüística. Des de l’any 1992, i tret de tres anys que no es pogueren celebrar pels entrebancs que posà el PP d’Alcoi, la capital de l’Alcoià ha convocat aquestes jornades per oferir-nos les reflexions, avanços i retrocessos en la normalització del català. Han estat 22 anys difícils, coincidint, si fa no fa, amb els governs del PP a la Generalitat Valenciana i a les Diputacions. Dues dècades mantenint la flama encesa en els pitjors anys que hem hagut de patir els valencians des de la transició ençà, on el PP s’ha dedicat a desfer, entrebancar, menysprear i arraconar el valencià i la nostra cultura en general. Dues ignominioses dècades que els historiadors del futur recordaran, a més a més, com nefastes per la corrupció, malbaratament, endeutament i nepotisme al que ens portaren els polítics del PP, un partit podrit i botifler que saquejà l’erari públic en benefici propi.

Les jornades foren inaugurades per Vicent Marzà, conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esport. Val a dir que és el primer conseller que ha assistit a les jornades en tots aquests anys. Marzà ens detallà com entén la normalització del valencià i quin són els reptes que la seua conselleria vol portar a cap en aquesta legislatura. Així, el valencià s’ha d’entendre com “una llengua de cohesió social i d’oportunitats” i que hem de passar de l’”autoodi (fomentat durant tants anys) a l’autocentrisme”. Que els valencians no podem anar per la vida demanant perdó per parlar en valencià, doncs els “drets lingüístics són drets socials” i per això cal que parlem en la nostra llengua sense por, sent “valencianoparlants desacomplexats”. I en aquesta línia ens recordà que en breu entrarà en funcionament l’Oficina de Drets Lingüístics. Explicà amb dades quina és la situació sociolingüística del País Valencià i on caldrà incidir per millorar els resultats. Afegí que a hores d’ara el 54% dels centres públics i concertats d’Educació Infantil i Primària del País Valencià han escollit ja per al proper curs el Model Avançat, el 30% el Model Intermedi i el 16% el Model Bàsic. Segons ell aquests resultats, i pel que respecta al percentatge d’hores d’ensenyament de valencià al currículum, significa que el 72% dels centres del País Valencià han avançat en percentatge.

El professor de la Universitat d’Alacant Vicent Brotons fou l’encarregat d’analitzar el Decret de Plurilingüisme que la Conselleria d’Educació vol posar en funcionament, d’una manera gradual, el proper curs acadèmic. Brotons, com a expert i ben coneixedor de la situació del valencià al nostre sistema educatiu, començà pel orígens, és a dir per la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), una llei de mínims que s’aplicà al mínim, però que obrí el camí. D’aquesta llei ens recordà, entre altres, dues mancances significatives i que cap Conseller s’ha atrevit a tocar. Per una banda les “exempcions”. Després de 34 anys no és possible que en un país, on hi ha dues llengües oficials, hi haja alumnes exempts d’estudiar-ne una d’elles, el valencià. Brotons insistí en que  “cap pare té dret a negar-se a que el seu fill o filla no estudie valencià”. A més a més afegí que cap Conseller d’Educació ha aconseguit que s’acomplesca l’article 19 de la LUEV, un dels més importants i que diu:  […] al final dels cicles en què es declara obligatòria la incorporació del valencià a l’ensenyament, i qualsevol que haja estat la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà”. I és que, com molt bé ens diuen els experts en ensenyament de llengües d’arreu del món, l’únic model d’ensenyament que pot garantir que l’alumnat en acabar l’ensenyament obligatori domine oralment i per escrit el valencià en igualtat amb el castellà, és la immersió lingüística. El model que han entrebancat els consellers d’Educació del PP aquests 20 anys. El model que ha donat i està donant molts bons resultats en Catalunya, i que ací a casa nostra no en volen sentir a parlar.

Per altra banda Ferran Puchades, secretari autonòmic de Justícia, Administració Pública  i Llibertats Públiques, ens parlà de l’esborrany que estan elaborant sobre La nova Llei de Funció Publica i la competència lingüística. Una llei que molta gent estem esperant en candeleta. És una vergonya que després de 34 anys encara no s’haja exigit al funcionariat de l’administració valenciana la competència lingüística pertinent per atendre els ciutadans en català. Hem vist moltes vegades, i no són casos aïllats,  com  ciutadans que s’han dirigit a l’administració en valencià, han vist com sistemàticament han estat vulnerats els seues drets lingüístics. Puchades féu servir una dita en castellà, “hasta el rabo, todo es toro” per explicar-nos que aquest esborrany encara no està tancat del tot i que queden les darreres negociacions, segurament les més dures, amb els sindicats majoritaris UGT i CCOO. Se’ls hauria de caure la cara de vergonya als dirigents d’aquests sindicats, que tant sovint s’omplin la boca de defensar els interessos del treballadors dients que són progressistes i d’esquerres, si per la seua incompetència entrebanques l’aprovació d’aquesta llei tant necessària per contribuir a la normalització de la nostra llengua.

Tot seguit les directores generals de Política Lingüística de Catalunya i les Illes Balears, Ester Franquesa i Marta Fuxà, així com Rubén Trenzano com a director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme de la Generalitat Valenciana, encetaren un debat al voltant de l’Homologació de títols de llengua en els territoris de llengua catalana. El moment fou històric, per primera vegada en la història d’aquestes jornades s’asseien en una mateixa taula els representant de política lingüística d’aquests tres territoris per posar-se d’acord en la homologació dels títols en la nostra llengua. Aquesta homologació, reivindicada al llarg de tants anys, i tant necessària per a estudiants, professors, funcionaris…. i per palesar la unitat de la llengua, és un altre de avenços de la Conselleria que dirigeix el conseller Marzà.

Així doncs, els assistents a aquestes jornades vam poder escoltar algunes de les iniciatives de política lingüística que estan duent a cap les conselleries d’Educació i Justícia. Aplaudim la creació de l’Oficina de Drets Lingüístics, l’homologació de títols i el futur decret del requisit lingüístic. Pel que respecta al Decret de Plurilingüisme, el nou model que ha de capgirar la situació de la nostra llengua a l’ensenyament, alguns en tenim molts dubtes. Personalment continue pensant que l’únic model que faria complir l’article 19 de la LUEV és la immersió. Aquest futur Decret de Plurilingüisme no és el model que molta gent esperàvem (Escola Valenciana, Intersindical, ACPV…), fins i tot estic convençut que tampoc és el model ideal per al propi conseller,  però sóc conscient que és el màxim que Marzà i el seu partit, el BNV, han pogut aconseguir de Puig, Oltra i Montiel, doncs per al PSPV, Podem i IdPV el català no és una prioritat, de vedades és, més aïnes, com una pedra en la sabata.

 

Aquestes jornades han vingut a coincidir amb l’Any Joan Valls, com ens recordà l’alcalde d’Alcoi Antoni Francés. I, com no podia ser d’una altra manera, s’inclogueren dues activitats per homenatjar  i donar a conèixer als assistents un dels nostres millors poetes. Així, l’actriu Rosanna Espinós, i quan acabà la conferència inaugural, ens féu una lectura dramatitzada: Joan Valls, poeta perillós, bruixot esmaperdut, una activitat que està portant als centres educatius d’Alcoi i comarca. Dissabte, i per cloure les jornades, la periodista Ester Vizcarra hens féu una Ruta Literària sobre Joan Valls per la ciutat d’Alcoi. I ens portà per carrers i places, pels llocs on Valls va nàixer, viure i escriure, tot contant-nos la vida d’aquest poeta i fent participar al assistents en la lectura de fragments de poemes de l’autor de La cançó de Mariola. Un poeta que visqué en uns moments molt difícils per a la nostra llengua, perseguida per aquell franquisme fosc com una gola de llop.

I fou en aquell moment de dictadura franquista quan Valls descobrí que podia escriure en la seua pròpia llengua. Per al crític literari Enric Ferrer Solivares “el redescobriment de la pròpia llengua com a vehicle literari va ser decisiu en la seua trajectòria artística i cívica. Sembla un miracle que en els anys de la postguerra, algú tan allunyat dels grups valencianistes, sobretot de la capital, assumira un tal compromís per una llengua tan maltractada”. Efectivament, tot un miracle en uns moments en què la nostra llengua patia la persecució i opressió del règim. Lluís Alpera escriurà que  Joan Valls és “un dels escriptors més lúcids a mantenir la torxa encesa del catalanisme al migjorn valencià en una de les èpoques més fosques de la dictadura franquista”. Però tot i així , i malgrat aquestes dures circumstàncies, Valls apostà fermament per la seua llengua com escrigué en el poema Els fills de la sempre viva:[…]A la llengua digueren morta viva,/perquè deixava d’ésser un cadàver/en marbre de pretèrit museístic./[…]La nostra llengua es daurarà en prestigi,/enriquida d’aurores i mel tàcita./Pronunciarem taronja, tarongina,/raïm, magrana, alborça, síndria, pruna,/sentint el suc fruital agermanant-nos/en un crismal auguri de creixença.[…]/Malgrat les boires del renec contrari[…]/poble en tremp de madures confiances./ som els fills ardits de la sempre viva”

 

Comptat i debatut, les Jornades de Sociolingüística d’Alcoi han seguit, al llarg d’aquests 22 anys, l’exemple de Joan Valls:  mantenir encesa la torxa de la nostra llengua. I malgrat els vint anys de podridura, que van estar com un nou “mal d’Almansa”, malgrat la foscor de  Tarancón, Gonzalez Pons, Font de Mora, Ciscar i Català, que pretenien que la nostra llengua fos “la morta viva”, de bell nou s’obrin camins d’esperança, i tot perquè, els hi agrade o no, cada dia som més gent, més “fills ardits” que la volem ben viva.

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!