Vicent Luna i Sirera

Els alcoians poden estar ben contents, definitivament el Centre d’Art d’Alcoi (CADA), tancat durant uns quants anys, serà una subseu de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). Així ho manifestaren el president de la Generalitat Valenciana Ximo Puig i el Conseller d’Educació Vicent Marzà, en una visita a la ciutat alcoiana el darrer dijous 1 de desembre. I és que no hi ha cap mena de dubte que Alcoi ha estat i és un referent en el món de les arts, com ho demostren les exposicions que des del 2013 organitza l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament i sota la direcció d’Antoni Miró. El mateix dia, i a la Llotja de Sant Jordi, president i conseller, acompanyats pels alcaldes Toni Francés d’Alcoi i Carlos Fernández  de Mislata, el Regidor de Cultura Raül Llopis i per Carles Cortés en representació de la Universitat d’Alacant, van inaugurar l’exposició Costeres, ponts i xemeneies,  una mostra conjunta de l’alcoià Antoni Miró i del mislater Miquel Navarro.

L’acte fou conduït per l’actriu alcoiana Pepa Miralles, que anà presentant els protagonistes de la nit. Miró i Navarro van voler posar-li música i poesia a l’acte i per això convidaren a participar a tres amics, el poeta Miquel Cruz i els cantautors Jordi Gil i Feliu Ventura. El primer ens recità un poema dedicat a tots dos pintors, a les seues obsessions que es retroben entre ponts i xemeneies, evocant “l’arqueologia industrial constructiva/traçada entre fal·lus d’antigues fàbriques fumejant vigoroses als son dels telers”. Jordi Gil ens cantà Assoliré la fúria, un poema de Joan Valls que és un cant a la unitat de la llengua i una crítica a qui “renega de l’idioma en bloc”. Un petit homenatge al poeta alcoià, que per cert el proper any celebrarem el seu aniversari. Però ensems l’actuació de Gil fou molt més que això. I és que uns dies abans manifestà públicament que es retirava, i per tant fou com una mena de comiat. El comiat d’un cantautor que, com passà també amb el mateix Valls, ha hagut de “combatre el verí del manipulador”. Jordi Gil s’acomiada del seu públic desprès de tota una vida dedicada a dignificar la nostra llengua, assolint la fúria “contra el renec dels bords”, un cantant tossut i fidel a la terra que no s’ha cansat de dir-nos que “sota l’asfalt està la platja, sirena de la llibertat”. Pense que els alcoians li deuen un comiat com cal, com es mereix. Tot seguit el xativí Feliu Ventura ens cantà Sàpigues, company, un poema de Pere Quart crític amb el poder  que amb diners intenta comprar  artistes, intel·lectuals…: “Si no vols ser esclau/del podrit diner,/del poder d’un sol/o el poder de molts,/fes-te abans esclau/de les teves mans/i del teu cervell”. I és que tant Antoni Miró com Miquel Navarro són dos artistes compromesos amb els seus ideals que han sabut “aprendre ben bé,/amb vocació/i aplicadament,/un ofici clar,/un treball decent”. I justament per aquest “treball decent”, per “combatre el verí del manipulador”, per la recerca d’aquesta “sirena de la llibertat” i per no ser esclau de cap poder, sinó només  “de les teves mans/i del teu cervell”, Miró i Navarro han hagut de patir el menyspreu, l’oblit, i de vegades l’escarni, del poder absolut dels governs del PP que ens varen governar durant més de vint anys.

Però afortunadament els valencians i valencianes en les darreres eleccions vam dir que ja en teníem prou. Prou de corruptes, vividors, cara dures i botiflers de tota mena. Prou de polítics que durant dos dècades van menystenir els nostres  escriptors, poetes, actors, pintors,…. empobrint la nostra llengua i cultura. Per això, tant el president Puig com el conseller Marzà van voler deixar ben clar que amb l’actual Govern “encetem un nou camí” i que “necessitem que per tot el país irradie la cultura”. Que ara és el moment de la “reparació de drets, de la reconstrucció social, cultural i econòmica del país que ens ha de portar al renaixement de la nostra terra”. I per això la voluntat del Consell és la de donar suport a tots aquells que treballen per dignificar la nostra cultura. Que “tenim la sort de tindre uns artistes d’una dimensió  internacional,” i que al llarg d’aquests anys “han estat molt generosos amb el país, però que el país no ho ha estat amb ells”.

Antoni Miró i Miquel Navarro, dos pintors i escultors que amb el seu art ens inciten a pensar, desxifrar, relacionar…, que en ajuden a interpretar el món una mica més i a gaudir de les emocions que ens desperten les seues obres. Dos artistes arrelats a la terra, orgullosos de ser valencians i d’aportar, com diu Pere Quart, “les seves mans/ i el teu cervell/a profit dels teus/ a profit del món”, i tot en benefici i al servei de la nostra cultura, “segons els teus dons,/sense vanitat”. Miquel Navarro i Antoni Miró, un des de l’estudi de Mislata i l’altre des del Mas Sopalmo ens conviden a fer una volta als ponts  per gaudir de les vistes, per contemplar el perfil dels fumerals fumejants, “els espais urbans verticals i horitzontals/entre barrancs, pendents, contraforts i turons”, per tancar els ulls i imaginar aquella música de telers, per ensumar l’olor de la ciutat fabril….. Alcoi i Mislata, dos ciutats unides, com ens digueren els seu alcaldes. Agermanades per la força de l’art, per la sensibilitat de dos artistes amb “un ofici clar, un treball decent”.   

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!