L’Ovidi torna a Beneixama

 

El 20 de maig de 1972 al paratge de La Talaieta, i en el I Festival de la Cançó que organitzaren els llauradors de Beneixama per celebrar la festa del seu patró Sant Isidre, el cantautor alcoià Ovidi Montllor, acomboiat pels seus amics Josep Guia i Maria Conca, ens cantà algunes de les seues cançons més emblemàtiques. Recorde aquell dia com si fos ara, jo era un xicon i mai havia vist en directe cap cantant que cantara en la meua llengua. Aquell primer Ovidi de cabells molt llargs, camisa negra i veu del Barranc del Cint,  i cantant a sobre d’un remolc, em va deixar petjada. Doncs bé, anit de la mà de l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM), i al maset dels mateixos llauradors que el convidaren a cantar ara fa quaranta-dos anys, Ovidi Montllor vingué de les seues particulars vacances per estar entre nosaltres.

La vetllada començà amb una salutació i introducció per part del president de l’entitat, l’incombustible i gran manifasser Romà Francés, i de l’eficient i discret secretari Josep Puig. Ambdós, a més de donar-nos la benvinguda i manifestar la satisfacció de l’entitat per haver aplegat en aquesta avinentesa a tanta gent (uns vuitanta) i a més de tots els pobles de l’àmbit d’actuació de l’IEVM, ens esperonaren a seguir treballant en aquesta línia i, des de tots i cadascun dels pobles, continuar fent xarxa cultural. Agraïren també la participació i suport que enguany havien tingut del Centre Cultural Ovidi Montllor (CCOM) d’Alcoi, així com la presència al sopar d’un bon grapat d’alcoians.

Tot seguit, Maria i Josep ens passaren un power point per recordar-nos aquella estada  a casa nostra. Fotografies inèdites d’aquell dia que a més d’un ens posà la pell de gallina i els ulls plorosos. El professos, escriptor i polític Josep Guia ens contà anècdotes de la vida de l’Ovidi, i ens feu un recorregut, amb imatges i textos, de la vida del cantautor i la relació que va tindre amb altres cantants i poetes.

Després d’un copiós sopar que ens preparà “Conqueta”, pernil i formatge, tonyina de sorra amb tomaca, xampinyons guisats, magre en salsa i llom amb creïlles, tot regat amb un vi de Beneixama, començà l’actuació de Vi Negre” acompanyats per Vicent a la Xirimita i tarota i Juan Carlos a la percussió. Al llarg de l’actuació ens cantaren algunes de les cançons més conegudes de l’Ovidi com, entre altres, l’Homenatge a Teresa, Perquè Vull, Va com va, Cançó del llaurador. Aquest grup d’Alfafara va voler acabar la seua actuació amb una cançó que han escrit en homenatge a una dona del seu poble, una dona com la Teresa de l’Ovidi. Mentre escoltava la cançó, em va vindre a la memòria que a Beneixama també tenim la nostra Teresa, el seu nom Maria la Pelà. Tanque els ulls i la veig asseguda a la vorera, capficada, amb l’esguarda perdut, aguantant escarns i burles i maleint-nos per la nostra maldat. De sobte, quan li bullia la sang, ens perseguia com una boja. Em faig el propòsit que algun dia caldrà fer-li un poema, si més no per recordar-la i homenatjar-la.

I a continuació va vindre el torn de la lectura de poemes per part d’algunes persones del públic. Va començar Rosanna Martínez, que va voler recordar i homenatjar el jove poeta Miquel Albero Maestre que va faltar fa uns mesos per un accident i vam trobar a faltar entre nosaltres. Recità un dels seues poemes “Vol de dol” i cantà la cançó de l’Ovidi “Serà un dia que durarà anys”. Entre cançó i cançó de “Vi Negre”, es recità, entre altres,  el Sí Senyor, L’escola de Ribera, l’Homenatge a Teresa… i per cloure l’acte Faré vacances.

Comtat i debatut, una nit per emmarcar, emotiva, d’enyorança i amb un munt d’amics que feia temps que no havia vist. A més, vaig tindre la xamba de seure al costat d’Antoni Defez. Tots dos no ens coneixíem personalment. Va ser ben curiós adonar-se’n com, si fa no fa,  van tindre uns inicis professionals semblants, allà per la dècada dels vuitanta i com a professors de valencià. Després d’una estona d’amigable conversa, i en dir-me el seu nom, se’m va acudir dir-li que el seu cognom em recordava molt a un poeta. Ignorant de mi!, resulta que efectivament, estava parlant amb un dels nostres poetes més reeixit, que jo havia sentit a parlar i fins i tot llegit algun dels seues poemes, però que no vaig saber reconèixer-lo. Acabada la vetllada, i en acomiadar-nos, l’Antoni Defez em tenia reservada una sorpresa, em regalà i dedica el seu poemari “Metralla esparsa”, VIII Premi de Poesia Ibn Jafadja  Ciutat d’Alzira 2013. Què més podia demanar, res més, això mateix una nit inoblidable.

De camí de casa no podia deixar de recordar aquell 20 de maig del 1972, i em vingueren a la memòria uns versos que, molts anys després, vaig escriure recordat “El primer Ovidi”: L’escenari, senyors, un remolc/El micròfon, senyores, a pèl./La platea, amics, a sota uns pins./ Quin record d’aquell primer Ovidi:/La Teresa, la Fera Ferotge, els Amants…/Un fum de records habiten aquell dia,/en aquella festa al patró dels llauradors/ jo innocentment descobria tot un món./Mai havia vist tanta força, tanta ràbia,/aquell missatge fresc, senzill i directe./ Fins i tot de l’ermita estant,/al capdamunt de la Talaieta,/el sant agraït ens mirava de reüll./Anys a venir vaig seguir les seues petjades,/cercant complicitats, mastegant missatges,/descobrint poemes, llaurant solcs ben rectes./Avui recorde aquella tarda fitant el teu esguard./ Mai havia vist tanta força, tanta ràbia,/aquell missatge fresc, senzill i directe.

DSC01098

20151205_213111

20151205_235252

DSC01105

20151205_235723

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*