Des del dia 1 d'octubre el rebut de la llum ha pujat una mitjana del 4,8%. La versió oficial del ministeri d'Indústria és que han pujat els preus de les matèries primes. "El coste de la energía se ha visto afectado por la evolución al alza del coste de los combustibles fósiles (...) y por el efecto estacional de los meses de invierno, en los que el consumo de los hogares se dispara en las horas del día en las que el precio de la electricidad es más caro",va dir el ministre Miguel Sebastián.

Bé. Aquesta és la nostra versió. Segons dades oficials de les mateixes empreses, aquests són els beneficis que van obtindre el 2009 les grans elèctriques que operen a l'estat espanyol:

               - Iberdrola                         2.800 milions d'euros
               - Gas Natural+U.Fenosa    1.195 milions
               - Endesa                            3.430 milions
               - Hidrocantábrico                  223 milions
                                      TOTAL        7.648 MILIONS DE BENEFICIS EL 2009

En els balanços de les elèctriques figura que entre aquestes quatre tenen deutes acumulats per import de 64.354 milions d'euros, però nosaltres no tenim la culpa que Gas Natural pagara 13.813 milions per comprar-se Unión Fenosa o de que Iberdrola declare 24.894 milions de passiu, o de que Endesa dega 18.544 milions...

A banda, una part del deute es degut a que totes elles han de pagar-li a REE pel transport de l'electricitat través de les línies d'alta tensió. I REE també va guanyar 330 milions d'euros.

I si guanyen tots una mica menys, es dediquen a pagar el seu deute, a retribuir menys als seus accionistes amb tots els diners que ara declaren que estan guanyant i ens cobren l'electricitat al preu que toca?

No serà que aquestes empreses s'endeuten a llarg termini per tal de comptabilitzar i recollir els beneficis a curt i així repartir-se els diners entre els accionistes?

A més, que fa un suposat govern socialista afavorint els interessos de les grans empreses en compte d'estar promovent l'autosuficiència energètica a les llars i la instal·lació d'energies netes i alternatives?

(Escrit de Ferran Suay publicat al seu bloc de l'horta estant) “Al setembre començaran de nou les classes a la Universitat de València. Si ningú -des de l'equip rectoral- no fa res per canviar-ho, un bon grapat de professors tornaran a passar-se les normes per l'arc de triomf i -prescindint violentament dels drets dels estudiants matriculats als seus grups- faran la seua santa voluntat, sense que les normatives de què s'ha dotat democràticament la UV no els facen ni fred ni calor. No m'estic referint a que alguns professors puguen impartir matèries distintes de les que se'ls ha assignat, o a que dicten les seues classes en horaris diferents dels que els pertoquen. Algú s'imagina un  professor dient, el primer dia de classe: "Ja sé que l'assignatura es diu Dret Mercantil, però com que jo sóc més competent en matemàtiques, explicaré comptabilitat"? Això, òbviament, les autoritats universitàries no els ho permetrien de cap manera. Directors de departaments, degans i -si arribara el cas- el mateix rector, prendrien cartes en l'assumpte i el cridarien a l'ordre sense remissió. Tampoc no passarà que un docent que haja triat la docència d'un grup en castellà o en anglés, gose impartir-lo en un altre idioma. Això, tampoc no se li consentiria de cap manera. En canvi, molts estudiants -de diverses carreres- que hauran triat l'opció de rebre les classes en valencià, es trobaran, a principi de curs, que el seu professor o professora els diu que tot i que ja sap que la classe és en valencià, ell o ella se sent més competent en castellà, i -per tant- en benefici de la qualitat docent, impartirà la classe en aquesta -la seua- llengua. L'argument és una pura fal·làcia. Per qui no ho sàpiga, els professors trien -ara a final de curs, i generalment, per ordre d'antiguitat en el càrrec- quins són els grups que impartiran el curs vinent. Cal pensar que ho fan en funció de les seues especialitzacions acadèmiques, i també, de les seues legítimes preferències. Per tant, aquells docents que no estan capacitats per a impartir assignatures en valencià, poden- senzillament- no triar els grups que estan programats -i clarament etiquetats- en aquesta llengua. D'aquesta manera, unes altres persones, plenament capacitades, podran assumir aquesta docència, i els drets dels estudiants que s'hi hauran matriculat, seran democràticament respectats.  També és una fal·làcia (i aquesta, amb una bona dosi de mala llet afegida) argumentar que els estudiants ho accepten i no se'n queixen. Tothom sap que molts estudiants creuen que els professors poden adoptar represàlies -en forma de males qualificacions- contra aquells alumnes que els porten la contrària, o s'oposen obertament a les seues propostes. Estic convençut que es tracta d'una creença no fonamentada, però en qualsevol cas, no cal esperar cap queixa per tal de fer complir les normatives. Les normes es dicten per a ser respectades, i no fer-ho és una actitud clarament antidemocràtica, i significa aprofitar-se de posicions de preeminència per a benefici propi, i perjudici dels estudiants. Estic convençut que l'actual equip rectoral està format per persones de profundes conviccions democràtiques, i que tenen el màxim respecte per la llengua pròpia de la UV. És per això que tinc l'esperança que en aquest nou curs que començarà al setembre, no es consentiran els mateixos abusos que -any rere any- s'han estat perpetrant, sempre contra el mateix sector de la població: els estudiants que -per unes o altres raons- trien l'opció -plenament legítima- de matricular-se en grups que s'haurien d'impartir en valencià. La pregunta és molt senzilla: si als estudiants que es matriculen en castellà se'ls respecta escrupolosament el seu dret, com és que no es fa exactament igual amb els que trien el valencià? És que la UV considera que hi ha uns estudiants de primera  i uns altres de segona?”  (llegir article complet)

En un recent reportatge publicat al diari El País s'estimava que el consum anual d'aigua en botella a l’estat espanyol s'havia incrementat en un 130% entre 1990 i 2008 i situava al regne de les ex-panyes en el tercer lloc dels països europeus amb major consum d'aigua embotellada. Un costum nou -considerant que aquest hàbit era pràcticament inexistent fa tan sols 35 anys enrere- i amb importants impactes ambientals -sols cal pensar en les ingents quantitats de plàstic i transport (és a dir, energia -principalment, petroli- i per tant, emissions de gasos d'efecte hivernacle) que són necessàries per a la seua elaboració, distribució i postconsum- i també econòmics -ja que el seu cost multiplica per varis centenars de vegades el cost de la mateixa quantitat d'aigua corrent de l'aixeta. Al blog http://xuquerviu.blogspot.com/ ens ofereixen, com a invitació a la reflexió, un conjunt d'enllaços i vídeos on han recollit informació recent sobre aquest tema des de diverses perspectives (econòmica, social, ambiental, etc.) i procedents de diversos llocs del planeta. Entre ells recomanem el vídeo “Història d’una botella d’aigua” Pots llegir tota la informació ací: El negoci de l'aigua embotellada i els seus impactes

Article de l’escriptor Floren Aoiz en el que agafa com a referència a George Lakoff, un dels experts més influents en comunicació política, i el seu conegut llibre «No penses en un elefant», per a fer una anàlisi comparativa entre el discurs del PSOE, especialment el que es refereix al model d'estat i la política antiterrorista i de víctimes, i l'agenda moral, política i històrica de l'extrema dreta espanyola. Conclou que reproduir i recrear el marc de la dreta com a estructura mental no fa sinó enfortir-la.    (llegir article complet)

Fins a la Z, el negoci el tenen redó. L'epidèmia d'acollonar-nos guanyant milions d'euros és el seu gran repte.

(Article de Josep M. Jordan) Hi ha moltes Mediterrànies. Mar que separa i alhora comunica un nord desenvolupat i un sud subdesenvolupat. Mar on la convivència entre cultures és una oportunitat i alhora un permanent repte. Mar on les grans ciutats portuàries han estat sempre els principals actors de la seua història, des de València i Barcelona fins a Alexandria i Istambul, passant per Marsella, Nàpols, Atenes, Beirut, Tel-Aviv, Alger...

Al palau Robert de Barcelona es pot visitar aquest estiu una emotiva exposició organitzada per l’Institut Europeu de la Mediterrània, basada en l’arxiu d’imatges de l’Agència EFE. Una exposició que ens proposa un formidable viatge per la geografia i la història contemporània del Mare Nostrum, al llarg de cinc etapes. El gran pont d’Istambul, a principis del segle XX, és el primer document fotogràfic. Una estampa de la forma de vida d´aquell temps, abans que l’imperi otomà es desintegrara i canviaren les relacions entre els pobles de la regió.

La primera etapa del viatge va de 1900 a 1930 i ens presenta un món convuls; mentre la segona etapa s’estén de 1930 a 1945 i ens transporta a la Belle Époque i a la Segona Guerra Mundial. Amb això s’inicia la fi de l’hegemonia europea en la regió i emergeixen les noves potències dels Estats Units i l’URSS. En una fotografia de 1940, un àrab tradicional contempla una dona occidental a Trípoli. Hi es comprén com el domini colonial europeu posà en contacte els nadius amb una societat aliena, rebutjada i alhora atractiva. Mentrestant, una altra fotografia de la processó del Crist dels Gitanos a Màlaga als anys 30 ens parla de l´Espanya profunda d’aquell temps.

La tercera etapa del viatge ens situa en el trenta gloriosos anys que van de 1945 a 1973. Temps de bonança econòmica que transforma ràpidament els països del nord i aporta des de fora referents de modernitat a les societats del sud. Temps de descolonització i de construcció de nous Estats àrabs. Temps de migracions i de canvis de mentalitat. Temps també de guerres araboisraelianes. En una fotografia apareix la platja de Benidorm el 1966, tot mostrant com el turisme es converteix aleshores en un factor de canvi social dels països del sud d’Europa, mentre els països del sud de la Mediterrània romanen estancats.

 
La quarta etapa va de 1973 a 1995 i ens parla de la crisi del petroli i del replegament en un món incert amb l’aparició d’un islam integrista. Temps on emergeixen conflictes d’identitats, religiosos i de llengües. Temps també en què Espanya i Portugal entren en la Unió Europea. Finalment, la cinquena etapa presenta l’evolució de la Mediterrània entre 1995 (en què es llança l’Associació Euromediterrània) i el 2010 (en què es posa en marxa la secretaria permanent de la Unió per la Mediterrània).

El terrorisme, les migracions, la desconfiança de l’altre i la crisi actual no permeten solucions fàcils. Però cal persistir en la creació d’una Mediterrània amb esperances en el futur. Les imatges de l’exposició ens parlen de les dificultats i les possibilitats al respecte. En una d’elles apareix la Nit de la Cremà de les Falles de València com un signe de vitalitat dels pobles mediterranis. Si podeu, visiteu l’exposició.

68 mercès amb molt de seny

Per la gràcia de déu (o d’onze) i la santíssima i immaculada constitució constitucionalista que els empara.

(vinyeta de Ferreres publicada al diari Público)

Sembla que el govern espanyol del Zapatero aquest va a fer una reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa, que així es diu, per tal d'avançar en la laïcitat de l'estat, atès que suposadament és aconfessional, és a dir, laic.

Bé. El que sabem fins ara és que Ex-panya financia amb 6.000 milions d'euros (un bilió de pessetes) a la confessió catòlica, per la via de sostindre amb 3.000 milions els col·legis concertats, pagant el salari dels 15.000 professors de religió, de més de 1.000 capellans que tenen l'exèrcit, els hospitals i les presons i del sosteniment del tresor immobiliari que acumulen.

Però atès la més que demostrada covardia del president dels espanyol, no farà cap canvi fins després de la visita del Papa a no sabem a quina part de l’estat espanyol el proper mes de novembre, no siga que s'enfade. Sabem que en 2007, el PSOE va millorar el finançament provinent de la declaració de renda dels catòlics del 0,52 al 0,7, concepte pel qual recapta 250 milions d'euros, que haurien de ser de tots però van a parar a les butxaques d'ells. Total, si es tracta de recaptar 250 milions per a la Conferència Episcopal, els catòlics practicants (un 20% de la població aproximadament) toquen a 30 euros per any.

No és prou que les cases dels retors i els seus jardins interiors no paguen l'Impost de Béns Immobles que damunt se'ls paga un bilió de pessetes?
 
Però, afortunadament, vivim en un estat no confessional. De merda, però declarat no confessional per la constitució que el maneja. El país, diem. I l’altre, per què no dir-ho?, també.

+ Crisi, Estat aconfessional i malbaratament econòmic

...les coses no serien com són.

Aquesta és la darrera acció de Greenpeace a Madrid (Ex-panya):



Des d'ací podreu vore un documental titulat 'El segundo desembarco. Multinacionales españolas en América Latina' on queda en evidència allò que estan fent una desena d'empreses multinacionals  i constitucionalistes espanyoles, algunes de les quals eren estatals i van ser privatitzades fa poc més d'una dècada. És un vídeo realitzat per l'Observatori de Multinacionals en Amèrica Llatina (OMAL) i Pau amb Dignitat.

Ho publica el diari valencià L’Informatiu. Mentre el Govern turc va traslladar gratuïtament Segarra des d’Israel a Turquia, el govern espanyol li obliga a pagar 290 euros. “Després d'espiar-nos amb el Grup IV de la Brigada d'Informació a València, ara l'Estat espanyol vol cobrar-me els 290 euros del vol Barcelona-València”. El periodista valencià David Segarra, segrestat il·legalment per l'exèrcit israelià en aigües internacionals amb la resta de membres de la Flotilla per la Llibertat quan es dirigia a Gaza, considera a més que “el govern espanyol no va fer res davant el segrest, robatori i empresonament per l'Estat israelià”. Es més, “ven armes amb les quals podien haver-me assassinat i no va fer res quan l'ambaixador israelià ens va acusar de terroristes ni quan va comparar els assassinats amb accidents de trànsit”, afegix indignat. Segarra ha rebut una comunicació de Tolga Unalan, de la conselleria d'Informació de l'ambaixada espanyola a Ankara en la qual li recorda l'import de 290 euros que costà el vol. “Habiendo trascurrido casi un mes desde su vuelta a España desde Estambul, sin haber recibido noticias suyas, debo recordarle que esta Consejería había adelantado dinero para adquirir un billete de avión de Barcelona a Valencia, el dia 03.06.2010, cuyo importe ascendió a 290 euros”, escriuen des de l'ambaixada. A més a més, li faciliten un número de compte del Ministeri de la Presidència per a realitzar l'hipotètic ingrés. (llegir article complet)

+ Per solidaritat amb David Segarra, un amic

Aquests dies s'han celebrat a Toronto (Canadà) les cimeres del G-8 i del G-20, on suposadament estan els països més rics del món capitalista. Doncs, bé, una de les coses que ha transcendit és que el deute dels països rics ha anat creixent passant en poc de temps del 70 al 100% del Producte Interior Brut. Si fa o no fa, això vol dir que deuen tants diners com poden ingresar-ne per la seua producció en un any.

Aleshores, ara discuteixen si la qüestió és reduir el dèficit públic o mantindre'l per a seguir creixent. I és eixe el principal enfrontament entre Obama (al qual molts encara l'assimilen als socialdemòcrates d'ací) i els europeus. Fan servir un llenguatge que en cap cas qüestiona res del que ha passat, que dona per fet i inevitable tot un seguit de coses que, a la fi, condicionaran la nostra vida.

Però allò que més crida l'atenció és que els mateixos polítics i els mateixos partits que han conduït al dèficit 100% al món ric són els que ara consideren que no poden seguir així, que s'ha de canviar el rumb només en aquesta qüestió amb l'objectiu d'aplicar la tisora.

Algú, alguna vegada, els podria recordar que en l'economia capitalista i de mercat que ells defenen, un gestor com ells hauria sigut acomiadat de l'empresa privada per com de malament ho ha fet.

En el status quo actual que progressistes, liberals o conservadors (i para de contar) s'han donat, conduir un país a la quasi fallida econòmica només pot tindre un cost electoral, que vol dir que quan arriben les eleccions, si no t'ha agradat, votes a un altre candidat igual o pitjor. I per què no s'apliquen a la vida pública, és a dir, a ells mateixos, els mateixos criteris que volen per a l'empresa privada d'eficiència i productivitat? 

El govern espanyol va aprovar per decret llei l'anomenada reforma laboral, un eufemisme que, al temps, anava carregat d'altres eufemismes: "dinamitzar el mercat de treball i reduir l'excesiva temporalitat". Això ha provocat la convocatòria d'una vaga general per al 29 de setembre.

I estem en la mateixa que l'any 2002. El govern del PP que presidia Aznar va aprovar un decret "de mesures urgents per a la reforma del sistema de protecció per desocupats". De nou, tirant d'eufemisme.

Dons bé, el 2002 alguns agents socials van recórrer la promulgació del decret perquè no estava justificada la necessitat urgent de fer-ho per eixa via i no a través de la tramitació parlamentària. En el cas del govern de Zapatero, porten dos anys negociant aquesta reforma laboral d'una o d'altra manera. Com es justifica en aquest cas que ara es decidisca per decret llei, un mecanisme que només s'ha de fer servir per a qüestions urgents, com ara decidir ajudes després de catàstrofes naturals?

S'ha de recordar que en març de 2007, el Tribunal Constitucional espanyol va anul·lar el decret del govern del PP de 2002. El govern va dir en 2002 que estava justificada la urgència per la "canviant situació de l'economia internacional i les noves oportunitats més variades que en èpoques anteriors". Vos sona?

Tot apunta a que algú recorrerà el decret del govern de Zapatero. I si el tornen a anul·lar, qui pagarà primer els retalls dels drets dels treballadors i després la cagada de legislar malament sent legislador?

Les coses com són,  i acabaran (els polítics) mossegant-se la cua. El tema és que els estats han hagut de salvar les entitats bancàries que havien fet tot allò que els havia donat la gana sense que els estats les controlaren. Han posat al seu abast milions i més milions de dòlars o euros. I s'han salvat, els bancs. L’estat espanyol encara està intentant salvar les caixes d'estalvi a través del FORB (un fons d'ajudes) i provocant fusions absurdes.

Però ara resulta que els estats fan fallida si no enceten un etapa de reducció en la despesa, de retalls socials i de baixades de salaris. Els mateixos que van salvar els bancs ara no poden acarar els compromisos socials que havien emprat amb els seus ciutadans. S'ha de retallar.

Això com es diu?

Si s'ha d'afonar algú, no serà millor que siga un banc? Si, de totes formes, n'hi han massa i ara després de salvats segueixen guanyant cabaçades de diners cada any.

Exemple: només del Santander va guanyar el 2009 uns 8.800 milions d'euros, en pensa guanyar 9.000 el 2010 i 10.000 el 2011.

Veus que rescaten l’oblit que ens han imposat constitucionalment...

Serà hui dijous 10 de juny i a partir de les 7 de la vesprada a l'Auditori del Jardí Botànic (carrer Quart, 80) de la Universitat de València quan s’estrenarà el documental “Més enllà del mur. Cançons contra l’Apartheid” basat en l’experiència viscuda a terres palestines per la Primera Brigada de Músics, formada per Obrint Pas,  Pau Alabajos, Cesk Freixas i Nabil i anirà seguida d’un col·loqui que comptarà amb la participació del  director del documental Josep Pitarch, Xavi Sarrià, Pau Alabajos i el periodista David Segarra. Més enllà del mur. Cançons contra l'apartheid, encara tindrà molt recorregut. El seu creador i la seua productora, La Taca Produccions, esperen que s'emeta en breu a diverses televisions, participe en festivals i, fins i tot, en un marge de temps no molt allunyat, que acabe penjat íntegrament a la xarxa. Però, a hores d'ara, ja hi ha una cita per a poder vore'l per primera vegada a València i en pantalla gran. Hui dijous doncs, continuaran enderrocant, amb la música i el testimoni del documental, i el mur de l'odi tornarà a tremolar.

"Més enllà del mur. Cançons contra l'aparheid" amb Obrint Pas, Pau Alabajos, Cesk Freixas i Nabil Almanzour from lugaracogedor on Vimeo.

Aquesta setmana passada hem conegut la projecció de beneficis d'aquest any i l'any vinent dels sis bancs espanyols que cotitzen en l'Ibex 35, que són el BBVA, Sabadell, Banesto, Popular, Santander i Bankinter: al present 2010, tenen previst guanyar entre els sis 15.876 milions d'euros, que són dos bilions i mig de les anteriors pessetes. I el 2011 la xifra abastarà els 18.098 milions, que són tres bilions de pessetes. I si sumem els dos anys, entre sis bancs guanyaran quasi 34.000 milions d'euros, que són 5,5 bilions de pessetes. DE BENEFICIS. Insistim: DE BENEFICIS.

Això sis bancs, però n'hi ha molts més. I les caixes. I els fons d'inversió. I els fons de capital risc. I els fons de pensions. I...

Però no passa res. Si és menester, es rebaixem tots el salari, inclosos els treballadors dels mateixos bancs. Tot siga perquè ells seguisquen guanyant diners. Cada vegada més. I que així se'ls respartisquen els seues accionistes, que, pel que sembla, són més que treballadors públics.

Però... quant de temps creuen els que manen i governen que anem a acceptar l'actual status quo?

The Fix: Robert Redford Reflects on the Gulf Oil Disaster és un vídeo de cinc minuts produït per Natural Resources Defense Council (NRDC), on l’actor nord-americà Robert Redford denuncia a les petroleres pel pitjor vessament de cru en la història dels Estats Units d’Amèrica, i la connivència del seua govern amb elles, i ens recorda que hauria de servir de lliçó perquè els seus compatriotes s'allunyen de la seua dependència del petroli. Així mateix, fa una crida per involucrar-nos més amb les energies alternatives, com ara la solar i l'eòlica. "Crec que és hora que els nord-americans es facen càrrec del seu propi suport i diguen: parem açò i anem per una política energètica neta". Redford va exhortar als nord-americans que "deixen d'escoltar la propaganda autointeressada de les companyies petrolieres i als seus lloros en el Congrés".

Aquest post vol evitar comentaris al respecte de l'atac israelià a un vaixell cap a Gaza. Està tot dit, o quasi. Aquest post només vol retre-li un xicotet homenatge a un amic que allí viatjava, David Segarra. Per ell. I per tota la resta de gent, per suposat, que va arriscar la seua vida per una causa justa.