El cap i casal tindrà demà dilluns 6 de desembre a les set de la vesprada, una oportunitat única per a gaudir amb el de Xàtiva. Pep Gimeno Botifarra xafarà l’escenari del Teatre Olympia per tal d’oferir un concert amb el millor de la seua música i en especial del seu segon disc Te’n cantaré més de mil (Temps Record, 2009) el qual va estar escollit per la prestigiosa revista SONS com el millor disc de música folk de l’any 2009. L’Olympia rebentarà, més que segur, amb aquesta actuació ja que hui pel matí s’havien venut anticipadament més de la meitat de l’aforament. Per a fer boca, ací vos deixem el “Dotze i u” que Pep interpretà al pavelló Pla de l’Arc de Llíria en l’espectacle Una nit únicaon també intervenien Miquel Gil, l’Orquestra Àrab de Barcelona i la Unió Musical de Llíria. (des d’ací accedireu a més vídeos d’eixe concert)
L'afecció és l'afecció, així que nosaltres que ens declarem afeccionats al Miquel Gil, volem acabar l'any amb ell. Aquest 2009, quan passaven dos minuts de les 12 de la nit, penjàrem un vídeo del Miquel, el de la cançò Katà. Digueu-nos clàssics, pesats, repetitius... insulteu-nos si voleu, però anem a acabar el 2009 blocaire just com s'encetà, amb Katà, aquesta vegada, 365 dies després menys 10 minuts, amb el vídeo de l’actuació al Pla de l’Arca de Llíria el passat novembre. Que per què? Podríem afegir ara un munt de raons, però la principal és: PER QUÈ ÉS EL MÉS GRAN. Per cert, encetem el tema de les celebracions i les felicitacions, atès que se'ns oblidà felicitar-vos el solstici d'hivern. Així que BON 2010 A TOTHOM. Ah, no. A tots, no. Perdoneu per incloure-vos amb qui no es mereix tindre (i probablement no el tinga) un feliç proper any.
o el primer foc, que avisa de festa. o potser siga el cor que et reventa o l’estora de verds, que ja aplega.”
A les portes de l’hivern, la Primavera va esclatar el passat 21 de novembre al Pla de l’Arc. Miquel Gil, la trompeta de David Pastor, la bateria de Reillo, Aziz El Kodari i la Unió Musical de Llíria tingueren bona part de culpa, com podreu comprovar al següent audio.
Estem treballant amb el vídeo. Però ara us oferim les veus. Som una miqueta pesats... molt pesats. En un país civilitzat continuaríem rememorat el que visquérem al Pla de l’Arc doncs hauríem viscut l’abans, el concert i la ressaca... Però a casa nostra, l’esdeveniment del 21 de novembre no va succeir,l’hem somniat, és un mirall... Per això aquesta cançó, aquest escrit i l’arxiu: si sols el Galduf i el Vicent l’escoltem, ja paga la pena, si el voleu compartir, aleshores és un luxe!
(Si entreu a la secció Una nit única trobareu altres tres versions d’aquesta mateixa cançó: dues corresponen als assajos al teatre de la Unió Musical de Llíria i la tercera la que va publicar l’amic Gàlim i que correspon a la repetició que Pep botifarra feu al final de l’actuació. Com tots els vídeos que publiquem del concert, els hem furtat a l’amic Juan Antonio Bort)
Carles Subiela, president de l'Institut d'Estudis comarcals del Camp de Túria, va agrair la resposta del públic, dels músics, de la banda simfònica la Unió, i va recordar el per què del concert, en record d'aquell greuge d'expulsió dels moriscos valencians, fa 400 anys. Josep Vicent Frechina, president de la Federació d'Instituts del País Valencià, va fer la lloa del concert, alhora que va remarcar el coratge de l'Institut, i de la societat civil capaç d'organitzar esdeveniments d'aital envergadura. El país que podríem ser, si fórem capaços d'aplegar la barreja d'estils i cultures, les veus, les bandes, i obrírem una nova via per convèncer-nos de les nostres possibilitats, amb imaginació i esforç.
Si hem esmentat anteriorment el lamentable i premeditat boicot informatiu que patírem abans, durant i després de l’acte del passat dissabte, no menys cert és l’actitud i aptitud de certa fauna impresentable, anomenada política, que es disfressa del que calga perquè, en el fons, res canvie. Ací teniu una reflexió furtada d’altre bloc i que ens serveix per avaluar determinades conductes: “...n'hi ha absències notables, de la comarca, i franctiradors que fa anys vam bandejar-nos, el PSOE comarcal, per exemple. No és casual que una força política a la comarca, de representació a tots els ajuntaments, haja encomanat l'absència obligada al Pla de l'Arc, malgrat que tenien invitacions personals. L'anàlisi, encara no suficientment exhaustiu, ens recorda qui van ser els primers polítics amb representació que van bandejar els músics valencians dels escenaris i de la TV. Per descomptat que hi ha excepcions, però no alternatives. També cal ressaltar l'aportació pública d'altres polítics que han fet costat al projecte i a l'Institut... Quina pena, ara mateix, de no poder repetir el concert a Gandia, a Alcoi, a Sueca, a Alzira, a Sagunt, a Morella, a Sant Mateu, a Sogorb, amb la feina enllestida i els músics preparats. L'oferiment també el té damunt la taula el Tressserres i el Bargalló, ai, de les terres del nord. Però potser que la distància, entre més dificultats, ja faça agre el vi.”
Aquest post és la segona part del publicat ahir Míriam Gimeno: la filla del besnét. Un homenatge sincer, tendre, emotiu i carregat de força. L’amic Juan Antonio Bort va gravar el vídeo que tenim el goig de compartir amb vosaltres.
I nosaltres, irrespectuosament, li furtem les claus d’accés i el reproduïm ací perquè no pare la música i compartir la festa. També us deixem uns quants enllaços del que s’ha escrit per la catosfera. Això si, de l’aquelarre previ del món mesvilaweber, almenys nosaltres, no soltarem ni pruna, que després tot se sap i, fins i tot, el paio del Garzon ens podria aplicar la seua llei de partits. Si varem eixir del bar a quatre potes no fou producte de res etílic: els del PICA’M, amb un cop baix, ens segrestaren premeditadament a la Lucrècia i llavors les penes...
Ho capturava Santiago Carreguí quasi a les sis de la vesprada de dissabte passat. Era l’assaig general... El fotograma és d’una sonoritat impressionant que fa esclatar els sentiments, d’una musicalitat que reviu tots els colors de la instantània... Però la sublimitat tan sols va ser un aperitiu: a l’hora de la veritat, al concert, la genialitat encara fou superior al captat per la càmera!
En majúscules i amb lletres inesborrables. Des del segle XIX arrelen la música al país i esdevenen la història viva de la cançó tradicional valenciana aconseguint que no desaparega i continue sent cantada i respectada. Veus prodigioses amb personalitats carismàtiques. Originaris de Benigànim, arrelats a Xàtiva, però patrimoni de tots els valencians. Així són els Botifarra. I seran: en un tres i no-res una nova generació guanyarà el futur. I a Llíria ja començàrem a gaudir amb la filla del besnét!
La realitat mediàtica valenciana frega l'esperpent. Una de les conclusions que podem extraure del concert celebrat el passat dissabte a Llíria és que a tot el País Valencià només el diari El País va publicar un avanç i també és l'únic mitjà que va fer-se ressó l'endemà. Cap altre mitjà tradicional (premsa escrita, ràdio o tele) ha publicat o dit absolutament res d'un concert únic, quasi irrepetible, que mai s'havia vist al País amb la presència de la Simfònica de la Unió Musical de Llíria, el Botifarra, Miquel Gil i l'Orquestra Àrab de Barcelona junts al mateix escenari. Cap diari, ni Canal 9, òbviament. Per santa voluntat d’incompetents professionals, de pederastes informatius, no som ‘d’interés general’. El repàs de l'agenda cultural del passat dissabte aboca a una conclusió més que evident: el concert de Llíria era l'acte cultural més important de tots els que van celebrar-se el cap de setmana al País Valencià. I això no direm que és irrefutable, però, si més no, el situarem entre els tres més rellevants, sobretot per la seua excepcionalitat. A què obeeix, per tant, que els mitjans convencionals no facen cas? Sincerament, no tenim explicació. S'intentà fer una roda de premsa, va fer-se una nota de premsa posterior, i tots, absolutament tots els mitjans de comunicació de masses tenien coneixement del que a Llíria anava a fer-se. Si algú tenia dubtes sobre l'anormalitat d'aquest País, aquesta n'és la prova fefaent. Ells s'ho han perdut però, no ho oblidem, han privat descaradament a milers i milers de valencians de rebre l’informació escaient. I què fer? Dons quedar-se amb el bon sabor de boca que tots tenim encara amb només deixar volar una mica el pensament i retrotreure'l a la nit del dissabte. Quin goig, quin plaer visual i auditiu i quina alegria de vore que més de 2.500 persones van acudir a una cita que mereix ser immortalitzada. Així ho va fer una televisió amb cinc càmeres. Una televisió que encara no ha començat a emetre i que ho farà des de desembre només per internet. La gravació serà editada en DVD perquè conservem el record d'un gran espectacle. Ja vos informarem.
(Més informació i fotografies al web de l’Institut d’Esstudis del Camp de Túria:www.campdeturia.cat)
Així la van qualificar els organitzadors i així va ser. No espereu una crítica musical ni res de semblant. Jo hi vaig assistir perquè volia saludar l’amic Mohamed Soulimane amb qui he compartit un parell de Womex i perquè hi havia un sopar blocaire que algú va convocar. La colla de Vilaweb que en són cent i la mare.
Del que vull parlar és dels mitjans de comunicació valencians. És clar que hem perdut el nord comunicatiu. La gent que encara pensa en clau de País: Som, Volem i Podem - en paraules del meu admirat Carles Subiela- hem centrat els nostres esforços en denunciar la manipulació informativa a la qual ens sotmet Canal 9 així com la visió sectària que fa societat valenciana. Jo em pose en la pell del López Jaraba de torn i pense: si ni la SER, ni el Levante-EMV, Las Provincias, El País -columneta-, El Mundo, l’ABC, ni la mare que l’ha parit, han dedicat dos ratlles a este concert, a mi ja em pot vindre el polític toca-collons de torn a demanar-me explicacions sobre l’interés general d’un concert de qui no parla ni Déu. Així de trista és la cosa. Si anit al Pla de l’Arc hi havien 3.000 persones va ser perquè el món blocaire es va mobilitzar -també ho van treure a TV3 però ja em direu quanta gent veu ara eixa televisió-. Internet és a hores d’ara la nostra única eina comunicativa. I encara ha de ser més poderosa.
Este matí llegia un article del Gregorio Morán que, a propòsit d’un premi que li han atorgat al fotoperiodista Gervasio Sánchez, escrivia ahir a La Vanguardia. Vos deixe un extracte que per mi defineix molt bé el que està passant al món del periodisme en general i al valencà en particular.
No creo que exista otra profesión donde el mediocre tenga tantas posibilidades de disimular sus limitaciones. Es lógico. Distribuye información reservada, por tanto selecta, y eso le hace creerse parte integrante de los que manejan el mundo. (…) Quizá es por eso que el periodismo, como los camareros, constituye el gran refugio de los fracasados sociales, de los resentidos. Ni eso significa que los camareros sean así ni los periodistas asá, sino que son gremios de aluvión donde el aprendizaje lo genera el tiempo.
La crisis económica, entre otras cosas, ha actualizado el dilema del camarero. ¿Estamos para servir o estamos para informar? Cualquier directivo-economista diría que se trata de un falso problema, ¿acaso un buen camarero no es aquel que sirve y a la vez informa? Una variante, adaptada a los tiempos, del histórico enseñar deleitando. Nosotros no llegamos tan lejos, lo nuestro en apariencia es más rutinario: qué hacemos con la información. ¿La damos, la estudiamos, la valoramos? Hemos entrado en una época en la que uno puede sobrevivir haciéndose a la idea de que apenas nada depende de nosotros. Hago lo que me mandan. Yo no decido. Sobre este caldo de cultivo fermenta el mediocre.
Nota: No vos podeu imaginar la cara que feren els del sopar blocaire quan em veren aparèixer. Els collons se’ls caigueren a terra. T’esperaven a tu Lucrècia, que ens tens a tots -amb el permís del General Basset- amb el cor en un ai!
Crec que estem una miqueta obsessionats després de tantes hores viscudes intensament amb els preparatius... No obstant, a les darreres hores Infomigjorn ha remés més de 10.000 correus electrònics amb la convocatòria. La edició digital de la revista d’Acció Cultural del País Valencià ha fet altre tant. Fa uns segons he rebut l’InfoBloc electrònic també publicitant l’acte... Centenars de blocs, diaris digitals, el boca-orella... Les 10 raons per a anar a Llíria el dissabteque ens proposa La Caseta del Plater...
Tot un trencaclosques costant per a superar amb imaginació els murs mediàtics oficials i privats que ens envolten amb la convicció de que demà el Pla de l’Arc petarà per complet: músics, cantants i espectadors convençuts de que viurem una nit màgica arrelada a uns sentiments ferms. Amb tu, segur, que el pavelló es quedarà xicotet. Ànim i ens veiem per a gaudir de debò!
Si, ja sé que és censurable el titular i, pot ser, el contingut. Que tal vegada caldria una necessitat major, o tal vegada mínima. Que no tenen nord mental per retornar-nos el que el país fa per ells... Si, massa mancances i poques realitats...
No obstant, aquesta nit a Llíria, al Camp de Túria, al País Valencià, hem sentit una emoció força tendra al veure les càmeres de TV3 com filmaven el darrer assaig al teatre de la Unió. El constatar que al nostre país hem tocat, almenys aquesta vegada, la fibra íntima que ens apropa a tots una miqueta més. La TV3ha enregistrat tot el possible i una miqueta més. Mentre, aquella televisió de xaranga i pandereta encara està debatin si un espectacle impressionant i d’abast internacional, és ‘d’interns general’...
Aquest matí ha tingut lloc a la seu de La Unió Musical de Llíria la presentació del concert del proper dissabte, en l’acte han intervingut el president de La Unió Jose Vicente Alcaide el seu vicepresident Juan García, així com Carles Subiela de l’Institut d’Estudis del Camp del Túria i el músic Miquel Gil, tots han coincidit en destacar la importància de no oblidar els fets ocorreguts fa quatre segles amb l’expulsió dels moriscos i quina millor forma de fer memòria que utilitzar la música com a vincle d’unió i enteniment entre cultures.
A dos dies del concert més de cent músics segueixen fent assajos per tindre a punt les partitures que faran possible ajuntar damunt d’un escenari intèrprets provinents de la música clàssica, autors del folk d’arrel tradicional i el mestissatge àrab de l’ensemble magrebí.
En l’afany dels organitzadors recau la possibilitat de poder exportar l’experiència a d’altres municipis valencians que conten en bandes de música d’excel·lent qualitat i que ja tenen un primer pas fet amb el referent de Llíria, a indicat Jose Vicente Alcaide, tancant així un acte que mira amb expectatives el proper cap de setmana.
El pròxim 21 de novembre a les 22h al Pavelló del Pla de l’Arc de Llíria tindrà lloc un concert d’homenatge als quatre-cents anys de l’expulsió dels moriscos de terres valencianes i en concret de la comarca del Camp del Túria, per a l’ocasió i l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp del Túria ha organitzat un concert amb la col·laboració de l’Ajuntament de Llíria on intervindran més de cent trenta músics provinents la major part de la Banda Simfònica Unió Musical de Llíria, l’Orquestra Àrab de Barcelona, de Pep Gimeno “El Botifarra” i el cantautor Miquel Gil amb el seu grup de reconeguts músics entre els quals destaca David Pastor o Tobal Rentero entre d’altres.
(Hui a la roda de premsa de presentació del concert ni Canal 9 ni Ràdio 9 han assistit. Per la seua part, TV3 aquesta nit enviarà un parell de càmeres per a gravar al teatre de la Unió de Llíria un dels darrers assajos generals...)
Fa cinquanta anys per primer vegada una colla de nacionalistes valencians es van trobar a les Fonts de Llíria. El Camp de Túria agraeix d’aquesta manera el compromís vitalici d'aquests homes que iniciaren el reviscolament del País.
Recull d’escrits del concert al Pla de l’Arc el 21 de novembre del 2009 amb Miquel Gil, Pep Gimeno ‘Botifarra’, l’Orquestra Àrab de Barcelona i la Unió Musical de Llíria dins dels actes commemoratius de la campanya ‘400 anys d’absència dels Moriscos del Camp de Túria’ organitzada pe l’Institut d’Estudis del Camp de Túria
Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, .. i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics
"València necessita una cançó" és un documental que s'endinsa en el gran moment que travessa la música en valencià. Més de 30 músics, periodistes i professionals del gremi analitzen el que coincideixen a denominar com el millor moment del sector de tots els temps.
A través d'aquest servei, es poden traduir automàticament textos sencers i també pàgines web de llengües com l'anglès, l'alemany, el rus o el xinès al català i també a la inversa
Amb RodaMots podeu rebre cada dia, per correu electrònic, un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i un exemple d’ús.
Una iniciativa de Softcatalà i Escola Valenciana per a promoure l'ús de programari en valencià (el programari en català al País Valencià i preferentment en variant valenciana)
Així la van qualificar els organitzadors i així va ser. No espereu una crítica musical ni res de semblant. Jo hi vaig assistir perquè volia saludar l’amic 
