Els camins, i designis, dels humans són inescrutables… críptics, esotèrics, enigmàtics i atzarosos. Sibil·linament, els pensaments i projectes van del blanc al negre viatjant constantment per les distintes escales dels grisos i així, depenent de l’època i el moment, reafirmem o variem les nostres veritats irrefutables elevant, o llevant ràpidament, dels altars a les nostres muses espirituals…
Per això, en aquest programa del nostre pòdcast narrem eixes històries viscudes a les terres edetanes buscant que els nostres oients puguen acolorir-les. Parlarem de sant Roc, de Sant Blai, de deïtats de la competència com pot ser el màxim responsable dels musulmans, de verges que primer desemparen i després emparen, i de Barrabàs i la Pixona… per acabar amb uns sants als quals varen emblanquinar en la seua pròpia pedra… històries verídiques amb les veus de Joan Bell-lloc, Enric Llopis i Vicent Galduf…
Benvingudes i benvinguts, una vegada més a Cròniques Edetanes… Benvinguts i benvingudes a les gestes i embolics d’alguns Sants, Verges i Arcàngels que van revolotejant pel cel d’Edeta…
01 Sant Roc, Sant Blai i Benaguasil
02 I el còlera li va donar el patronatge de Llíria a l’Arcàngel
03 Amor i desamor dels Sants de la Pedra i els Poblans de la Vallbona
04 Acomiadament celestial
Ací hem tingut un resum dels sants, les verges i els arcàngels que, des de fa segles, moooolts segles, revolotegen per les nostres muntanyes i vigilen els nostres camps, que tenen cura de nosaltres i espanten virus, malalties i pestes, pedregades i sequeres, que de vegades es cansen i s’obliden de les seues funcions protectores, però en altres moments actuen amb rapidesa o fins i tot amb fúria. Els humans també interactuem amb ells, els venerem i els dediquem temples, ermites i ofrenes, els donem càrrecs honorífics, patronatges, títols, però també els oblidem i en busquem d’altres. Són els esperits edetans que, des de fa molts segles, viuen al pis de dalt de la Vallbona, a les muntanyes, als barrancs, a les séquies i al nostre riu. Els necessitem, i ells ens necessiten a nosaltres. Cuidem-los!!!
Ben fondo… a la imatge és ben evident que el camí és fondo… per això s’anomena Camí Fondo… a la imatge el tram quasi final des de Benaguasil a Llíria… i Barrabàs, al tossal, com a testimoni que és fondo… el camí…
Crec que, des de jovenet, patisc tècnicament “demència senil”… “deliri per les mamelles” és el diagnòstic mèdic que em diuen els amics… i sembla ja crònic… la “demència” per allò “senil”…
El passat dia tres va ser l’aniversari del Josep: nasquérem el mateix any, ni un més i cap menys dels que aparentem, però jo deu dies després així que dels dos ell és el vell i jo el jove…
Com ja n’hem acumulat un bon grapat de natalicis, m’he esperat fins a l’endemà per a felicitar-lo i així esbrinar si paga la pena envellir o em plante i em quede clavat i inamovible en la meua edat actual…
Diuen que el que paga descansa… diuen… però, a l’hora de la veritat, qui respira i descansa és el que cobra… el que paga, i si és a més un bon pessic, es queda d’una molt mala hòstia!!!
Xafardejant per arxius de la Vallbona, davant un document de reg del primer quart del segle passat, el Joan Bell-lloc em fa aquesta observació… “Xafanúvols, ves amb compte no et creues amb Badacaps, que és més vell que tu!“… temps on els malnoms eren la senya d’identitat…
Un grapat de minuts davant l’ordinador… un fum d’idees pel cap… però les neurones no donen la forma adequada… els dits no interpreten com cal… i vaig més perdut que circulant per aquesta redona…
