Sempre dic que estic molt orgullós d'haver ajudat a fer aquell polèmic 'Camaleó' que simulava un cop d'estat a la URSS per a intentar explicar com funcionen els informatius. La cosa va portar una cua considerable i divisions dins la professió però conforme passen els anys s'hi veu millor i més la plasmació de la crítica i menys l'inicident.

Precisament aquest agost ha fet vint anys del cop d'estat que va acabar amb la URSS i que nosaltres havíem narrat mesos abans. Per aquest motiu Manuel Delgado ha explicat al seu bloc les interioritats d'aquell programa, del qual ell n'era el màxim responsable i el brillant instigador intel·lectual. Són diversos apunts imprescindibles que vos enllace ací:

-20 anys de Camaleó (I). L'encàrrec
-20 anys de Camaleó (II). L'emissió
-20 anys de Camaleó (III). L'enrenou
-20 anys de Camaleó (IV). La profecia

Demà puge a Prada on hi estaré desconnectat uns dies. Per això, tenint en compte els problemes de connexió, igual no podré sumar-me al reconeixement blocaire al senyor Enric Valor que demà dilluns espere que siga notable. Així que per si de cas i perquè no se'm puga posar falta ací va la meua blocada d'homenatge a l'escriptor, al gramàtic i al nacionalista.

Quan finalment vaig poder estudiar català jo també vaig ser un dels usuaris dels seus llibres. Recorde amb especial goig 'Millorem el llenguatge' que em va obrir tot de portes i finestres.

A ell el vaig vore en comptades ocasions però sempre impressionava pel seu tracte i la seua presència. Una vegada va ser a la seu del PSAN de València on hi havia anat a demanar permís per a pagar la quota també al PSUPV, un dels mil invents de Ventura. No és que volguera deixar de pagar la quota que, sembla, pagava al PSAN sinó que en volia pagar una altra també a un altre partit. Jo estava allà assegut esperant a parlar amb no sé qui i vaig poder veure en directe la cara del xicot que l'atenia, sobrepassat per l'elegància de la demanda.

I en una altra ocasió recorde una espècie de tertúlia on crec recordar que hi havia també Joan Francesc Mira i Eliseu Climent. Em va impressionar la rotunditat amb la qual el senyor Valor defensava les formes genuïnes valencianes. Concretament va criticar la mania de dir 'a sobre' per 'damunt' -observació que sempre he retingut i que em persegueix cada volta que tinc la tentació de dir això d'a sobre...

He conegut també amics seus i gent de Castalla i sempre la imatge del senyor Valor ha estat la d'un personatge impecable, digne i decent. Un orgull per als valencians i per a la nació sencera.

Avui he publicat el meu primer article d'opinió en un diari esportiu. En començar la seua nova època els dirigents d'El 9 Esportiu em van demanar si em veuria en cor de parlar d'esports els dissabtes a la pàgina 2, una pàgina que intenten que vaja una miqueta més enllà de la crònica concreta de partits o circumstàncies. 

Vaig entendre que els amics d'El 9 em demanaven d'alguna manera també el meu suport a un projecte que en definitiva és molt agosarat i molt important per a la llengua i per al país, ja que el segment dels esports és el menys normal pel que fa a les publicacions de paper. Així que vaig dir que sí, encara que sense saber massa bé de què parlaré. Avui, per exemple, he aprofitat la vaga per a reivindicar el Llevant, ja que és un històric granota qui la dirigeix. La setmana que vé ja veurem...

 

Nit de coetà de les mlllors dels darrers anys. Diuen que està amenaçada però a la vista del que ha passat aquesta nit seria un error gran del govern espanyol portar a terme l'anunciada prohibició. Molta gent al carrer, molt de foc i moltes ganes de festa sense cap incident conegut, tret d'aquest que relata amb precisió l'Albert al seu bloc i que just va afectar al final la nostra colla quan jo ja m'havia quedat a casa. Una gran festa.

Que ho va ser més amb la colla. Ahir dos dels xiquets dels nostres amics s'estrenaven i vam decidir ensenyar-los a tirar coets a poc a poc i bé. Vam triar un carrer tranquil i començàrem amb pixarretes per a passar després ja als coetons i les femelletes. Ensenyar a estar-se quets, a 'mirar i pensar' davant el coet, a tirar per baix mà, a rodar-lo ...una festassa en la qual ells van aprendre ràpid i nosaltres vam gaudir, orgullosos d'ells, com feia anys.

Vam estar-nos una bona estona còmodes en el nostre carrer, veient passar colles esporàdiques i gaudint del foc que organitzaven al cantó de dalt una colla amb molta més pirotècnia adquirida que la nostra. Vam divertir-nos d'allò més amb un coet xiulador que no havíem vist mai i que és simplement espectacular. I abans d'eixir a rondar, finalment, vam decidir que calia fer una fotografia, la de dalt, que immortalitzarà aquell moment amb els pares, els amics i els xiquets tot ben vestits i preparats.

Durant la ronda com sempre anàvem trobant els uns i els altres. Vaig passar per ma casa a oferir un poc de foc a la família, amb la meua menuda dirigint l'espectacle des del balcó i em vaig trobar el meu nebot Joan amb la seua colla -la segona fotografia n'és el testimoni.

I finalment vam fer cap a l'Ateneu que era una autèntica plaça de foc. Foc pels quatre cantons i en quantitat. L'estructura alta de la casa que acull el centre permetia, però, estar-se fresquet al patí sense massa perill que algun coet indiscret botarà per damunt de la taulada i ens fera moure'ns amb pressa de la cadira.

Fet curiós: per primer vegada en ma vida em va tocar una rifa. Una rifa, però, poc útil per a mi perquè era una caixa de licors alacantins de tota classe i condició, tots ells ben carregats d'alcohol, beuratges que jo no consumiria ni boig. Així que els vaig posar a disposició de la nombrosa colla de gent que era a l'Ateneu i que espere que se'ls hagen begut amb tanta alegria com prudència.

Finalment el millor moment de la nit que sempre és la dutxa que et refresca després d'hores d'anar encabit en el mono, les botes, el casc i tota la parafernàlia necessària per a gaudir sanament dels coets. I em vaig deixar caure al sofà mentre per la finestra apuntava el dia de Sant Roc. Ni al llit que vaig arribar...

(Salutacions, per cert, als arenyencs que ens prenien el relleu amb l'eixida del sol: Sant Roc! Sant Roc!)

Dia de la festa major. Dia de rituals. Al matí baixar a vore passar les alfàbregues, aguantar la calor, mullar-se de confeti, fer un tombet amb els amics i com cada any emocionar-nos quan les campanes de l'església sonen fortes a la Plaça del Sol mentre els colors de l'estiu de Bétera esclaten sota un sol d'impacte.

Enguany han tornat a vindre els Nubiola-Sans, uns molt bons amics del barri i excel·lents fotogràfs. De fet Pere va quedar seleccionat als Sony World Photography Awards del 2010, amb aquesta fotografia que il·lustra l'apunt.

Vos recomane doncs que vos acosteu a la festa mirant a través del seu objectiu, des d'aquesta pàgina de la seua web. 

Passeig aquesta vesprada fins l'hort de les alfàbegues. Com cada any les obreres i els seus equips d'amics i familiar atabalades acabant d'endreçar les plantes que demà eixiran al carrer per a fer la festa. Ramonet i el grup d'encarregats al llarg de tot l'any de crear aquestes plantes magnífiques ja tenen la faena feta i ara només és qüestió de deixar passar les hores.

Entre ells, encara que ja retirat, mon tio Paco, a qui he fotografiat amb la meua cosina Mara i les seues filles davant una de les dues alfàbegues grosses, que demà anirà tancant la comitiva, just darrere una de les dues obreres fadrines.

A Bétera en diem 'orelletes'. Com a tantes poblacions valencianes i de tots els Països Catalans. Els occitans, els cuiners originaris, en diuen 'aurelhetas'. A la Catalunya Nord les coneixen com 'bunyetes' i en algunes poblacions de les Illes en diuen 'orellanes'. Al nord d'Itàlia, en terres toscanes sobretot, són conegudes com 'orechie'. Els espanyols en diuen 'orejuelas'.

Són el dolç que a Bétera acompanya de forma inseparable la festa d'agost. Un dolç senzill però d'arrels profundes ja que apareix en els grans receptaris medievals catalans com El Llibre de Sent Sovi o en el mateix Espill de Jaume Roig. 

Dissabte passat l'Ateneu de Bétera, dins l'extraordinària programació que ha posat dempeus aquest agost, va organitzar un taller d'orelletes sota el mestratge d'Amparo Asensi. El vídeo és fet en aquest taller i inclou una descripció ben detallada de com es fan i un tast de com es mengen.

Lamentablement ningú encara no ha trobat la manera de menjar a través d'internet...

D'aquest tipus de correu com el que enganxe a baix en rebem de tant en tant sense saber quin nivell de fiabilitat té. Aquest és un cas diferent per a mi perquè conec personalment els seus autors, gent directament vinculada a VilaWeb. Així que vos demane que el feu circular, per favor.

 *** 

El teu gest pot salvar la vida del nostre fill Joel de 6 anys a qui li van diagnosticar, el dia 30 de març d'enguany, una leucèmia mieloide aguda amb monosomia del cromosoma 7.

 Només un trasplantament el proper mes de setembre d'un donant compatible de medul·la òssia o de cordó umbilical li pot salvar la vida.

Poc a poc i amb moments molt durs a l'Hospital Sant Joan de Déu en Joel ha superat amb èxit totes les quimioteràpies preparatòries.

A finals del mes d'agost ha d'ingressar a l'Hospital Vall d'Hebron per, en cas de tenir donant compatible, fer-li el trasplantament.

Fa poc, però, hem tingut una notícia molt feridora: els dos donants de medul·la òssia que hi ha havia compatibles s'han fet enrera, un d'ells per raons mèdiques.

No ens queda quasi temps perquè en Joel no pot esperar, necessitem donants de medul·la òssia o de cordó umbilical el més urgent possible: Demà pot ser massa tard.

A nivell estadístic ens diuen que és molt difícil que trobem donants compatibles en tan poc temps, però, també a nivell estadístic era difícil que tingués una leucèmia mieloide.

Fem una crida doncs, a que us feu donants de medul·la òssia o de cordó umbilical. El primer pas és un simple anàlisi. Feu-vos-en a consciència i sobretot no us feu enrera. Formareu part d'una base de dades anònima de donants i quan més n'hi hagi, més possibilitats hi haurà que en Joel o altres persones puguin tenir una nova oportunitat de viure. Més informació: http://www.fcarreras.org o al telèfon 900 32 33 34

Sandra i Joan

P.D.: Us agrairem de tot cor que feu córrer aquest correu als vostres amics, familiars o a qui ho creieu oportú

L'Ateneu de Bétera ha aprofitat el canvi al nou i magnífic local de la plaça del mercat per a programar un molt intens estiu d'actes de tota mena i condició. A la seua web es pot copsar la intensitat del treball d'aquesta institució beterana, que tant ràpid ha aconseguit ser considerada com un puntal de la comarca no només al poble sinó a tot el Camp de Túria.

Especialment aquest mes d'agost no caben més coses. La proximitat de les festes marca i així hem tingut una xerrada de Toni Marzo i Ramonet sobre el seu orígen o un molt divertit taller d'orelletes (per a aprendre a fer el dolç tradicional) que va tindre un èxit més que notable. També hi ha hagut projeccions de films, dijous hi cantarà l'alcoià Hugo Mas i inauguraran una exposició d'Acció Ecologista-Agro sobre el riu Palància.

Amb ells vaig quedar que sempre que fera vacances dedicaria una part del temps a fer un curset per als membres de l'Ateneu, així que enmig d'aquesta programació tan enorme encara m'han encabit dos cursets (com que és estiu partida doble), que vaig fer ahir i que faré avui. Concretament ahir vam parlar, amb la meua major que va fer mitja conferència ella, sobre les xarxes socials i avui sobre la creació de vídeo per internet. En l'ampla sala del primer pis de l'Ateneu ens vam juntar un bon grapat de gent durant dues hores llargues comentant com usar les xarxes socials.

Amb dos moments màgics. El primer va ser quan per a exemplificar la immediatesa del twitter vam demanar que saludaren a gent que estiguera en aquell moment connectada. L'espectacle va ser fascinant. La gent és molt amable i col·labora sempre però no deixa de causar impressió estar allà en la vesprada de Bétera i començar a rebre tweets a @ateneubetera de gent que ens saluda contenta des del Pireu a Atenes o des de Limerick a Irlanda, o des de qualsevol racó del nostre país.

I el segon moment màgic va ser inesperat. A la plaça va arribar una dansà amb dotzenes de veïns que la ballaven vestits de carrer, acompanyats de la dolçaina i amb ganes només de fer-la viva i de gaudir-la. Vore la cambra de l'Ateneu plena de gent que estudiava facebook mentre per la finestra la plaça era plena de més gent fent una dansà causava una enorme alegria interior, feia visible que ser globals només és trobar la manera de participar des d'un món local en la voluntat col·lectiva mundial i et feia creure fermament en les possibilitats de futur del nostre poble. En ple mes d'agost.

Avui la meua germana ha fet 45 anys. M'ha impressionat especialment perquè el seu neixement és un dels primers records fixats fermament al meu cervell. Era estiu i ens havien enviat amb la iaia a Xàtiva. Fins que un dia van cridar per a dir que teníem una germaneta, cosa que m'imagine que va ser una sorpresa per a mi i el meu germà. A l'endemà o un dia després les meues ties ens van acompanyar en tren, de primer a València i després fins a Bétera. I jo recorde, i podria dibuixar-la si fora un bon pintor, la llum del carrer quan pujava acceleradament el carrer de l'estació per a arribar a casa. Era el dia que la batejaven i jo vaig pujar les escales de casa de dos en dos fins que corrent vaig entrar a la cambra dels pares i em vaig abocar al bressol. I la vaig veure. Em va semblar la coseta més bonica que podia imaginar i em vaig posar a dir el seu nom en veu baixeta... A la caseta, mentrestant, la güela feia xocolata i repartia ensaimades al veïnat, malgrat ser l'agost. I Diego, un dels homes que treballava aleshores al bar, encenia coets que pujaven cap al cel celebrant la vinguda de la xiqueta de Ca Montes.

Han passat ja quaranta cinc anys però Marita ha estat sempre al meu costat. És una dona que és molt difícil que s'enfade i que sempre està disposada a desviure's pels altres, cosa que fa extremadament fàcil sentir-la a prop. La seua terrassa, per la qual va lluitar tant, és un espai de felicitat les nits de l'estiu amb tot de gent sopant i xerrant fins que ens canten les quaranta. Ella aguanta amb paciència totes les bromes i té una fidelitat cap a la seua gent, cap a tots nosaltres, emocionant. Potser és un poc hiperactiva, per dir-ho d'alguna manera, però cal reconèixer que això també té la seua part positiva: ningú com ella per a organitzar una eixida o uns dies que passarem junts.  

Avui, mentre fèiem la paella i compartíem bromes i records, me la mirava intentant recordar aquella careta encabida al bressol i a la qual xiuxiuejava el seu nom. I m'ha semblat impossible que haja passat tant de temps però no he pogut deixar de pensar que en qualsevol cas he tingut sort de passar-lo al seu costat, gaudint sempre d'aquell seu somriure...

Ei! Per molts anys germaneta.

Tot llegint Meredith trobe algunes dades esferïdores sobre l'Àfrica que es va fer independent. En el moment de la independència del Congo belga de les 1.400 persones que administraven aquell enorme territori només tres eren africanes -dues recent contractades. El número total d'universitaris congolenys eren trenta i només 136 xiquets feien estudis de batxillerat. No hi havia ni un sol metge, cap professor ni militar amb rang que fos congoleny.

I d'això es va passar a la independència, amb el catastròfic resultat que tots coneguem...

Com cada any he anat guardant-me llibres per a poder llegir amb calma. Entre ells i sobretot la monumental 'Africa' de Martin Meredith, un relat fascinant pel que porte llegit dels darrers cinquanta anys del continent, o siga de l'Àfrica postcolonial i tots els seus problemes. Fa anys ja vaig llegir amb ganes el seu 'The State of Africa', més centrat en l'actualitat i que em sembla que aquest nou volum completa.

Al temps, però, vaig picant llibres més suaus i ràpids. I acabe de berenar-me 'Les esglésies orientals' de Sebastià Janeras. Aquest és un llibre de divulgació sobre les esglésies de l'orient. Algunes em són conegudes, les europees i russes sobretot, però altres són realment sorprenent i molt interessants, sobretot les de Llevant. Es tracta d'un manual força atractiu que fa una introducció molt generalista però que aporta moltes dades socials i polítiques que ajuden a entendre molt millor la realitat d'aquells països.

És curios que tanta gent avui parle de que és el darrer dia que hem pogut comprar el diari Avui als quioscos. També ho és del diari El Punt. Suposant que calga posar-se un pèl dramàtics. Perquè de fet demà els dos diari seguiran eixint al carrer només que amb una casa comuna.

En qualsevol cas no vull treure ferro a la cosa. Avui és evident que es tanca una etapa de la comunicació en català. Tant l'Avui com El Punt són dos puntals de la premsa en el nostre país que canvien de pell. Avui m'han demanat que escriga un article sobre això que apareix gairebé en la última pàgina dels dos diaris. Així que hauré estat un dels darrers en acomiadar-me, gairebé.

He fet aquest comentari sobre el fet que tanta gent parle de la darrera portada de l'Avui i no de la del Punt segurament perquè jo sóc més d'El Punt. Aquella és una casa que em sent molt meua. Un dia vaig fer una cerca al seu arxiu buscant un article vell meu i em va donar que n'hi havia uns quants milers, cosa que reconec que em va impressionar. Part de la meua vida és escrita allà, sobretot en clau internacional i de la mà de les extraordinàries persones que portaven aquella secció, el Josep Martinoy, el meu gran i admirat amic i la Pilar Esteban sobretot. Però també la Dolors Bellés o temps abans gent com l'Ure Comas, el Narcís Genís.

Fa tants anys de tot plegat que no recorde ben bé com vaig anar-hi a parar. Sé que va ser de la mà de l'avui batlle de Girona, Carles Puigdemont, amb el qual vam perpetrar tot d'invents innovadors i excitants, incloent-hi algunes portades històriques del Presència que ens van valdre més d'un disgust. Amb els anys i en la mesura que el Carles ha optat per la política hem anat parlant menys però aquella época va ser molt important i divertida per a mi.

Després van venir uns altres anys molt intensos, ja com a VilaWeb, en els quals vam participar en tot de projectes i vaig poder fer més amistat amb el Joan Vallclara i amb la gent que en definitiva n'han estat el motor totes aquestes dècades del creixement d'El Punt. Hi han fet molta molta feina fins a portar-lo al lloc on és avui.

Amb l'Avui la meua relació havia estat més escassa. Evidentment els coneixia i els conec, sobretot al Vicent Sanchis amb el qual vam engegar El Temps al anys vuitanta, però de fet no ha estat fins fa poc que hi he començat a escriure amb una certa regularitat. En algun temps era impossible perquè jo escrivia i treballava a La Vanguardia -cosa que al Punt no li importava però a l'Avui, logicament, sí.

En qualsevol cas la meua peripècia personal no té res a veure amb el fet que considere l'Avui el diari d'on tot neix. I que ens va donar a tots la sensació que allò, fer periodisme en català, es podia fer. Sense ells aquesta florida actual no existiria o com a mínim no seria igual. Encara recorde el primer dia que el vaig poder comprar a València, el 1976. A portada duia la mort de Mao i aquell exemplar, aquella normalitat, em va impactar profundament venint d'una dictadura on el català era en el millor dels casos una llengua d'anar per casa. 

Aquest matí, supose que no dec ser l'únic, he baixat al quiosc i he comprat totes dues capçaleres. Demà només n'hauré de comprar una però tota aquesta història, tot aquest passat i espere que molt de futur, hi serà allà.

..............

Aquest és l'article que m'han publicat avui els dos diaris:

‘The Star-Ledger', com a exemple

Imagine que uns quants lectors d'aquest diari deuen haver arribat a Nova York entrant per l'aeroport de Newark. Aquesta ciutat nord-americana té un diari, important i de pes, que es diu The Star-Ledger, amb un guionet al mig. Com ja poden imaginar el diari, que és el més important de Nova Jersei, té aquest nom perquè és el resultat
de la fusió, l'any 1935!, del Newark Ledger i de l'Star-Eagle. Als Estats Units els diaris fusionats són més que una anècdota la norma.

Entre els diaris grans i fent una ràpida llista de memòria, trobem per exemple l'Atlanta Journal-Constitution, el Charleston Post-Courier, el New Orleans Times-Picayune, el Chicago Sun-Times, el Las Vegas Review Journal, l'Omaha World-Herald, etcètera. Fins i tot hi ha ciutats com Pittsburgh on els dos diaris locals tenen el nom compost, el Post-Gazette i el Tribune-Review. O n'hi ha que ja han deixat d'editar-se en paper i són només digitals però continuen mantenint la doble capçalera, entre ells el meu preferit pel que fa a la complicació del nom, el venerable Seattle Post-Intelligencer.

No és que aquesta tendència a fusionar diaris siga només americana, però és cert que allà té una enorme tradició. I tanmateix a Europa d'exemples no ens en manquen pas. A Estrasburg hi ha L'Alsace-Le Pays, a Roma el Corriere dello Sport/Stadio, a Colònia el Stadt-Anzeiger, a Aberdeen el The Press and Journal. O en podem trobar un a Irlanda, el Strabane Weekly News and Tyrone & Donegal Reporter, que deu ser simplement la capçalera més llarga del món. Amb la gràcia que la primera i la fan & i la segona and.

Malgrat aquesta normalitat pel que fa als noms que hom posa a la capçalera, normalitat més que visible arreu del món, és ben cert que a l'Estat espanyol (i em sap greu usar-ho com a marc de referència, però és que aquesta és sobretot una mania espanyola) les capçaleres fusionades com aquest nostre El Punt Avui que començarà demà són estranyes. No del tot, ep, que
hi ha encara La Opinion-El Correo
a Zamora. Però és evident que no són la norma. Per això a alguns els pot xocar un canvi que en definitiva no té res de sorprenent vist des d'una perspectiva global.

Perquè fusionant El Punt amb l'Avui, o l'Avui amb El Punt, en definitiva el que aconseguim és també un plus de normalitat internacional, pel que fa a la capçalera. Un plus anecdòtic, això és veritat, però
que en tot cas cal sumar a l'operació de sentit comú que és fer un
diari gran aprofitant la força de dos diaris mitjans. I si al país dels veïns prefereixen tancar diaris abans
que fusionar-los, en tot cas aquest és un problema d'ells. Un més.

Últim dia abans de les vacances i sorpresa final. Avui la revista mensual de VilaWeb, una de les peces clau del projecte de +VilaWeb, ha vist finalment la llum. La revista vol omplir el buid de reflexió i context que la velocitat de les notícies 24/7 no ens deixa atendre com caldria.

Hi hem fet uns quants experiments interessants. Un de periodisme de dades molt divertit ja que vos permet comprovar com els usuaris de la ciutat de València interrogaven Google al llarg del mes sobre Francisco Camps i Alberto Fabra.

Mireu-la i fullegeu-la. Aquest número 0 és lliure per a tots. A partir del número 1, a finals de setembre, anirà dedicada als membres col·laboradors, parçoners i protectors de +VilaWeb.

Si la voleu en pdf la trobareu ací. Punxant el visor sobre la paraula Expand vos l'obrirà a pantalla completa.

La notícia va començar a circular ahir a la nit. Veig que tinc una telefonada de l'Oriol Ferran. L'agafe i comence a preguntar-li sobre coses banals, sense adonar-me'n que té un nus a la gola. Finalment m'atura: 's'ha mort Vicenç Badenes'. M'ho diu mentre travesse un semàfor i quede tan atordit que un cotxe ha de pitar per a que m'aparte. No ho entenc -quasi mai entens la mort. Com pot ser? Ell tampoc no ho sap massa bé. De moment la notícia corre pels mòbils i pel twitter. Ell ja ha piulat.

Repasse mentalment les darreres voltes que m'he vist amb ell. Aquell dia tan divertit que a VilaWeb van juntar els pioners d'internet, el passat novembre (en la foto se'l veu entre el Joan Jofra i l'Amadeu Abril, somrient). Una visita al seu CitiLab de Cornellà, que me'l va ensenyar amb orgull de pare. Un dia que vaig participar allà mateix en unes jornades de Iniciativa per Catalunya i que Badenes va aprofitar per a adoctrinar l'Herrera en la seua obsessió: que la xarxa servisca per a millorar la vida de la gent...

Vicenç Badenes era una persona excel·lent. Un home de consensos i de construcció, una persona dedicada a servir el seu poble i el país. Era del PSC i va ser un gran regidor de cultura i un extraordinari activista. Era un home que amb la seua generositat honorava la vida de partit, sempre obert a tothom, sempre exigent amb les seues obligacions, sempre disposat a debatre i a trobar la manera d'avançar.

En la internet del nostre país ell va tenir un paper fonamental. Era una veu decidida a favor de la concòrdia i rotunda en contra de qualsevol forma d'exclusió social. A Cornellà van gaudir de forma especial de la seua tenacitat, des de la incipient xarxa ciutadana que va crear fa quinze anys fins al magnífic CitiLab.

Reconèixer el seu treball avui, des del dolor, és un obligació amb la veritat, un adéu a l'amic.

El meu article d'ahir a la contra del diari Avui:

 

 

Jueus!

Ell ho va escriure: “la jueva Hollywood”. És una imatge que fa mal als ulls. Potser no és la més sagnant d'aquell infame article però em sembla, llegit avui, la més significativa. Va escriure “la jueva Hollywood” com si escopís: ecs, jueus! A la manera dels nazis.

No és estrany. Eren els dies que la negror es congriava a Europa contra el poble d'Abraham i ell n'era fan. Fan de la negror. “La jueva Hollywood”,va deixar escrit en un paràgraf que diu que això que ell critica és com un “film de gàngsters”, com un film “còpia sinistra d'aquesta producció estàndard amb la qual la jueva Hollywood envaeix el món”. Alerta als significants: gàngsters, sinistres, jueus, invasors. Tota una abominable proclama.

Insistisc que no és la imatge més brutal, però precisament per la marginalitat aparent que ocupa en el text és la imatge més transparent, la que denota millor el fons negre, negríssim, de l'autor. Que l'escriu com si volgués omplir espais en un text del 17 de febrer de 1939, exultant, victoriós, feliç. Possiblement vestit amb les botes de xarol militar i aquell uniforme amb el qual el retrataran dies després mentre viola amb el seu pas indigne la plaça de Catalunya. Acompanyat de les pistoles i els tancs que arribaven, ocupants, a fer patir els nostres majors.

I el gàngster? Qui és aquest gàngster a qui compara “la jueva Hollywood”? Pel periodista el gàngster és Lluís Companys. President. El mateix president que poc després caurà en mans dels amics de l'autor del text i morirà dignificat i dignificant per sempre més la presidència d'aquest país.

Va fer alguna cosa, l'autor de Finis Cataloniae (que és aquest el text del qual parle), per a impedir-ne l'assassinat? No, perquè aquest home que parla de la jueva Hollywood i del gàngster Companys remata aquell seu text dient que sobre els cadàvers dels qui lluitaren per la llibertat i contra el feixisme a “la Cataluña real empieza a amanecer”.

I signa, cofoi, Carlos Sentís. Just després de l'estrofa de l'infumable himne falangista.

Fa setmanes que la lectura d'aquest mateix bloc demostra que la xarxa és cada dia més audiovisual. No pare de penjar vídeos. És una tendència que em sembla inevitable. Cada vegada més m'arriben o els faig i els he de penjar perquè de vegades fan millor testimoni que la paraula escrita, quan es tracta per exemple de casos com el d'avui.

Aquest és el vídeo de la taula rodona en la qual vaig intervenir ahir, en el marc de les jornades III Reflexions Crítiques, organitzades pel Departament de Cultura. 

Avui fa cent anys justos del neiximent de Marshall McLuhan, el teòric de la comunicació que va ensumar tantes de les tendències sobre els mitjans que avui en dia són realitat. Com sol passar la seua obra ingent ha quedat reduïda a alguns clixés. El primer això de que 'el mitjà és el missatge' -i només calia veure ahir a Camps per a entendre fins a quin punt.

M'ha sobtat que amb l'afecció que li ha agafat a la gent de celebrar el centenari de qualsevol personatge aquest en concret haja passat tan desapercebut. Per si de cas en deixe constància i en faig el corresponent record. 

 

Els amics de Descobrir el Món em van fer una entrevista divendres. L'han penjat ja i ací la teniu. Sobre periodisme, bàsicament.

El present i el futur del periodisme amb Vicent Partal. from Salvador Pla on Vimeo.

Fa dies el Col·lectiu Ovidi Montllor va atorgar un dels seus premis anuals a Cotó-en-pèl, mític grup valencià del qual sóc un fan públic. Els organitzadors em van demanar que participara en un vídeo d'elogi, cosa que vaig fer pensant que eixirien molta altra gent. Ara he vist el vídeo penjant al youtube i només parle jo a banda dels membres del grup, cosa que em fa una miqueta de vergonya. Però ací queda. El que conten i com ho conten està molt bé.