Vaig a Argentona, a presentar +VilaWeb. Els organitzadors em fan arribar el darrer llibre del Jordi Solé Camardons, que no tinc clar si saben que era molt amic meu fa una pila d'anys. De tornada a casa el comence a llegir i quede enganxat a l'epíleg del llibre. Amb una gran franquesa i la seua proverbial bona escriptura el Jordi hi explica la seua vida política, i algun tros de l'altra. D'Oliana als primers grups independentistes al final de l'any setanta, on jo el vaig conèixer. No hi amaga res. Ni les detencions ni el pas per organitzacion ssuccessives. Sempre amb el país al cap, la unitat primer i la independència després diu. 

M'ha fet molta il·lusió llegir-ho perquè m'ha portat molts records al cap i perquè m'ha reafirmat el valor de la gent que no ha parat ni un minut de la seua vida de treballar. De fet a la sala on hem fet la xerrada hi havia el plafons d'una exposició sobre la llengua que ell va crear fa un grapat d'anys.

Agrait Jordi. Per tot.

(El llibre es diu 'Independència o mort ...de la llengua. L'edita Voliana)

No coneixia aquest vídeo de fa molts pocs anys on Paul Simon i Art Garfunkel tornen a pujar junts a un escenari per a cantar 'The Boxer'. Supose que a tots els que els recordem quan cantaven junt, fa unes quantes dècades, ens sorpren veure'ls vells. Es recorden a ells mateixos, com passa amb tots els vells, però el temps els ha deixat marques intenses.

Durant anys he escoltat tot d'històries sobre la relació d'amistat i odi d'aquests dos. Ho ignore tot però, si és veritat o no que s'estimen o que s'odien. Però veient-los acabar la cançó i riure em costa molt no imaginar-me'ls en alguna bodega de l'Upper West Side o al Fairway Market passejant tranquils mentre s'expliquen com va tot, una vesprada foscant de tardor. L'Art tot just tornat del sud de passar-hi uns dies, el Paul carregant una bossa amb llibres i discos que acaba de comprar a Juilliard...

Mirant el twitter me n'adone que tinc uns quants missatges directes als quals no he contestat. M'angoixa però ja hi ha poca cosa a fer car són missatges de fa dies. En l'ús de Twitter i Facebook aquesta qüestió dels correus interns em treu de polleguera.

Fa anys que gestione el meu correu, em sembla, d'una manera prou eficaç. M'ho ordene tot pel correu, fins i tot la meua agenda i procure respondre a tothom que m'escriu a mi directament. Però ara em trobe amb el problema de gent que em diu que em va escriure pel Facebook o pel Twitter i que no els he respost.

Això em sap greu però no sé com resoldre-ho. Perquè sincerament no em veig amb cor d'atendre tres comptes de correu que em reclamen anar a tres llocs distints. Ara n'atenc diversos, de comptes, el meu personal i el de director del diari, però des de la mateixa aplicació. Haver d'estar pendent de tres conductes diferents em supera.

Però em tem que m'hauré d'acostumar, és clar i que no tindré més remei que anar acostumant-m'hi. Perquè això del correu ja no és només cosa del mail...
 

Anit vaig passar una bona estona, de matinada, enganxat a la retransmissió que DemocracyNow feia des de la porta de la presó on finalment l'estat de Geòrgia va acabar assassinant Troy Davis.

Mentre els grans diaris i les televisions anaven dient alguna cosa escadussera, molt de tant en tant, DemocracyNow feia una impecable retransmissió en directe que va durar hores i en la qual es van poder escoltar tot de testimonis sobre el cas i seguir al minut la cruel situació que es va donar quan van ajornar l'execució sense saber si això era definitiu o no. Van acabar matant-lo quatre hores després convertint el que ja era un acte cruel i inhumà en una autèntica eclosió de crueltat sense límits.

Els de DemocracyNow emetien a través de LiveStream i hi havia moment en que segons les dades del comptador quasi mig milió de persones érem connectats a la seua retransmissió, segurament més gent que molts dels programes que a aquella hora emetien les cadenes tradicionals.

La pressió, la campanya al twitter i el suport de tanta gent finalment va servir de poc però segurament inaugura una nova etapa de la lluita contra la pena de mort, època en la qual la feina de periodistes com els de DemocracyNow hi té molt a veure. La televisió ja no és d'uns pocs...

(Ací trobareu un resum de la retransmissió d'ahir)

M'he posat 'Coral Romput' de l'Ovidi, i l'Estellés, a l'iPhone. És un disc extraordinari, més que un disc de fet. L'Ovidi pletòric recitant els versos de l'Estellés acomboiats per dues guitarres del mateix Toti. Un plaer per a l'oïda. 

Me'l pose mentre passege, una llarga caminada pel centre de Barcelona. Els carrers, els colors, alguns paisatges humans podrien correspondre amb els de València que canta el poeta. Sense adonar-me'n els passos s'acoblen als versos. Només tire a faltar la portada, aquelles fotos del trenet, del poble, de l'Empar Esturis, que no sé com hi va arribar a parar...

Aquest és un mapa de la ciutat de Nova York, d'acord, de Manhattan, amb les principals cançons fabricades allà. Més que fabricades allà que fan referència a llocs de la ciutat, carrers, indrets.

Me l'he trobat a Strange Maps, un bloc molt interessant que fa col·lecció de mapes insòlits. En veure'l he pensat que algú podria adaptar-ho al país. Tipus L'Empordà dels Sopa allà, Alacant per interior del Feliu per ací. Seria curiós veure-ho sobre la geografia. Com resulta curiós veure que el roc a Nova York és per sota del Central Park o que la Patti Smith està al mateix carrer que Ramones.

Encara em sorprèn que els meteoròlegs l'encerten. No puc evitar-ho. Portaven dies avisant que avui canviaria el temps i podria ploure. I efectivament només obrir la finestra ja ho he vist: no plou, encara, però fa temps de ploure. Comentem que cada vegada sembla que ho encerten més i que realment estan aconseguint deixar poc espai a la sorpresa diguem-ne meteorològica. Ahir de fet ja vaig tirar mà de les sabates i vaig deixar les espardenyes, tot seguint l'avís. I vaig obrir l'aigüera del pati per si en queia ja a la nit i massa, que fa unes setmanes l'ensurt va ser gran...

Previngut per les previsions, doncs. 

Havia de passar algun dia i ha passat avui. Ca Montes, el bar de la meua família, tanca les portes de forma definitiva

Deia Rilke que la pàtria és la infància. I en aquesta fotografia de finals dels cinquanta hi ha bona part de mi mateix, més de la que puc explicar o descriure. En el taulell del vell bar el tio Quico, mon pare, mon tio Paco i Venancio.

Les autoritats xineses han anunciat avui que faran un tercer aeroport a Beijing. Es veu que els dos que tenen ara no són prou, malgrat que un d'ells, el que van inaugurar durant els Jocs Olímpics, ja és dels més grans del món. Com sempre ho fan de forma espectacularment gran. De la nota de premsa es dedueix que serà de llarg l'aeroport més gran del món, tant que tindrà el tamany sencer de Formentera. (O això és el que una ràpida comparació treta de les dades de la Wikipedia indica...)

Cada any, amb una certa polèmica familiar, em deixe barba a l'estiu. Per mi és una manera com una altra de solemnitzar-lo. I habitualment faig trampa. Vull dir que me la comence a deixar uns dies abans de començar les vacances, com preparant el terreny al descans, i me la trec uns dies després d'acabar-les, com allargant el temps d'oci, ni que siga facial...

Avui, però, primer dia d'escola m'ha semblat que ja no tocava així que he procedit al rasurat, operació que amb una barba de mes i mig aproximat requereix una certa calma. Esperaré, resignat, onze mesos més... 

Fa deu anys de l'11-S de les Torres Bessones. Repassant discos he trobat el meu article d'aquella nit, el que m'eixia després d'un grapat d'hores tenses viscudes a casa primer, després a VilaWeb i a Catalunya Ràdio, reaccionant en directe a un esdeveniment que era el més 'gros que hem vist mai'.

Recordant aquell dia, i el text ho transpua, tinc al cap que la por que jo tenia era terrible. Pel que podia passar, que podia ser encara molt pitjor del que de fet ha passat. I també que m'esforçava per no traspassar-la de forma simplista als lectors, per no complicar encara més la confusió, el desconcert que ens acaçava a tots.


'Un onze de setembre que no oblidarem mai

Tots estem perplexos davant el que ha passat als EUA. Hi ha una novel·la de Tom Clancy que dibuixa un escenari semblant. Però ningú podia pensar que un atac tan i tan audaç tinguera lloc. La planificació i l'execució del cop és absolutament impecable. Encara no sabem prou el que ha passat i, segurament, tardarem dies a saber-ho. Però a hores d'ara ja no queda el més petit dubte sobre el fet que estem al davant d'un pas de pàgina. Hi haurà un abans i un després d'aquest 11 de setembre. El món no serà el mateix.

En aquesta hora cal ser enormement prudents. Cal tenir prudència davant qualsevol reivindicació, en primer lloc. Això no és un atemptat terrorista ni pot ser obra de cap grup o grupet. Cal una enorme coordinació, grans recursos i molta capacitat tecnològica per a fer això. Només una dada: sembla impossible que els dos avions que s'han estavellat al World Trade Center foren pilotats per pilots de línia. Segur que, davant la hipòtesi de la mort, haurien optat per enfonsar l'avió en el riu Hudson. Per tant, fos qui fos l'autor de l'atemptat, tenia pilots capaços de portar un Boeing i tan motivats com per a morir.

Tots hem fet càbales en les primeres hores sobre qui hi pot estar al darrere però ningú no ho sap. Em tem que ni el govern dels EUA ho sap. Així que alerta a donar credibilitat a cap reivindicació abans que no puguen demostrar els seus autors que efectivament han estat ells. De pistes n'hi ha ben poques: evidentment els autors consideren els EUA com els seus enemics. D'això no hi ha cap dubte. I molt probablement, si pensem que els pilots s'hauriwn suïcidat, són persones provinents d'alguna cultura que creu que hi ha morts santificadores. És, en aquest punt, inevitable pensar en el món àrab. En alguns camps palestins hi ha hagut celebracions de joia. Però això no ens ha de confondre: la seua alegria prové de dècades d'opressió i agressió que ells identifiquen, al final, amb els EUA. No vol dir que siga una hipotètica victòria palestina, o àrab, sobre els EUA. Perquè no tenim arguments sòlids per a apuntar a cap dels seus grups. Per tant, prudència, en primer lloc.

En segon lloc, crec que cal ressaltar l'enorme sorpresa. Des de la Guerra de la Independència els EUA no vivia un sol atac com aquest amb l'excepció de Pearl Harbour. I les semblances amb l'atac japonès són molt evidents. Igual que allà un vaixell va ignorar la presència d'un minisubmarí aquí algú hauria d'explicar com és possible que un avió s'estavelle a les tres, que divuit minuts després un altre avió tinga el camp lliure per a estavellar-se també i que una hora després el Pentàgon siga tocat. La coordinació ha estat senzillament nul·la i és probable que Bush haja de patir una notable tronada política.

Prudència en primer lloc, doncs. Sorpresa en segon. I reflexió en tercer. Crec que aquest atac (em resistisc a dir-ne atemptat només...) marca un abans i un després. Aquest és un fet absolutament històric. Al nostre davant ha tingut lloc la primera guerra del segle XXI. Una guerra sense contendents reconeguts ni clars. Un sí: els Estats Units. Però qui és l'altre? Una guerra pensada per a ser retransmesa en directe per la televisió inflingint d'aquesta manera un terror immens en la població civil i una humiliació sense parangó al govern americà. Una guerra tecnològicament molt complexa. On els soldats enemics viuen, qui sap des de quan de temps enrere, en el propi país. Una guerra contra la qual, com s'ha vist perfectament, els Estats Units, la major i més gran potència militar del món, no poden fer res. Ni tan sols atacar un altre exèrcit perquè no saben si hi ha un altre exèrcit.

Aquest atac no donarà pas a la Tercera Guerra Mundial. És una bona notícia. Però no sabem què va a passar a partir d'ara. Aquest és el Pearl Harbor de l'Era Global. I igual que aquell atac va obrir els ulls a una generació aquest en els obrirà a nosaltres. Esperem que en les pròximes hores no hajam d'explicar horrors més grans dels que hem viscut aquest onze de setembre, que no oblidarem mai.'

A Josep Termes l'havia llegit. L'havia llegit molt i amb moltes ganes de jovenet. Des de que vaig conèixer la gent dels Annales els historiadors m'han interessat en la mesura que posaven passió en les coses i no observaven la seua societat com si foren entomòlegs. I el Pep d'això, de saber combinar la passió amb el rigor científic, n'era un gran exemple.

Per això el dia que el Ramon Barnils me'l va presentar jo em vaig posar nerviós. No era la primer vegada que el veia en directe (havia escoltat conferències seues) però tindre'l allà al davant plantat m'impressionava, m'impressionava molt.

Després, amb els anys, em vaig acostumar a la seua presència en tertúlies conjuntes, amb el Barnils però sobretot amb el Jordi Vendrell. I vaig aprendre d'ell no només història (que la sabia tota) sinó política, cultura, futbol... I sobretot fidelitat al país.

En un moment en el que una certa esquerra renegava del país, confonent Pujol amb Catalunya, Termes sabia distingir. Sabia apreciar el que era important apreciar de Pujol i criticar-li el que calia criticar. Però sobretot sabia que el país està per damunt de qui el mana i que la crítica al govern mai no es pot confondre amb la crítica al país. 

Durant anys aquesta seua lucidesa em va impressionar molt. No era fàcil mantenir aquest equilibri però ell feia veure que ho era. I ho aconseguia.

Deixeu-m'ho dir: Lorés, Tisner, Vendrell mateix, el Ramon, ara el Termes... jo era dels més jovenets de L'Orquestra i em fa una gran impressió veure com els músics se'n van. Em fa una gran impressió i em fa valorar molt aquella col·lecció de bojos que el Vendrell va saber reunir als migdies de Catalunya Ràdio. Quanta sort que vaig tenir de compartir taula amb ells...

(La foto és d'un dels darrers sopars que vam compartir, en ocasió d'un premi que la Comissió de la Dignitat li va atorgar a ell i a la gent d'Al Tall) 

La fotografia és impressionant. S'hi veu, des de l'estació espacial internacional, la frontera entre el Paquistan i la Índia. Nítida i clara. És la ratlla de color taronja més fort. L'explicació és que aquest fragment de frontera és un mur, un altre!, il·luminat com és ben visible de forma especial i fortament protegit. Ja és ben trist que una de les poques obres humanes visibles a simple vista de l'espai siga això...

La foto en qualsevol cas és impactant. Estic disposat a acceptar que bonica i tot.

Avui, com ja vam fer l'any passat, hem celebrat la Festa Estellés a l'Espai VilaWeb. Els lectors que ho han volgut han vingut i han llegit poemes, o prosa, del poeta de Burjassot mentre n'han tingut ganes. Després hem fet una copa i una tertúlia ben llarga, que de fet acaba d'acabar.

Jo he llegit un fragment d'un text que em va colpir i que mostra la misèria, moral per damunt de tot, de la València que ell va haver de viure, tot just passada la postguerra. La humiliació que ell sent i expressa ho diu tot:

'Recorde un fet --perquè aquí ho he de contar tot--, un fet que em va humiliar molt: ja era gran, jo. Treballava a Las Provincias, on cobrava mensualment, encara no estava encara en nòmina, cent pessetes, i de la seua butxaca em pagava el director, Martí Domínguez Barberà, cinquanta o setanta-cinc pessetes. Un dia, el propietari del diari, un dels propietaris del diari, Enrique Reyna, que era gendre de la veritable i única propietària del diari, donya Gudalupe Burriel, em va dir que passés per casa seua, al carrer de Ruiz de Lihory. Jo vaig arribar a aquella casa, on jugaven per terra els vuit o deu fills del senyor Reyna, i vaig saludar aquest i la seua dona, ja difunta, donya Pura Domènech; i varen començar a treure peces de roba d'un armari.

--Esta Chaquetta, con un ligero arreglo que le haga su madre, le vendrá bien a usted.

--Y este pantalón le viene que ni pintiparadao. Y esta corbata, y esta otra chaqueta.

Jo no sabia per quins set sous em donaven aquelles peces de roba. Amb un grapat d'americanes i pantalons, de roba vella, vaig fer una espècie de fardell i vaig baixar l'escala, engolint-me les llàgrimes, car jo semblava que havia estat condemnat, fins qui sap quan, a aquestes vergonyes, a aquests afronts'.

 

A partir d'avui cada dimarts tornaré a Catalunya Ràdio per a participar en la tertúlia que Joan Barril organitza al seu Cafè de la República. Serà de fet un cara a cara acompanyant cada set dies la Pilar de Torres, vicepresidenta de l'Ateneu de Barcelonès i qui convinga. Em fa una certa gràcia tornar-hi primer perquè des de l'época del Diari de Barcelona que conec el Joan però també perquè en tots els meus anys llargs de col·laborar amb aquesta emissora aquest horari nocturn em sembla que és el que he usat més. Hi vaig començar amb el Rafel de Ribot i després amb el Gaspar Hernàndez, sumant entre tots dos una bona pila d'anys i esdeveniments, l'11-S de fa deu anys entre altres i molt especialment recordat avui.

Ens veurem, ens escoltarem, doncs aquesta nit.

 

L'Ateneu de Bétera omplirà aquesta nit la Plaça del Mercat amb un sopar d'homenatge a Vicent Andrés Estellés on m'hauria agradat molt ser-hi. Estic segur que serà una vetllada bellisima, tant per l'escenari com pel contingut.

Com que no podrà ser he pensat que em podia sumar virtualment tot posant en el bloc un vídeo que he trobat pegant bacs. Es tracta ni més ni menys que de l'Ovidi recitant, no cantant, la impressionant 'M'aclame a tu'. És gravat a Sueca i em fa gràcia que en l'últim segon, quan es mou la càmara apareix precisament el Natzari, de l'Olleria, assegut al costat de l'Ovidi. Sempre sap ser on toca...

En record i homenatge, doncs, al gran poeta de Burjassot, al fill del forner, a la veu clara de la terra. A l'home que va saber assumir la veu del seu poble.

 

Aquest és el vídeo que Andorra TV va fer de la meua xerrada de dilluns i el de la presentació de diumenge.

Darrer dia a Andorra. Ahir vam sopar amb el Síndic General, el president del parlament andorrà, que ens va convidar a visitar l'edifici que acull la cambra legislativa, cosa que he fet, evidentment, aquest matí. No es poden perdre oportunitats com aquesta.

Vicenç Mateu, el síndic, és un personatge que m'ha impressionat. Com m'ha impressionat també, per cert, la ministra d'educació Roser Suñé. Són persones d'una extraordinària preparació i sensibilitat, francament preparats, que crec que és important que ocupen els càrrecs que ocupen en el que en definitiva és el nostre únic govern independent.

Mateu aquest matí ens ha passejat a tot el grup de ponents de la universitat per la vella casa de les Valls, dipositària de les tradicions i costums d'un parlament i una forma d'entendre la cosa pública que es remunta a l'edat mitjana i que és bo que es conserve en algunes coses.

I tot seguit, sense sol·lució de continuitat car és a la mateixa plaça, hem passat al nou parlament que m'ha recordat no sé perquè la cambra legislativa alemanya, supose que pel tipus d'edifici i salvant totes les distàncies.

La gràcia és que hi hem pogut parlat molt de política, vici comú, i encara ho hem fet més durant la fantàstica conferència que la Dominique ha ofert a la tarda. El síndic és filòsof de professió, es pot ser filòsof de professió?, i això li confereix una capacitat diàlectica fins i tot en els problemes menors que sincerament a mi m'ha causat enveja. Pura.

Dit tot això sóc conscient que no sóc andorrà i que igual la realitat vista de prop és diferent. Acceptaré qualsevol comentari en aquest sentit.
 

Tota aquesta setmana sóc a Andorra, participant en la Universitat d'Estiu. De fet hi vaig parlar ja dilluns, sobre el paper d'internet en les múltiples crisi actuals, però encara demà he de fer part d'una taula rodona i participar en un encontre amb els alumnes.

Hem passat, però, molt de temps convivint els ponents, amb llargues caminades per la muntanya i discussions de taula encara més llargues. Especialment ho he fet amb l'Ignacio Ramonet, amb la senadora francesa dels Verds, i batlle de Montreuil, Dominique Voynet i amb Josefina Castellví, que és un pou inacabable de saviesa i elegància. Avui a la nit se'ns han sumat al sopar els altres ponents així com la ministra d'educació i el Síndic Major, president del Parlament, que m'han impressionat tots dos. Per tant un sopar magnífic del qual tot just ara que hem comence a recuperar.

La veritat és tot plegat configura un final excel·lent de l'estiu, combinant estudis i descans, aprenent molt i gaudint de l'amabilitat enorme dels organitzadors.

Per cert que hi tornaré a Andorra el dia que cante Miquel Gil. I això té una explicació: per a il·lustrar els canvis que estan passant en el món de la cultura el vaig fer intervenir-hi a ell via Skype al mig de la meua conferència i ho va fer amb aquella generositat inacable que gasta i rebent un aplaudiment atronador de la sala. Li ho vaig prometre, doncs.

Enmig de la calor de l'agost ens arriba la notícia de la mort de Jordi Ibàñez, l'editor des de fa tants anys de VilaWeb Sitges. Tot i que la seua llarga malaltia feia esperar un desenllaç com aquest la notícia m'ha causat un fort impacte. D'alguna manera ell era un dels degans de les edicions locals de VilaWeb, una de les persones que amb més constància i paciència havia portat l'edició de la seua estimadíssima ciutat, sempre apretant per a fer poder-ho fer millor.

Crec recordar que ens vam conèixer en el Col·legi d'Economistes de Catalunya on elln'era el responsable de tecnologia, si no estic equivocat fins avui mateix. Després vam compartir moltes hores a VilaWeb però també en una faceta curiosa: el futbol americà. Ell i jo coincidíem en que ens agradava molt aquest esport i ens vam fer seguidors del Dragons de Barcelona, l'efímer equip de la World League que jugava a l'estadi de Montjuïc, on vam passar bones vesprades de cap de setmana. Eren moments molt relaxats i divertits que ara recorde amb massa enyorança.

L'enterrament es farà demà al matí al Tanatori de Sitges.