Potser alguns recordareu aquestes imatges impressionants. Es tracta de la irrupció d'Eman al-Obeidi en un hotel de Tripoli on va denunciar davant els corresponsals internacionals que soldats de l'exèrcit libi l'havien violat de forma repetida. Va ser detinguda allà mateix però finalment va aconseguir escapar del país ajudada per un grup de militars rebels. Li va ser ofert refugi en diverses ambaixades europees a Qatar. Però el passat dia 4 va ser detinguda per les autoritats qatarís i posada en un avió militar que la va tornar a Líbia on ara és amagada. I això malgrat que funcionaris de l'ONU ho van tractar d'impedir al mateix aeroport.

L'ONU, l'ACNUR i Amnistia Internacional han denunciat Qatar per aquest comportament i el govern dels Estats Units ha ofert refugi a al-Obeidi i ha criticat amb duresa el govern qatarí.

El FC Barcelona porta a la seua samarreta propaganda del règim dictatorial de Qatar.

Divendres vam presentar a Barcelona, a la Biblioteca del Poble Nou, el llibre 'Pep Gimeno Botifarra, la Veu de la Memòria' del qual és l'autor Toni Martínez. Va ser una presentació molt agradable, amb la sala notablement plena i on Pep no va poder estar-se sense cantar, acompanyat pel Nestor (vos regale un cant de batre que vaig gravar amb el mòbil).

En acabant una bona colla de socarrats, entre els quals Cesar, un amic al qual no veia en segles, vam anar fins a la platja a sopar, on se'ns van fer les tantes. Vam riure amb ganes, vam discutir de valent, una miqueta massa i tot, i vam menjar i beure ben a gust mirant la mar. Fins que es va posar a ploure i vam tirar cap a casa. Va ser sobretot un gran plaer poder escoltar al Toni Martínez, que és un pou de saviesa i seny.

I ben de matí, a les sis, el Gàlim i el Botifarra encara van fer camí cap a Ontinyent a cantar en el merescut homentage a l'Empar Granell. Ens vam crear algun sms: collons amb el rei Jaume, què allargat que mos va fer el país!

Els amics del Centre de Recursos Pedagògics del Bages han penjat un vídeo amb bona part de la intervenció que vaig fer a Manresa en l'acte de lliurament dels treballs de recerca dels estudiants de batxillerat de la comarca. Més o menys és una incitació provocadora a la creativitat en un nou món tecnològic que arriba a tota velocitat. (Les referències al Barça són perquè la xerrada la vam fer el dia del partit de tornada de la semifinal Barça - R.Madrid de la Champions i tots teníem una certa tensió per anar a veure-la).

Circula ja per la xarxa part del recital que Ruben Blades va fer a Puerto Rico i que és gravat en un preciós DVD. A la xarxa vull dir a YouTube. Hi ha unes quantes perles començant per aquest 'Patria' cantat precisament amb el portorriqueny Robi Draco Rosa, una peça magnífica.




Per als amants de la música clàssica, però, aquesta versió del Pedro Navaja sembla la definitiva. Llàstima que el so estiga una miqueta alt...

Fa setmanes vam establir un acord per a compartir informació entre Origo.hu (el principal diari hongarés) i VilaWeb. Fruit d'aquest acord diversos vídeos i informacions nostres ja han estat publicades en aquell país (sobretot referents al referèndum sobre la independència, al tema de les acampades i al Barça). Ara, fa uns dies, han estrenat la publicació també d'editorials dels que escric cada dia, que apareixeran de tant en tant traduïts a l'hongarès a Komment.hu, la web d'opinió d'origo.

El primer Fordulópont Barcelonában, correspon a Un moment que defineix. 

A VilaWeb treballem per a estendre aquest acord amb altres diaris i crear així una xarxa europea d'intercanvi de notícies, basada en els nous diaris digitals.

Participe al congrés Media and Minority Languages que organitza l'Svenska Kulturfonden, la principal organització dels suecs de Finlàndia. M'han demanat una conferència sobre els nous mitjans, internet i els mòbils però evidentment aprofite l'ocasió per a escoltar i per a aprendre molt sobre una de les minories lingüístiques que fins ara semblaven més potents i de vida còmoda d'Europa, cosa que ja he descobert que tampoc no és ben bé així.

És cert que els suecs de Finlàndia gaudeixen d'un estatut d'igualtat dins el país incomparable. La constitució diu que el país té dues llengües oficials, el finés i el suec, a tots els efectes i això, malgrat el petit nombre de parlants del suec, es porta a terme de totes totes. Tant és així que fins i tot l'exèrcit finlandès té una brigada sueca, on van els parlants del suec i que està organitzada així per tal que reben les ordres en la seua llengua. No vull fer comparacions...

Aquest aparent qualitat de la democràcia finlandesa va ser posada en qüestió, però, per alguns oradors (no només parlaven els suecs, però molts suecs hi parlaven) fins i tot amb vehemència. De fet en un moment determinat Bjorn Mansson ens va fer notar que al final de la sala (eren unes tres-centes persones) hi havia un home assegut sol en la darrera cadira. Ens hi va girar tots i amb molta duresa ens el va presentar com un diputat dels Veritables Finlandesos, el partit xenòfob i antisuec que ha tret tan bon resultat en les eleccions recents. Amb estil i molta classe però amb una contundència admirable Bjorn el va criticar tant i tant que el diputat va optar per anar-se'n de la sala abans que la cosa anara a pitjor.

Va ser el moment tens de la reunió però hi va haver altres moments que em van cridar l'atenció i que em van fer veure que potser sí que els problemes són seriosos. Em va impressionar per exemple la condescendència amb que el director general d'YLE, la poderosa televisió estatal finlandesa, va parlar dels suecs -i encara més dels saami quan un membre del públic li va preguntar. Semblava ben bé un espanyol parlant de nosaltres. Al final Tom Moring, professor de la Universitat d'Helsinki i una de les persones clau pel que fa a l'estudi dels mitjans en llengües minoritzades ho va explicar amb una frase senzilla: 'cap minoria pot ser normal'. Ai...

(Per cert alerta amb el que està passant a Gal·les. La SC4 la televisió que emet en gal·lès, acaba de ser posada sota el control de la BBC amb l'argument de les retallades pressupostàries. Com si TV3 o IB3 les posaren sota el control de TVE. Al País de Gal·les hi ha una potent reacció contra això que Tim Hartley ens va explicar amb tot luxe de detalls).

Esperança continua la seua feina de repescar fotografies antigues de Bétera. Ara m'ha enviat aquest passe de diapositives amb fotografies de la festa de les alfàbegues del 1985, que ha penjat a YouTube. Gràcies per la memòria...

Xerrada aquesta vesprada al Casal Català de Brussel·les. I en connexió via twitter amb casals d'altres parts del món, notablement d'Amèrica. Feia temps que els devia aquesta oportunitat però sovint quan vinc a Brussel·les tinc el temps tan marcat que se'm fa impossible. Avui, però, l'oportunitat d'haver de parlar demà al matí en un congrés sobre mitjans organitzat per la Svenska Kulturfonden m'ha permès trobar l'espai per a compartir un llarg debat a les instal·lacions de la delegació de la Generalitat davant la Unió Europea i després un sopar allargat fins hores ben poc brussel·lenques.

Els membres del casal són gent molt entusiasmada i especialment interessants. Al seure els he demanat en què treballaven i amb els que hi eren ja podíem organitzar pràcticament un lobby dins les institucions de la Unió. No tots eren funcionaris però ausades i tots tenien un nivell de conversa i coneixements envejable. Com era d'esperar, doncs, hi hem parlat de tot, del país, de la xarxa, de València, de tecnologia, de periodisme. Una xerrada corteingles, que dic jo, amb un tema diferent en cada pis.

Entre els assistents a la conferència la periodista encarregada de l'Agència Catalana de Notícies, Raquel Correa, que segons que m'han explicat apenats els membres del casal just acaba avui la seua feina, per les retallades que estan tenint lloc. Sap greu que passen aquestes coses, per la professió i pel país. Una agència completa nacional amb una presència concreta a l'estranger és necessària, simplement. Com ho són tants altres serveis públics. Em sap particularment greu, per això, ser la darrera notícia, supose, d'aquesta col·lega...

=============

PD. Veig que ha penjat la crònica de l'acte (la foto també és seua) :

30.05.2011 - 21.02 h

"Al món actual no basta amb ser, t'han de reconèixer", diu Partal

El director de Vilaweb reflexiona, des de Brussel·les, sobre el paper de Catalunya a l'exterior

CORREA, RAQUEL / CORRESPONSAL - ACN · ID 617997

Brussel·les (ACN).- "Al món actual, no basta amb ser, t'han de reconèixer". Així ha reclamat el director de Vilaweb, Vicent Partal, una major presència de Catalunya a l'exterior en la conferència "La Catalunya digital i la Catalunya exterior: memòria, tecnologia, empenta i perspectives de diàleg", que ha pronunciat aquest dimarts a la Delegació de Govern a Brussel·les. En la xerrada, organitzada pel Casal Català de Brussel·les dins els actes de commemoració del 80è aniversari de l'entitat, Partal ha instat els catalans a donar ressò internacional a les seves reivindicacions i a repensar la democràcia tant a l'Estat com al Principat. "Escòcia, Flandes, el País Basc i Catalunya seran estat més aviat que tard", ha augurat.

Per què les acampades dels indignats han ocupat les portades de la BBC, "Le Monde" i el "Washington Post" i la manifestació del 10-J no ho va fer?, s'ha preguntat Partal. La seva resposta és que "cal un esforç per fer més visible Catalunya a l'exterior" i aconseguir situar més i millor Catalunya al món. Un camí en què, amb tot, s'ha avançat molt en els últims temps.

 Repensar la democràcia

Tot i alertar que el moviment dels indignats acampats a les places d'arreu de l'Estat és "ideològicament prim", Partal sí que els ha concedit que comparteix la idea que cal repensar la democràcia, tant a Espanya com a Catalunya, perquè l'actual democràcia és "molt limitada i està encotillada pels partits polítics".

"Si jo fos de Madrid i el màxim de modern que pogués ser és de l'Izquierda Unida de Cayo Lara, jo també aniria a la Plaza del Sol a acampar", ha concedit Partal. "Seria impressionant si es pogués unir la indignació amb el contingut de teòrics de Manuel Castells i Arcadi Oliveres", ha explicat, "perquè el que demanen ara els indignats és tan vague que ningú pot estar-hi en contra però és més reactiu que propositiu". I tot i que Catalunya "no és un desert polític com Madrid", afirma, "a vegades hem reproduït una Espanya en petit" enlloc de trencar amb el model espanyol i pensar models alternatius.

Quan es desfà la inviolabilitat de les fronteres

Partal ha recordat que, fa anys, que una nació fos reconeguda estat era "qüestió de blanc i negre", mentre que ara hi ha molts estats que aconsegueixen un reconeixement parcial. "Fins i tot la rocallosa diplomàcia s'estova, i accepta estats parcialment reconeguts, com Palestina i el Sàhara Occidental", ha explicat, i i ha augurat que Escòcia, Flandes, el País Basc i Catalunya seran un nou estat de la UE "més aviat que tard", i després els seguiran Gal·les i Còrsega.

En aquest sentit, el director de Vilaweb ha recordat que, amb la independència de Kosovo, "s'ha eliminat l'única possibilitat jurídica per impedir un procés d'independència". I és que, considera, "la sentència de Kosovo demostra que la inviolabilitat de les fronteres fa referència només a la invasió externa militar però no a la voluntat democràtica del poble"

A casa ens hi vam juntar una colla. El Gustau havia portat unes traques que no sé d'on les va treure. El Ferran va pujar perquè volia veure una final a Barcelona. Hi havia una colla de xiquets, començant per la meua major que es van tancar en l'habitació i només van eixir espantats, en sentir els crits pel gol de Koeman.

El Ferran, particularment, era un cas. Nerviós i superticiós una primera falta pitada per l'àrbitre contra el Barça va ser suficient per a que s'alçara de la cadira on ja no va tornar a seure. A la mitja part ja no podia ser al menjador i se'n va anar al passadís. I quan van pitar l'inici de la pròrroga se'n va directament al carrer. No va vore ni deu minuts de partit tranquil i quan van pitar la falta que xutaria Koeman...

Quan van pitar la falta vaig correr a l'interfon a cridar-lo, perquè era al carrer però arrimat a la porta. 'Ferran! que farem gol!!!' vaig cridar. I gol va ser. Però Ferran tampoc no el va veure, en directe. Va entrar per la porta quan ja era la pilota dins i el que va fer millor no ho explique.

De matinada, però, Ferran va tornar a aparèixer, després de córrer mitja Barcelona i abans de dormir em va demanar si havia gravat el partit en vídeo -cosa que en aquella època ho fèiem tots. Jo me'n vaig anar a jaure però ell es va quedar a veure la final que no havia vist en directe dues vegades seguides. Gol de Koeman inclòs.

Dia complet a la Universitat Jaume I de Castelló. Aprofite que em conviden a participar en un bar de ciència amb Jordi Adell per a anar abans i passar una estona amb l'imprescindible Carles Bellver. Després dine amb el Jordi, arreglem el món i la xarxa, i fem el bar de ciència, al bell mig del jardí que hi ha al centre de la universitat.

Es tracta d'una conversa distesa amb alumnes i professors. El tema és com canvien el món la internet 2.0 i les xarxes socials. De fet, però, acabem parlant de tot i de més. La gent pregunta i nosaltres responem, sense esquivar res.

Anar a Castelló i escoltar aquesta gent, el Jordi, el Carles i la resta de la colla, és sempre balsàmic. No només pel que saben sinó també per les seues actituds, per la seua manera de fer les coses, pel seu rigor intel·lectual fins i tot a l'hora de fitxar, pel seu compromís intel·lectual i cívic. Són un autèntic luxe que et carrega les piles.

(La foto és del Carles, que va fent experiment amb l'iPod. El Jordi ha quedat que sembla Quico el Cèlio...)

Sempre he estat molt crític amb el tema de les urbanitzacions al poble, els xaleters. És cert que Bétera té una llarga tradició residencial, que arrenca del moment en el qual el trenet va unir Bétera amb València de forma eficaç i el nostre poble era la frontera amb una pinada de Porta-Coeli molt més gran que la d'avui, que de fet arribava fins a la Caseta Blanca.

Però aquesta tradició no justifica les barbaritats que els últims ajuntaments han fet. Permetre l'edificació descontrolada en el terme i afavorir la creació d'urbanitzacions i més urbanitzacions era obvi que només podia portar al desastre. Com així ha estat.

Desastre des del punt de vista funcional ja que l'ajuntament ha de donar serveis bàsics a nuclis molt allunyats i distints del casc urbà, nuclis que no se senten per a res membres de la comunitat bàsica que és un poble, ni tenen cap interés en explorar què és 'ser de Bétera'. El negoci que representaven els diners fàcils de les urbanitzacions per al consistori (que això ho explica tot) s'ha tornat de fet hipoteca. Ara les urbanitzacions ens costen molts diners a tots i han erosionat el sentiment de pertanyença a Bétera ja fins i tot de forma política.

Les eleccions d'ahir en aquest sentit són un autèntic desastre. Els partits de les urbanitzacions s'emporten tres regidors que van a distorsionar de forma notable el treball del municipi, basant-se una dinàmica teòricament apolítica i de demanda i queixa permanent. 

Electoralment que no hagueren participat no canviaria res de gros, però, perquè el resultat si descomptàrem aquests tres regidors només seria un pèl diferent. El PP tindria 11 (ara en tindrà 10), Compromís en tindria 4 (en comptes del tres actuals), el PSOE es quedaria en tres, UPIB es quedaria en dos i Esquerra Unida en treuria un (quan ara no en té cap). Però tot i no canviar res de gros la situació seria més clara i transparent amb 13 regidors de dreta per un costat i 8 d'esquerra per l'altre encapçalats per Compromís. I no eixe garbuix d'ara que no sabem on portarà al ja malmès consistori local.

Personalment i pensant en termes geopolítics em donaria pressa en reivindicar que foren pobles independents de Bétera i es governaren ells sols. Em té igual perdre terme...

De tant en tant passen coses que et permeten veure que els canvis hi són, amb una certa profunditat. Avui El País ha volgut fer d'una foto l'emblema de la revolta aquesta cada dia més confusa de les acampades. I ha triat una en la qual es veu un jove canviant la placa de la Plaça de l'Ajuntament de València per una nova Plaça del 15 de Maig. Totes dues estan en català.

Per a alguns serà una anècdota tot plegat. Ho és tant com qualsevol altra. Però aporta una explicació que fa anys que defense: que sense el nacionalisme no s'explica el País Valencià d'avui.

És evident que les maniobres orquestrades per a mantenir el nacionalisme fora de la gran política i la nostra pròpia inutilitat política al llarg dels anys ens ha marginalitzat institucionalment i han fet una miqueta invisibles. Però aquest és el valor de la foto. En una mobilització que no té res de nacionalista la Plaça de l'Ajuntament (que el PP encara no s'ha atrevit a canviar d'idioma) es confronta a una Plaça del 15 de Maig que significa el nou món i totes dues estan en català.

Durant la república això no hauria passat però ara és prou inevitable que passe. I aquesta és una diferència substancial que cal destacar. Cara a tots els lectors de l'estat han d'explicar que el 15 de Maig és el 15 de Mayo. Que som uns altres en definitiva. I això és també una victòria.

Com que veig que molts dels meus amics han fet públiques les seues preferència i coincidim m'agradaria sumar també la meua veu, virtual en aquest cas, a favor de la candidatura de Compromís per Bétera, a les eleccions de diumenge.

El nostre poble ha tingut molt mala sort. Des de l'arribada de la democràcia els nostres alcaldes han estat generalment un desastre, o un monumental desastre, amb la sola i curtíssima excepció precisament de l'únic alcalde nacionalista que hem tingut fins ara, Joano Baudés.

Però la situació ara és pitjor que mai. L'ajuntament de Bétera ha entrat en una deriva embogida que l'està duent a una quebra tècnica i el nostre poble ha crescut d'una forma tan descontrolada i sense projecte que estem a un pas de perdre no ja el sentit del que vam ser sinó el sentit de poder ser res. Fa anys en el discurs que vaig fer com a mantenidor de les festes vaig dir que no volia una Bétera convertida en un gegantesc dormitori de gent sense ànima, que no es coneixen i que no s'interessen les unes a les altres. I això és el que pràcticament tenim avui, el lloc on ens han portat els ajuntaments que hem patit fins ara. Tots.

Contra això, i sobretot a favor del poble, del progrés de la seua gent i de la dignitat, crec que l'única alternativa en aquestes eleccions la representa Cristina Alemany i el grup de persones que s'han aplegat al voltant de Compromís, procedents de diversos partits polítiques i sensibilitats socials. En conec molts d'ells, la majoria, i sé que són gent preocupada pel que està passant i preparada per a fer front a qualsevol situació que puga presentar-se. Sé que són gent decent en la qual puc dipositar sense por ni recança la meua confiança i vull per això que siguen els qui governen al meu poble i li retornen l'esperança que ha anat perdent tots aquests anys.

Avui finalment la pàgina al Facebook de VilaWeb ha superat la xifra dels 10.000 membres. Des de fa mesos estem treballant amb molta intensitat les xarxes socials, on encara tenim molt per aprendre. El Facebook i el Twitter eren, són, objectius fonamentals i arribar als deu mil usuaris era una fita francament desitjada.

Avui en dia no podem concebre el diari ja només com una pàgina web, per més visites que tinguem. Hi ha molta gent que ens segueix per vies diferents i és la conjunció de tots els que dóna l'abast real de la nostra feina. Hi ha molta gent que segueix, per exemple, VilaWeb TV al nostre canal de YouTube (on ja s'han vist dos milions i mig de vídeos) o a l'iTunes, (on des de fa mesos estem en la llista de les cinc cadenes de notícies més visitades en el conjunt de l'estat). Hi ha els prop de vuit mil seguidors de Twitter o els deu mil ja de Facebook. Hi ha el miler de telèfons android i els més de quatre mil iPhones que s'han instal·lat ja l'aplicació de mobilitat de VilaWeb.

Un conjunt dispers, per tant, que és, però, tot ell també VilaWeb. Més enllà de l'adreça històrica, la ja velleta vilaweb.cat.

A Bétera es presenten dotze candidatures a les eleccions. Una autèntica barbaritat. Dotze. Al costat de les més o menys identificables políticament (a Bétera sempre ha estat difícil identificar alguns objectes polítics) hi ha tot un estol de candidatures noves algunes vinculades a les urbanitzacions, unes altres d'independents (diuen) i fins i tot s'hi pot trobar UpyD i Ciutadans (Ciutadans, sí) disputant-se l'espectre espanyolista.

Fent un resum ràpid hi ha el PP i el PSOE, cinc partits locals -cinc!, Compromís i Esquerra Unida per l'esquerra i els espanyolistes més Unió Valenciana per la dreta. 

Serà curiós veure el resultat. Perquè o n'hi ha candidatures que no treuen ni els vots dels qui integren la seua llista o la llei d'Hondt la faran anar de cap amb tantes llistes. I ara que ho pense igual això dóna alguna sorpresa....

Ahir em va tocar a mi llegir el Canigó, en el projecte Canigó 125 que reparteix el poema de mossen Cinto entre 125 persones per a que el llegim complet. Aquest és el vídeo. M'ha tocat un tros més aviat políticament incorrecte que cal posar en el seu context històric. Pel que fa al recitat vaig fer el que vaig poder. No és el meu ofici...

Ma tia Carmen vivia a Llorca. Que aleshores era Lòrca, sense la dobla ela però amb un rotundíssim accent obert que en aquella ciutat murciana ningú no sabia pronunciar. En la meua infantesa Llorca, que en diem ara, era una mena de baula perduda entre l'Andalusia on restaven alguns desconeguts avantpassats i la Costera valenciana d'on els Partal veníem i creixíem. Ma tia Carmen vivia amb el seu home, invàlid i molt tancat en ell mateix i amb la meua cosina Juanita. Juanita era una xiqueta esbojarrada i excessiva que en aquells anys, però, resultava divertida i fins i tot interessant.

Algun estiu m'hi van portar a passar-hi uns dies. En tinc un record remot, com en blanc-i-negre. Una casa molt fosca, una glorieta justa de mida, uns carrers estèticament molt limitats i tot de gent que parlava en castellà. Perquè a Llorca vaig veure i viure per primer vegada en un lloc on la gent parlava castellà i això no deixava de sobtar-me. Encara que fóra, com vaig saber després, un castellà ben peculiar, farcit de catalanismes.

Parle de la meua infantesa, de fa dècades. Jo no sé res de la Llorca d'avui. Ma tia morí fa anys i de la resta en sé ben poca cosa. Alguna nota molt de tant en tant, una telefonada escadussera. Però això no em va treure l'ensurt l'altre dia, quan hi va haver el terratrèmol. Perquè la geografia sempre se t'arrapa a la pell i no ho vaig poder evitar. Aquella Llorca de què parlàvem els periodistes era també la meua Lòrca i tot i que que el record siga tan difuminat encara forma part de mi i em desperta sensacions. Si haguera passat a Águilas, a Cartagena o a Múrcia mateix segurament no m'hauria cridat tant l'atenció. Però uns dies d'infantesa, una tia, unes imatges pròpies marquen la diferència.

Som el que recordem. Sempre teixim un fil que ens va portant de casa a casa, de nom a nom, de poble a poble. Un revolt de carretera és diferent d'un altre perquè allà passà alguna cosa. Un campanar el reconeixem i si cau ens sembla que cau part de nosaltres també. Segur que hi ha una explicació química d'això, alguna relació amb l'ADN que ens ha fet part de l'evolució. Deu ser una de les tantes trampes que la natura ens ha parat per poder fer-nos persones. Ho accepte. I em val, en aquest cas, per a plànyer els morts i desitjar sort als vius. No com una xifra, com un càlcul fred. Sinó com uns conviscuts. Remots però conviscuts.

Isc de casa distret. Gire el cantó i sent un colp molt fort. Em dona el temps just de mirar. Un home ix d'un cotxe sacsejant el cap. Un autobús li ha arrancat la porta i els vidres li han caigut damunt. Bufa. Bufa amb insistència. 

L'autobús para uns metres més enllà i l'home es repenja en el cotxe. Uns quants transeünts ens acostem. Els xicots del bar li ofereixen una cadira. Ell seu espantat. És culpa seua. Ha obert la porta del conductor mentre ocupava el carril del bus i sense pensar que el que venia darrere seu havia d'avançar-lo. No para de bufar.

L'home de l'autobús arriba i sembla també ell espantat. Es posen a xerrar. El del cotxe assumeix la culpa i el de l'autobús no diu res. Els del bar treuen em sembla que dues til·les i jo me'n vaig caminant i pensant que tot ve d'un segon. Sovint. 

Xiquets de diversos col·legis del Principat i d'Eivissa participen avui en una nova trobada d'Escoles en Xarxa. Aquesta vegada l'hem fet a Barcelona (en anteriors ocasions s'havien fet a llocs com Puçol, Granollers o Valls...) i per això hem aprofitat la pròpia redacció de VilaWeb i el barri del Raval per a que els joves periodistes practiquen.

Uns grups han anat a recórrer el barri per a conéixer institucions com El Taller de Músics el MACBA o el CCCB o per fer un reportatge parlant amb comerciants d'orígens geogràfics ben diversos. D'altres preparen un informatiu especial de televisió que us oferirem a la vesprada i hi ha un altre grup que ara mateix està entrevista la Beth, que s'ha prestat molt amablement a ser interrogada per les criatures.

De les moltes activitats que fem en aquesta casa, i en aquest cas la fem amb Òmnium, aquesta és de les que més em satisfà. Perquè s'hi barregen amb normalitat grups d'alumnes d'arreu del país (de fet en el conjunt de les trobades ja han participat escoles de tots els Països Catalans), perquè els veus passar-ho bé mentre aprenen i perquè al final es passen els messengers i els facebooks i fan colla, que també és important.

(A la foto la Beth ajuda a muntar la càmera als nanos que l'anaven a entrevistar)
 

Una de les meues cançons preferides, el 'Wish you were here' en una versió del Wyclef Jef ara en directe i amb la normalment inquietant presència de Macy Gray. Una gran versió...