Viatge llampec al País Basc per a parlar sobre el futur del periodisme en una conferència que ha acabat allargant-se de forma més que notable. (A Berria: Partal: "Hedabideek ezinbestekoa dute komunitatearen zentzuaz jabetu eta ohartaraztea" i també Vicent Partal: «Komunitateak gorpuzten du betekizun soziala»)

He quedat impactat però per l'enorme ambient a favor de l'Athlètic, els txuri-gorria o roig-i-blancs, que es respira sobretot a Bizkaia. Literalment no hi caben més banderes ni més demostracions de suport. He quedat tan impactat que he pensat que preferisc que guanye el Barça, sobretot per dir adéu a Guardiola com cal, però que no em sabria gens malament que guanyaren els bascos, si això acabara passant.

Per alguna raó que desconec TV3 va emetre ahir la gala del Català de l'Any amb nou minuts de retard. Jo, com cada dimarts, era a Catalunya Ràdio a l'hora que es va anunciar que el premiat era el Joaquim Maria Puyal. Ho van fer en directe, per tant nou minuts abans que per la televisió se sapigués. I vaig enviar un tuit felicitant-lo.

Mentrestant El Periódico, organitzador de la gala, va enviar un altre tuit igual, seguit immediatament per un de VilaWeb i un del 3/24 i la web del premi va anunciar que Puyal havia guanyat. Insistisc: tot això nou minuts abans que la televisió, posa-li'n vuit...

Aquest fet va provocar les protestes d'alguns lectors que van descobrir que TV3 feia un fals directe i d'altres que van reclamar que perquè no havíem callat fins que la tele ho digués, perquè els havíem espatllat l'emoció.

El debat és interessant. Fa uns pocs anys res d'això hauria passat però ara passa. Fa pocs anys ningú no hauria estat prou àgil com per a superar de forma massiva la barrera dels nou minuts. Però ara és molt fàcil.

La meua opinió és que quan una cosa passa cal explicar-la i que no té sentit demanar als altres mitjans que esperen perquè n'hi ha un que ha decidit que no ho fa en directe. O si un partit de futbol la tele el fes amb nou minuts de retard Puyal hauria d'estar esperant-se per cantar un gol ja fet?

El 26 de novembre de 1976 The Band, el grup que va canviar per sempre la història de la música, va fer el seu darrer concert. Va ser al Winterland Ballroom de San Francisco i el grup es va acompanyar de tot de gent amb els quals havien obert la porta al que avui coneguem com rock, entre ells un jove Bob Dylan que havia anat de gira amb ells, Ronnie Wood i Ringo Starr, trencant la baralla entre Beatles i Rollings i un infant de nom Eric Clapton que s’ho mirava tot amb ulls fora de les òrbites.

El recital va ser filmat per Martin Scorsese, en el que seria una premonició dels grans documentals sobre el món de la música. Un film bellísim que trenta-cinc anys després de ser filmat continua sent actual. Li van dir ‘The Last Waltz’, o siga ‘El darrer Vals’. Aquell concert va ser un moment èpic de la història de la música contemporània. The Band es va dissoldre quan encara quedava moltíssima música en els seus instruments. Estaven cansats, desorientats, esgotats per una dècada única en la història d’Amèrica i van pensar que era millor plegar.

Quan al 2002 Scorsese va remesclar el concert en una nova versió digital del film ‘The Last Waltz’ va tornar a ser un èxit de públic i de crítica. Havien passat trenta anys però tothom reconeixia la màgia d’un grup únic que els anys no havien pogut apagar. Fins i tot les generacions nascudes després de la seua desaparició.

Aquest divendres Pep Guardiola tocarà el seu darrer vals contra l’Athlètic de Bilbao, un club germà que honora el futbol i fa honor al seu país. I tot callarem i escoltarem les notes de la gran orquestra blaugrana i ens emocionarem veient-los ballar amb aquella lleugeresa i elegància que només el vals reclama. Sabent que d’ací a trenta anys potser algú rescatarà les imatges d’aquest Barça i seguiran fascinant a tothom que les mire.



(L'article que he publicat aquest matí a El 9, on hi escric cada diumenge...) 

This week I was invited to the Malmo (Sweden) Conference of Circom, an organization of European TV Channels. They invited me because our newspaper, VilaWeb, is publishing more and more video and they want to know if this is a trend (are newspapers becoming tv?) and a if this is a threat (for them).

My answer was that every media outlet is becoming the same thing regardless what it was in the past (newspaper, tv, online...) And I tried to better explain it through mathematics. So I show the audience the kind of equation that you can find as illustration in this post.

The idea is that beign Media today means building apps (forms of presence) defined by the contents but also by the value of the brand, apps that everybody can find on every screen available. Plus social media.

Of course to me the future and the present of media relays in mobile and the meaning of the word 'app' is wider than the regular concept of an app as a 'program' for Android or smart TV. Think in the old paper newspaper as an app too...

(Here you will find a pdf version of my Keynote)


___________________

To my Catalan readers: 

Perdoneu la intromissió de l'anglès. La meua presentació d'ahir ha desencadenat una certa discussió fora del nostre país i m'ha semblat més senzill i còmode respondre en anglès des del bloc que no crear un bloc en anglès, un altre!, com em suggerien alguns dels meus interlocutors. Procuraré que no passe més.

He sobreviscut a la meua presentació ací en el congrés de Circom a Malmo. No era fàcil car jo era el 'Bad Guy...' per a directors i executius de televisió de tot Europa massa recelosos amb el fet que alguns fem televisió, sense ser una televisió.

Ha estat una hora intensa de xerrada i debat on he explicat que aquestes divisions que encara hi ha sobre si ets un diari, una tele, una ràdio, una web pertanyen al passat i ben bé no importen a ningú ja. Tots som simplement mitjans i hem de fer de tot i a tot arreu.

Ho he explicat usant les matemàtiques amb aquesta definició que veieu en la il·lustració i que diu que un mitjà són un conjunt d'apps, és a dir de presències, cadascuna de les quals suma marca i continguts present en n pantalles, o siga en tantes com siga possible i en les xarxes socials. Un dels assistents ho ha qualificat com la 'Partal Equation'. És una forma de mirar-ho...

Des de l'habitació de l'hotel, ací a Malmö, veig les llums enceses del Turning Torso, el magnífic gratacels que Santiago Calatrava va crear en la zona portuària d'aquesta ciutat sueca i que ha esdevingut el seu símbol més gran.

L'altra volta que vaig estar ací, farà un any, no vaig poder venir a veure'l. Era un dia d'una pluja universal que prou feina vaig tenir per a eixir amb vida de tot allò. Avui en arribar-hi i instal·lar-me he vist que era tan a prop que no he pogut resistir un passeig.

I, de prop, la torre m'ha reconciliat amb Calatrava. A mi és un arquitecte que sempre m'ha agradat i crec que la seua obra ha de quedar al marge del mangoneig polític, del qual ell forma part i del qual en tot cas haurà de respondre. I crec que ha de quedar a banda perquè la seua obra, en casos com aquest d'ací, el supera fins i tot a ell mateix. Aquesta torre vista de nit des de la finestra és simplement màgica. Una obra d'art. Un plaer per a la vista i supose que també per a viure-hi. Un encert que no pot ser invalidat per les coses estranyes que puga haver fet el seu autor.

Fantàstic cap de setmana a Mallorca. Hi vam anar per la trobada de blocaires en homenatge a la Xesca Ensenyat. Una cita magnífica amb la presència de molts blocaires de +VilaWeb que vam conversar i compartir unes hores en la fundació ACA de Búger. Divendres la rebuda em va sorprendre i potser no em vaig comportar com calia, demane disculpes, però disssabte va ser un autèntic plaer. Conversar amb gent que s'estima tant internet, la llengua i el país i fer-ho en un entorn com el del Pla de Mallorca, amb Randa al fons, és una càrrega notable de piles. Especialment si recordes la Xesca i passen coses com un episodi tel·lúric sobre Juan Carlos compartit pel fill de la Xesca i jo mateix fa un bon grapat d'any, episodi que ens va fer riure molt a taula.

Com de normal em vaig quedar a ca'l Pep a Sa Pobla i la sorpresa va ser que les valentes al·lotes del Moviment per la Llengua havien organitzat una nit de tapes per la llengua. Es tractava d'anar en colla de restaurant en restaurant menjant unes tapes preparades expressament per a l'ocasió. Els bars participants, la gran majoria del poble, posaven senyeres a l'entrada i entre la gentada hi havia un grup de xeremiers que no deixaven de bufar ni un minut. Un bon grapat dels blocaires, arribats d'arreu del país, vam compartir doncs una bona estona i un bon menjar --perquè això de les tapes està molt be però vam acabar entaulant-nos.

Al final de la nit ens vam trobar les organitzadores del Moviment per la Llengua i ens vam fer aquesta fotografia, després de felicitar-les per l'extraordinària feina que fan. Ens van explicar que estan organitzades per Facebook i ens van descriure el seu projecte amb tant d'entusiasme que me'n vaig anar a dormir cofoi, content de veure nova saba que se suma a la defensa de la llengua i el país i que ho sap fer tan bé.

Hi ha vídeos com aquest que em fan riure molt. Sempre em pregunte, però, com és que n'hi ha gent que fa un esforç tan gran per a fer-los. Perquè no és només qüestió d'imaginació, que en tenen molta. Segur que ha costat moltes hores de treball.

Gaudiu-lo...

 

Finalment les autoritats espanyoles han expulsat David Bakradze. Fins a l'últim moment amb irregularitats. Avui feia el dia 61 de la seua detenció i l'haurien d'haver alliberat al dia 60, segons la normativa. I se l'han endut ferit en una avioneta particular ...a Geòrgia, que m'garadaria saber quants diners val això.

L'explicació? Jo diria que és una venjança contra un retingut que va decidir rebel·lar-se contra els CIE. Penós. Lamentable. 

Les meues amigues han rebut cadascuna d'elles un ukelele. No els he comptat però deuen ser sis o alguna cosa així. Pensen organitzar una espècie d'orquestra que ja desperta una enorme expectació. He proposat de nom Aloha Bufilla, pel nom de l'antiga alqueria musulmana que va ser poble independent al costat del nostre. Diuen que ens sorprendran a l'estiu. Ho espere amb delit. I les hi deixe una mostra del que poden arribar a fer ...amb tot el carinyo del món.



 

Baixant o pujant en l'Euromed sempre se'm van els ulls en les muntanyes de la Serra d'Irta. És el territori més desert del nostre país, de persones vull dir. Però en canvi té una vegetació baixa que les fa extraordinàriament verdes, esclatants de llums fins i tot si el dia és ple de núvols.

Supose que algú amb els coneixements botànics que a mi em manquen podria explicar aquesta coloració tan agradable A mi hi ha dies que em sembla, salvant totes les distàncies és clar, enmig de les muntanyes de Nova Zelanda. Una massa espesa de verd, d'un verd natural i salvatge, tot just interrompuda per alguna caseta esparsa, un corredor natural encara. Ep!, el passablement natural que pot ser un indret qualsevol d'aquesta Europa on fa ja tres mil anys que munten urbanitzacions a les platges. 

La gent té molta imaginació, cal reconèixer-ho. Aquest, per exemple, és l'espill que et trobes quan vas al bany a l'hotel Riviera de Beirut. Són unes ulleres gegants que fan d'anunci d'una marca i a la vegada valen per a mirar-te la cara. Com a concepte és realment impactant la primer vegada. Després ja cansa...

Dissabte, avui fa una setmana, em van convidar a un acte de commemoració dels 25 anys de l’Acció dels Cristians contra la Tortura. No en sóc de cristià però respecte profundament la religió i encara més aquells que troben en la fe la força per a alçar-se contra la injustícia. I crec que les organitzacions, els grups i associacions que treballen 25 anys seguits mereixen ser reconeguts. Per tant vaig acceptar l’encàrrec.

A la taula érem amb l’Emili Chalaux, el jutge Santiago Vidal, l’advocadessa Gemma Calvet i el professor Jon Mirena Landa. Va ser un debat llarg però interessant, davant d’un auditori especialment motivat i molt amable i atent.

Quan va ser l’hora de les preguntes i els comentaris es va alçar un mossèn ortodox de Girona, el Pare Jaume, i una nena, l’Anano per parlar del cas del David Bakradze, els maltractaments al Centre d’Internament d’Estrangers de Zona Franca i la més que possible expulsió que és a punt de patir. Sobretot la xiqueta em va impressionar. El seu testimoni, serè però a trenc de plor em va colpir.

Així que només acabar l’acte els vaig demanar per parlar. Vam improvisar una reunió en la mateixa sala fins que ens van treure i vam acabar anant a la redacció, que és a prop. Vaig estar una hora llarga amb ells, amb la dona del David i amb un altre company d’ells, escoltant-los, intentant treure l’entrellat del que explicaven.

No era fàcil perquè les paraules els eixien a glops i em deien massa coses i massa ràpid però a poc a poc vaig poder anar reconstruint la història, que en definitiva vaig explicar en aquest article publicat diumenge. No conec al David. És una persona que ha robat i que no té una història precisament exemplar. Però la seua filla de dotze anys és un exemple per a tots. Em va impressionar i vaig decidir que no podia passar de puntetes sobre això.

Perquè? Sobretot perquè de tot el que em van explicar vaig entendre que aquella família era objecte d’una notable injustícia. Però especialment perquè a través dels seus ulls he descobert en el context adequat aquesta monstruositat que són els Centres d’Internament d’Estrangers, un limbo jurídic que vaig qualificar de Guantànamo en aquest editorial.

A VilaWeb ja n’havíem parlat, és clar. Havíem explicat què passa allà, havíem publicat denúncies dels diversos casos de maltractament, fins i tot de mort, que hi tenen lloc, que hi han tingut lloc. Però no és el mateix parlar-ne fredament que haver de mirar a la cara una família angoixada i desesperada. I el periodisme m’ho permet això: acostar-me a les coses amb ulls humans.

Des de dissabte el CIE de Zona Franca és una preocupació obsessiva per a mi. No puc estar tranquil sapiguent que hi ha maltractes, que no hi ha vigilància penitenciària, que el Síndic de Greuges està indignat i encès perquè no el deixen entrar. Però sobretot no puc estar tranquil perquè veig en el meu cervell constantment les cares de la dona i la filla d’aquest home i imagine el dolor que estan sentint.

No ho sé si es podrà evitar la seua expulsió però sé que jo estic obligat, com a ciutadà i com a professional, a denunciar aquest procés i aquest instrument, la situació que una família està vivint. I done gràcies d’haver triat el periodisme com a ofici perquè això em permet dedicar hores i experiència a aclarir la foscor que envolta aquest camp de concentració.

Especialment perquè ser director de VilaWeb, que és un gran privilegi, em permet posar aquest tema en una certa agenda social, limitada però important. Encara que als meus lectors no els interesse. De fet m’he mirat els números i aquestes qüestions sé que no interessen als meus lectors. Fins i tot he hagut d’enfrontar-me a un parell d’ells que em demanaven perquè defense un lladre, sense adonar-se’n que en realitat els estic defensant a ells, a la societat sencera. Ho he fet convençut del que faig i disposat a que la meua actitud tinga les conseqüències que haja de tenir. Sempre he dit el que pense i el dia que no em veja amb cor de seguir-ho fent espere tindré el cap prou clar com per a plegar. I si el que pense no agrada als meus lectors mala sort. No he tingut mai por de perdre’n un per dir el que pense. El que em fa por és perdre’m a mi mateix..

Sovint he explicat que el periodisme no ha de fer seguidisme del que volen els lectors. Que cal escoltar-los i molt però que no cal fer seguidisme fins a l’extrem de donar-los només allò que volen. Els meus mestres m’han ensenyat que el periodisme ha de ser incòmode i en aquest tema he vist que ho som. I això em fa sentir-me motivat. No per portar la contrària, que això seria estúpid i infantil. Sinó perquè veig en la meua feina la possibilitat concreta, limitada però molt concreta, de que alguns lectors obrin els ulls a una realitat mig amagada. Potser a la majoria tant els hi fa però només que uns quants lectors de VilaWeb entenguen el que està passant ja justifica de sobres el meu treball, els meus nervis, la ràbia que em trague i l’esforç d’una redacció fantàstica.

Per a mi aquest és el millor ofici del món -supose que això li passa a tothom amb el seu. Per a mi ho és perquè em permet viure situacions que no viuria altrament. Parlar amb gent amb la qual no creuaria ni una paraula, segurament. Aprendre el que els passa en les seues vides. M’agrada ser periodista perquè el meu treball em fa sentir-me part de la societat i no només individu. I fins i tot quan els temes són amargs, com aquest, aquesta sensació em fa tenir allà al final una punteta de felicitat que és el que em fa seguir treballant un dia més. Ni que siga un de més...

Anano és una xiqueta gironina de dotze anys. La vaig conèixer dissabte i estic encara impressionat. El seu pare, David Bakradze, està a punt de ser expulsat de l'estat i roman en el terrible Centre d'Internament d'Estrangers de Barcelona, un petit Guantánamo que tenim i consentim a Barcelona.

Malgrat que una jutge ha sentenciat contra l'expulsió basant-se en el seu arrelament a Girona i la presència de la seua família a la ciutat, demà David serà enviat a Geòrgia i allunyat de la seua filla. La parròquia de la Mare de Déu de la Tendresa de Girona està bolcada en el suport a David i tot d'associacions, institucions i persones els han fet costat. Aquesta és una d'aquelles tragèdies somortes que la gent deixa passar com si res malgrat la seua monstruositat. Recentment la delegada del govern espanyol a Catalunya va prohibir al Síndic de Greuges l'accés a aquest veritable camp de concentració on el tenen retingut. Els CIE estan en mans del govern espanyol i controlats per la seua policia, contra la qual s'han interposat una enorme quantitat de denúncies per maltractaments.

No sé si l'expulsió de David es podrà aturar. Em dol molt que al meu país passen coses així i no trobe cap argument vàlid per a consolar la seua família. Excepte un: dir-los que tenen una filla extraordinària. Veure-la parlar i defensar el seu pare, només amb dotze anys, és tota una experiència. Escoltar com relata la detenció desproporcionadament violenta que va viure el seu germanet i la preocupació que sent per la por que s'ha instal·lat al seu cos és tota una lliçó. Els seus pares ja poden estar ben orgullosos d'ella i segurs que aquesta gironina s'obrirà pas en la vida siguen els que siguen els obstacles que se li posen per davant. Parla emocionada, a trenc de plor, però amb una maduresa insòlita i una força que promet que serà una ciutadana exemplar.

Tant de bo que la ràbia justificada que puga sentir pel maltracte al seu pare no la torne contra el país on viu i contra la nostra llengua –que és la que ella parla amb naturalitat–. Perquè els catalans necessitem moltes Anano per tirar endavant.

Un vídeo de VilaWeb TV de fa uns anys amb Al Tall actuant precisament a Almansa. Recordant els maulets en la terra on vam ser desfets.

 

Després d'un cap de setmana inusualment ple de feina trobe uns minuts per a recordar Levon Helm, el cantant i bateria de The Band, el grup que va canviar per sempre la història de la música.

Levon era un cas rar en l'època, un bateria que cantava i ho feia amb unes maneres ben peculiars, durant molt temps em va fascinar els micros que li queien de dalt per a poder tocar mentre cantava i fer sonar així de magnífiques cançons com aquesta versió filmada per Martin Scorsese de 'The Weight'. Un monument musical quan es va gravar, ara i pels segles dels segles.

Perdre és també una lliçó. Una gran lliçó. De fet jo pense que les vegades que he perdut he après molt més que he guanyat. Però, alerta, quan perds t'has d'alçar i seguir. O perds del tot. 

Ànim. 

 

Avui he fet amb Raimon el pregó del dia de Sant Jordi a l'Ajuntament de Barcelona (el vídeo és de Barcelona Televisió). Ha estat, com ens havien requerit els organitzadors, una conversa sobre els llibres i la literatura, distesa i volgudament íntima. Si és que alguna cosa íntima es pot fer en el Saló de Cent, que tant imposa. Però fins i tot han posat uns sillonets, cosa que no havia vist mai allà, on ens hem sentat tots dos entre l'alcalde i el regidor Jaume Ciurana, que per cert ha fet un discurs magnífic.

Ha estat un plaer gran fer aquest acte i fer-lo amb el meu admirat Raimon. Però tant o més ho ha estat també pujar Rambla amunt, quan s'ha acabat la cosa, amb l'Assumpció i l'Annalisa xerrant de gust i sense pressa fins a sa casa, mentre queia la nit a Barcelona...

Se'ns ha mort la Prim, la periquita de casa. Jo no entenc gens d'animals domèstics però segons que em van explicar ahir es veu que aquesta mena d'ocells no donen senyals d'estar malalts fins que en realitat és massa tard.

El cas és que se'n va anar molt ràpid, en qüestió de molt poques hores. I a tots ens ha quedat ara el buid dolç que aquests animalons deixen i la tristesa, sobretot la de la nostra menuda, la seua gran amiga.

Ella cada nit li cantava una cançó a l'hora d'anar-se'n a dormir. És un bellísima melodia africana que aquesta nit jo ja he tirat a faltar. M'agradava saber que ella li deia 'bona nit' d'aquella manera tan dolça i m'encantava escoltar la cançó des de qualsevol racó de la casa.

Avui això ja és un enyor.

Els amics de Presència m'han demanat un article per a la revista que es reparteix avui amb diversos diaris, sobre la crisi dels mitjans. L'he titulat 'Adéu al paper'. Diu això: 

Diu Manuel Castells, autoritat indiscutible en la matèria, que quan hagen mort tots aquells que avui tenen cinquanta anys la premsa escrita serà història. El sociòleg no parla mai d’oïdes i basa la seua opinió en una notable acumulació de dades estadístiques. Amb el respecte que li dec discreparé: a finals d’aquesta dècada dos fenòmens que han marcat i conformat la comunicació de masses en el segle XX seran simplement irrellevants: la premsa escrita i els canals de televisió.


Hi ha qui creu que això no passarà, tot argumentant que fa massa anys que se’n sent a parlar. És cert: fa temps que n’anem parlant però el fenomen s’ha accelerat de forma extraordinària els darrers temps, sobretot per causa de dos vectors relativament nous però d’un impacte sense igual: les xarxes socials i els telèfons mòbils.

Per això i òbviament també per causa de la crisi econòmica. Al nostre país han desaparegut recentment dos diaris, ADN i Público, un de gratuït i un de pagament, tots dos vinculats a grans corporacions. No és cap anècdota. Ho han fet també grans noms del periodisme europeu com France Soir o La Tribune a França. I més o menys per tot arreu hi ha capçaleres que tanquen, com Urban a Dinamarca o Het Volk a Flandes. Als quaranta grans mercats metropolitans dels Estats Units n’han desaparegut vint-i-dues, algunes d’elles d’un prestigi enorme com el Christian Science Monitor de Boston o d’una tirada imponent com el Seattle Post-Intelligencer. En total als Estats Units ja han tancat més de dos-cents dels diaris que hi havia el 2009.

No cal insistir massa en les dades però, perquè l’angoixant situació de la premsa escrita és de domini públic. Fins i tot entre els lectors de diaris, com els qui llegeixen aquest mateix article. Tothom sap que la situació és insostenible i que cal fer un pas endavant: que el diari en paper passe a ser secundari, una espècie de producte per a minories mentre les edicions digitals creixen i guanyen espai.

Però, i ací hi ha una clau del problema, l’economia de les edicions digitals i l’economia de les edicions en paper no tenen res a veure. Per cada set euros que els diaris en paper han deixat d’ingressar a Europa en conceptes de venda o publicitat tot just si les seues edicions digitals n’han aconseguit un de nou. I així la transició es fa molt difícil. Més encara quan les empreses periodístiques tradicionals han de fer front a dues competicions, una amb les noves empreses periodístiques ja només digitals i una altra amb les xarxes socials.

Les xarxes socials, avui bàsicament Facebook i Twitter, són el canvi més gran. Avui ja hi ha més gent que consumeix informació a través d’aquestes xarxes que no a través dels mitjans, escrits, audiovisuals o digitals –tots. Més encara: i a l’inrevés tots els mitjans reben avui la majoria de les seues visites a internet procedents sobretot de Facebook.

És cert que Facebook o Twitter, sense els continguts originats pels mitjans, ni de bon tros serien el mateix. En l’interessant film Page One, que retrata un any recent de la vida del New York Times, hi ha una aclamada escena on un dels periodistes veterans retalla les notícies que originalment provenen d’un mitjà tradicional en la versió web d’una pàgina tipus xarxa social. I aquesta perd pràcticament tot el seu interès.

Això és així. Però quina és l’alternativa? Els diaris que han optat per tancar la seua web esdevenen socialment inexistents perquè la gent no pot passar-se els enllaços d’una banda a l’altra. I ja no és possible fer marxa enrere: el nombre de gent que té com a primera font informativa internet creix i creix.

Ho deixen clar les xifres de la darrera onada del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura que situen el nombre d’internautes del Principat en tres milions i mig, dels quals el 51,2% consumeixen informació i notícies de forma regular.

I això amb una bomba esclatant a poc a poc en les butxaques dels lectors. Que són els telèfons mòbils. Des de la presentació, encara no fa cinc anys, del primer iPhone, els anomenats «telèfons intel·ligents» han esdevingut ràpidament una mena de quiosc portàtil. Cada vegada més el telèfon és el centre des d’on consultar el Twitter, interactuar amb el Facebook, usar les apps dels diaris o fins i tot navegar pel web.

I això amb uns telèfons encara primaris. L’aparició de pantalles flexibles o de nous materials com el grafè permetran en els pròxims anys que apareguen telèfons que es podran desplegar fins a tenir la mida d’una revista i que tot seguit podrem plegar en la butxaca. Això els convertirà en una plataforma impossible de batre. Amb un factor clau afegit: els telèfons els té el cent per cent de la població. Poca broma.