Atenes és una ciutat colossal. Hi ha tanta història i cultura reunida en tant poc espai que es pot comparar potser amb Jerusalem i prou. Alces la vista i hi ha l'acropolis. El monument ja tomba de tos però si hi penses que en aquell turonet, no només a l'acropolis, van parlar Socrates i Plató, Esquil, Aristòtil, Herodot...
Tanta cultura i tanta història ressona, a més, en els fets qüotidians. Imagine que els grecs no en paren atenció però a mi m'ha sobtat a l'hora d'eixir del metro trobar-me un cartell que diu "Exodus". Sí, ja sé que un èxode a la fi és una eixida però dins meu la paraula, i el simple fet d'eixir de l'estació del Metro té una connotació com més solemne que no puc evitar.
La meua heroïna particular, però, Hipàtia, era d'Alexandria, la gran ciutat grega de l'altra banda del mar...
Tanta cultura i tanta història ressona, a més, en els fets qüotidians. Imagine que els grecs no en paren atenció però a mi m'ha sobtat a l'hora d'eixir del metro trobar-me un cartell que diu "Exodus". Sí, ja sé que un èxode a la fi és una eixida però dins meu la paraula, i el simple fet d'eixir de l'estació del Metro té una connotació com més solemne que no puc evitar.
La meua heroïna particular, però, Hipàtia, era d'Alexandria, la gran ciutat grega de l'altra banda del mar...
L'agulla daurada que tant va fascinar Montserrat Roig. Dreta. Lluenta. Central. Els ulls es van enganxant a la seua geometria prima i allargada, al seu tall recte contra els núvols que corren. Domina el cel des de la fortalesa que va ser tron del tsar i cau de les intrigues, presó de tots els règims, patiment de totes les idees i bastió contra les invasions més salvatges que es poden imaginar, aquelles que aquesta ciutat va derrotar en nom de la humanitat -Hitler sobretot amb les dones sobre els teulats de l'Hermitage desviant les bombes, la fam, el foc, la ruta heroica sobre el llac, únic contacte amb el món que no controlaven els llops nazis,. Però també les misèries de l'estalinisme fins i tot en els moments més èpics. I la victòria. I Anatoly Sobchak davant el Palau d'Hivern cridant a resistir el cop moscovita i a crear la democràcia russa, per fi, un segle després que l'Aurora disparara els canons i Lenin abandonés la disfressa clandestina de finlandès per a encapçalar la que hauria d'haver estat i no fou la revolta obrera mundial. En pocs metres quadrats, en aquesta ciutat per a la memòria, no cap més història. Però per damunt de tot plana, com una presència eterna, l'agulla. Un lloc sublim, una imatge perfecta.
El tren entra a l'estació de Finlàndia i ens acull una música estranya, com una mena de fanfàrria. No puc evitar pensar que allà va començar la revolució bolxevica amb l'arribada d'un tren que havia portat Lenin pel mateix camí que he fet jo avui. Rússia avui no en vol saber res i ho entenc perfectament. Però jo continue fascinat per aquells personatges que durant unes hores van fer descansar la història sobre la seua esquena -per a bé o per a mal: Abraham, Ciceró, Galileu, Colom, Newton, Luter, els de la Bastilla i els independentistes de Filadèlfia, Einstein, Lenin, Churchill, Amstrong, Mandela...
"Només cal que somrigues". Ho va dir amb calma mentre jo mirava a dreta i esquerra preocupat. En cosa de segons una vintena de gossos huskies corrien com embogits cap al bosc mentre jo, quet com un estaquirot, em preguntava què caram feia a finals de l'agost perdut en un bosc de Lapònia, quilòmetres al nord del Cercle Polar Àrtic, a casa d'un corredor de trineus. La veritat és que vaig pensar poc perquè de sobte els gossos es van girar cap a nosaltres, des de la voreta del bosc, i van arrencar a córrer cap allà on érem. "Només cal que somrigues" era la consigna i jo provava i provava de somriure mentre tota aquella manada se'm venia al damunt. Per a la meua sorpresa van passar de llarg. Als huskies tant els hi fa els humans. Ells només volen córrer en grup tan ràpid com siga possible i passen pel teu costat si saps estar-te quet, com a molt et xafen una mica el peu despreocupats com van en mirar-te. Al cap de cinc minuts m'havia acostumat a viure enmig d'aquell tronar de potes (quines cames tan fortes que tenen!) i el llarg passeig pel sorprenent bosc lapó va esdevenir un matí de joia i calma per a recordar eternament.
