Aquesta fotografia és, segurament, la més impactant que mai no hem publicat a VilaWeb. És Xirinacs rere els barrots de la comissaria on s'estava detingut el 2005. Una persona la va fer amb el telèfon mòbil i ens la va enviar. Vam comprovar que efectivament aquella persona estava en contacte amb en Xirinacs i l'havia vist i de seguida la vam publicar. No he vist mai una fotografia córrer tant i tant ràpid com aquella. En qüestió d'hores la podies veure per tot arreu, en tota mena de pàgines i blocs.
Quan aquella detenció absurda es va acabar i Xirinacs va ser al carrer de nou un dia va sonar el telèfon de la redacció. A l'altra banda del fil telefònic hi havia en Xirinacs mateix que explicava que no acabava d'aclarir-se amb això d'internet però que ens volia donar les gràcies pel suport que li havíem mostrat durant aquells dies. Evidentment no calia de cap manera que ho fes però he de reconèixer que a tots ens va impactar molt que es prengués la molèstia de trucar, un gest que li vam agrair amb molta sinceritat i que posava de relleu moltes de les seues virtuts.
Avui hem fet per primer vegada una emissió de vídeo en directe. Ha estat la retransmissió de la presentació del nou llibre de Ramon Tremosa, organitzada per la Fundació Congrés de Cultura Catalana a Barcelona. Hi ha parlat Tremosa mateix i l'ex-president Pujol. L'emissió l'han vista unes seixanta persones en directe, algunes d'elles pel que hem sabut després de llocs tan allunyats com ara Hong Kong. 
Dijous ens vam trobar amb el Queco Novell als Premis Ràdio Associació. Hi va fer un discurs molt interessant sobre la llibertat d'expressió i entre canapè i canapè li vam demanar de publicar-lo. Ens el va enviar i el VilaWeb Nit d'avui és el 
Avui hem estrenat "La Nit a VilaWeb". És un projecte que fa temps que perseguíem i que correspon a la idea que els lectors esperen coses diferents a diferents hores del dia. Generalment de dia entren des del lloc de feina o estudi i busquen més aviat informació d'última hora mentre que a la nit entren des de casa i, per tant, busquen coses més curioses i llargues, que els facen navegar i els entretinguen.
Ahir vam emetre el primer 
Avui hem posat en marxa la nova 
La flexibilitat de les portades de VilaWeb l'anem posant a prova amb invents nous. Ahir teníem previst obrir amb el centenari de Simone de Beauvoir i un 
Hi ha dies que l'excepcionalitat dels fets t'obliga a inventar. Avui n'ha estat un, sense dubte. La imatge necessària i obligatòria era el carrer ple de gent però també hi havia els organitzadors, la capçalera i la presència de Maragall -enormement significativa (en aquest cas però també compta el fet que com que hi ha anat mig d'incògnit hi ha poc testimoni de la seua presència i ja que nosaltres la tenim, gràcies a Martí Estruch, l'havíem de ressaltar). Com que tot no cabia ens hem inventat a correcuita una portada amb doble filera de fotografies, que no havíem usat mai. Però crec que ha quedat molt bé.
Estic sorprès per la prohibició d'El Jueves a causa d'una caricatura de l'hereu de la corona espanyola. Però m'agradaria explicar un dels motius pel qual li hem donat tant de ressò a VilaWeb, a banda del primer i més obvi, que és la llibertat d'expressió.
Era una notícia esperada però en qualsevol cas és una molt mala notícia. A les dues de la matinada s'ha sabut que ETA trenca la treva. Als pocs minuts hem improvissat una maqueta un pèl insòlita, amb el material que teníem i ens hem posat a treballar.
Un dia per a l'èpica, una portada per a l'èpica. En una setmana de despertar al País Valencià
Per primer volta hem canviat el logotip en una portada. L'ocasió ho reclamava: els 300 anys de l'ocupació han tornat negra la capçalera de VilaWeb, on hem afegit per un dia sol l'històric romb quatribarrat del Regne de València i una foto fantàstica de 
A casa hem apagat la llum a l'hora que tocava. Primer ens hem assegut uns moments a la cuina. Després una miradeta al pati. Hi havia algunes llums enceses i una xiqueta cridava reclamant que les apagaren. No ho ha aconseguit. Jo diria que hi havia menys llums obertes del que és normal però és una apreciació molt subjectiva.
Passejant pel carrer m'avisen de la redacció que, per fi, ha mort Pinochet. Torne cap a casa i quan hi arribe, abans de res, pose pels altaveus l'Amanda, de Victor Jara, i l'escolte en silenci. M'ho havia promés feia molts anys que quan aquest monstre morira el primer que jo faria seria escoltar la cançó de Victor Jara i recordar els morts que Pinochet ens deurà per sempre més: el president Allende, Victor Jara, Antoni Llidó i tants altres. 
