Lectura adequada de divendres sant

Estic llegint ‘El gen, una història íntima’, de Siddhartha Mukherjee. I just avui, divendres sant, passe per la pàgina 542 de l’excel·lent traducció de Xavier Pàmies i em trobe amb això:

‘…fins arribar a la clonació de l’ovella Dolly, en aquells moments l’únic mamífer reproduït sense reproducció. (El biòleg John Maynard Smith va comentar que l’únic altre ”altre cas de mamífer engendrat sense sexualitat no era del tot convincent” referint-se a Jesucrist’.

 

Adéu Ievgueni

Aquest cap de setmana s’ha mort als Estats Units l’escriptor rus Ievgueni Ievtuixenko. Ievtuixenko va ser un dels pocs valents que va desafiar la pitjor època de la Unió Soviètica però per a mi, sobretot, era el continuador d’un dels poetes que més he admirat, el gran Vladimir Maiakovski.

Jo l’havia llegit, de forma esparsa perquè la seua obra era difícil de trobar, però un dia a Moscou me’l vaig trobar, i encara que només vaig parlar uns pocs minuts amb ell és un record que guarde amb molt de goig.

Va passar quan les eleccions de primers del 1989. A la nova URSS de Gorbatxov es feien per primer vegada unes eleccions, més o menys lliures. El partit comunista havia decidit que per Moscou es presentava un buròcrata notable, si no recorde malament de nom Grakov. I contra ell va decidir concórrer Boris Ieltsin.

Aquell va ser l’inici de la cursa que anava a portar al final de la URSS, tot i que nosaltres aquell dia no ho sabíem. A mi m’havien parlat molt malament de Ieltsin però el que va passar aquell dia en que vaig trobar Ievtuixenko em va fer desconfiar per sempre d’ell.

Ieltsin era alguna cosa així com batlle de Moscou i havia estat apartat per algun afer estrany. L’oposició democràtica va pensar que era l’home ideal per a tombar el candidat del règim i es va animar a votar-lo. Ell es va presentar però sempre marcant la distància amb l’oposició.

El dissabte abans de les eleccions es va fer un gran acte de suport a Ieltsin en l’esplanada de l’estadi del Dinamo. Allà s’hi van aplegar tots els dissidents de totes les classes i pelatges i tots els periodistes que en aquella època seguíem al peu del canó la fascinant evolució de la nova Rússia.

Hi havia una certa tensió per la presència compacta de la policia i aquella atmosfera febril que jo havia viscut tant durant la transició al nostre país i que podia reconèixer perfectament. Gent que havia estat dècades amagada de sobte eixia a la llum amb les seues banderes, amb les seues demandes, amb els seus somnis.

Tothom esperava Ieltsin però aquest no comparegué. No s’atreví. I uns pocs però rellevant personatge van anar pujant a l’entarimat per a dir des d’allí quatre paraules al manifestants, decebuts per l’absència del que suposaven que anava a ser el seu líder. Entre ells Ievtuixenko.

Quan el vaig veure parlar vaig córrer a l’escenari i li vaig demanar, mentre baixava, unes paraules, alguna declaració. Em va preguntar que perquè a ell i li vaig dir que l’havia llegit i que m’agradava la seua poesia. Per un moment em va semblar que s’emocionava i em va començar a parlar de la llibertat d’una forma preciosa i amb uns ulls petits però vigorosos que feien joc amb les seues paraules. No recorde els detalls però em va parlar de la lluna i del desig de ser-hi i de com tot era possible, si ens uníem per aconseguir-ho.

Jo li vaig donar les gràcies amb tanta eloqüència com vaig saber i li vaig desitjar sort. I vaig posar les seues declaracions tancant la notícia d’aquell acte que anava a obrir el pas, sense que ni ell ni jo ho poguérem saber, a una nova Rússia que no era tampoc la que ell somiava però que va ser una mica millor de la que ell havia patit.

La dona que reparteix els diaris per Cerdanyola a les set del matí, quan voldria estar al llit

En les conferències i xerrades sempre trobes gent molt interessant que t’explica coses importants, detalls relevants o et dóna autèntiques lliçons de vida. Em va passar dilluns. Havia de fer una xerrada a Cerdanyola del Vallès per a la gent d’Òmnium i em van venir a esperar una parella, ja gran.

Amb ells vam anar al lloc on es feia la xerrada. Jo sempre pregunte a la gent què fa, d’on ve i què pensa. Sóc periodista i preguntar és un vici però per mi aquesta és també una manera d’entendre com és aquest gran moviment que sacseja el país. Coneixent les seues parts el coneixes millor. I després de set anys seguits fent dos o tres xerrades per setmana i parlant amb milers i milers de persones crec que comence a entendre bé el que està passant.

En aquest cas em va impressionar molt la història que ells em van explicar. A Cerdanyola Òmnium ha creat una campanya consistent en regalar als bars exemplars del PuntAvui i de l’Ara, per tal d’estendre la pluralitat mediàtica i política, massa acostumada a aquesta gent, a aquests directors de diari, als quals ahir la vicepresidenta del govern espanyol alliçonava sense dissimular.

El cas, i el contrast, és que aquella dona que em va acompanyar m’explicà que s’havia jubilat feia poc però que no havia aconseguit portar a terme el seu somni. Per què? Es veu, això em va explicar, que el seu somni era un cop jubilada alçar-se cada dia a les nou del matí, en comptes de fer-ho a les set, com li havia passat tota la vida. Però ara resulta que cada dia s’alça, voluntària, per anar a pels diari al quiosc i repartir-los pels bars. I ho fa de nou a les set. Ploga, faça sol o neve. Tots els dies de l’any.

Aquesta va ser una d’aquelles explicacions que em deixen astorat i corprés. I li ho vaig haver de dir: ‘sàpiga que guanyarem per vostè. Per vostè i per la gent com vostè que a canvi de res fan la feina que els demanen que facen, sacrificant fins i tot els somnis. I no paren mai de fer-la ni baixen mai del tren’.

Ells són la nostra sort, la nostra columna vertebral.

 

El meu parlament al Fossar de les Moreres del 1985

Diumenge vaig anar al mercat de llibre vell de Sant Antoni i vaig adquirir una col·lecció en bon estat de la revista El Llamp, una publicació que de la mà de l’Enric i el Xavier Borràs va ser un dels primers puntals de l’independentisme en un moment en que aquest era molt minoritari.

Fullejant-la em vaig trobar aquest comentari sobre l’acte de l’MDT al Fossar de les Moreres de l’any 1985. Jo hi vaig parlar i segons el cronista amb un cert èxit –tot i que es veu que vaig parlar massa estona. Em crida l’atenció la referència a l’oratòria positiva i em fa gràcia, a qui no li la faria? la foto. La barba ha desaparegut i els quilos han arribat però em fa una certa il·lusió tenir-la.

Precisament fa uns dies algú em va enviar l’article del diari El País que parla d’aquest acte i que fa esment de la participació d’un tal Vicente Partal, que dec ser jo. La crònica entra al detall i afirma que el tal Vicente Partal ‘atacó la política de CiU y reclamó la dimisión de Pujol- como única fórmula para acabar con la actitud de “constante burla” que adopta el Gobierno Central ante los problemas de Cataluña.’

La persona que em va enviar aquesta crònica diu que havia vist un vídeo de l’acte penjat en algun lloc. Jo no crec haver-lo vist mai però si existeix em faria una certa gràcia trobar-lo.

Com a disclaimer, la meua vida militant es va iniciar a la CNT de Bétera, que al final del franquisme era l’única cosa que existia al poble, tret dels descoordinats nacionalistes que fèiem el que podíem, sense saber massa bé en quina direcció. Després vaig estar prop del PSPV pre-PSOE i vaig acabar per formar part del PSAN, partit al qual crec que em vaig incorporar al 1977 o 1978. En aquest partit independentista vaig militar fins poc després d’aquest acte del Fossar. Des d’aleshores no he militat en cap altre partit ni tinc cap pretensió de fer-ho ja.

Un viatge de músiques (2). Bretanya. Dan Ar Braz

Dan Ar Braz és el responsable de la popularització massiva de la música bretona i celta. Ell ha creat els grans concerts que apleguen milers de persones en estadis i uneixen gent de tots els països celtes, de Galícia a Escòcia.

Va començar tocant amb l’Alan Stivell i fent música tradicional com en aquest curiós vídeo on s’equivoca unes quantes vegades abans de poder demostrar la seua gran capacitat guitarrista

Des d’aquella època les coses han canviat molt en la seua vida però encara troba temps per a recordar la música tradicional i fer adaptacions casolanes com aquesta

En tot cas Dan Ar Braz és conegut sobretot pels seus grans concerts públics i per cançons que s’han fet populars arreu del món com les magnífiques Borders of Salt

Left in Peace

o Greenland, convertida en un veritable himne popular com es veu en aquest vídeo.

Es pot dir, i és cert, que Dan Ar Braz representa la branca més comercial de la música celta. Ep! però ja m’agradaria a mi que tota la música comercial fos d’aquesta qualitat…

 

 

 

Un viatge de músiques (1). Bretanya. Allan Stivell

No recorde segur quan vaig arribar per primer vegada a la música bretona però qui me’n va canviar per sempre la percepció va ser l’Alan Stivell. I a ell vaig arribar a través de la música tradicional anglesa, que sempre m’ha interessat moltíssim, des de de ben jovenet. De fet crec que abans que Alan Stivell vaig descobrir Gwendal, que tot i no semblar-me gran cosa em van fer entendre que la música celta tenia uns colors i uns tons especials.

El dia que em vaig enamorar de Bretanya, però, va ser quan vaig comprar-me Un dewezh ‘barzh ‘gêr , que crec que és un dels millors discos que he escoltat en la meua vida. Anys després em vaig alegrar particularment quan vaig veure que el disc estava exposat al Museu de Bretanya com una de les peces mestres de la cultura bretona.

Allà hi havia cançons increïbles i sons i experimentacions que poques vegades he vist superades. Recorde especialment An nighean dubh, una versió màgica de la vella cançó irlandesa, transformada i convertida en un riu de sons contemporanis, sense perdre ni per un moment la seua autenticitat. De totes les cançons que he escoltat en la meua vida potser aquesta és la millor.

El disc també em va introduir a la política bretona a través de Wrath in Quimper,  la meua primera pista dins el preciós món del bretó kan ah diskan.

Després he escoltat discos i discos d’Alan Stivell tot al llarg de la meua vida. Per suposat que com en qualsevol autor alguns m’han decebut però sempre m’ha tornat a sorprendre en un moment o altre amb peces noves, reinterpretacions o versions que m’han deixat sense paraules. Per a la cultura europea jo crec que Alan Stivell és un dels músics contemporanis més importants. I no cal dir que el que ha fet pel seu país, per Bretanya, és únic i incomparable al que ningú més haja pogut fer.

Vos deixe alguns vídeos que m’agraden especialment, de diverses èpoques.

Deliverance donava inici a l’històric concert a l’Estadi Nacional de Dublin, un homenatge al primer país celta independent. Un pamflet d’una qualitat emocionant

La simfonia celta Tir na Nog. Un experiment sensacional. No us perdeu sobretot l’entrada del grup amazic Djurdjura, ben al principi del disc i el final apoteòsic.

Alan Stivell sempre ha donat suport als cantants joves. Ací canta el mític Tri Martolod amb Nolwenn Leroy, la darrera sorpresa que ens ha regalat la música bretona.

Aquesta gravació no és massa bona però és un bon testimoni del que Stivell ha arribat a fer per la música bretona. Un Brian Boru a Mercy.

Per més anys que passen Pop Plinn seguirà sent un símbol… Ací amb el seu amic i company de l’ànima Dan Ar Braz.

Alan Stivell no és, però, un músic només de grans ocasions. Ell va reinventar l’arpa celta i n’ha estat i és un dels seus grans instrumentistes.

Khayelitsha: quan la memòria se t’apareix al diari.

El New York Times és l’únic diari que encara llisc en paper cada dia. Pel que fa als altres el paper m’és prescindible i seguisc l’actualitat perfectament a la xarxa. El Times en canvi em resulta molt convenient en paper. L’edició que fan avui és molt concreta, només vint pàgines en l’edició internacional, i està farcida d’opinió i reportatges d’àmbit global. A mi em va molt bé per no perdre el contacte amb les realitats d’aquest món divers i tan canviant i em resulta a més força còmode de portar. Cap en la butxaca ben doblegat i m’és una bona companyia quan agafe el tren.

Avui el NYT dedica la portada a Khayelitsha, una township de Ciutat del Cap, a Sudàfrica, on vaig treballar a finals dels noranta. Vaig visitar aquesta ciutat hores després que l’exèrcit racista hagués provocat una matança descarnada. Em va passar una cosa que sempre m’ha impressionat. Enmig del caos vam optar per adreçar-nos a l’església per veure si algú ens podia informar del que havia passat i allà una xiqueta va arrencar a córrer espantada només de veure’m. Vaig entendre que jo era blanc i que per ella això era prou com per posar-se en alerta.

Avui el diari explica que la situació d’aquella ciutat que jo vaig conèixer fa dècades continua sent extraordinàriament difícil. Ja no hi ha cap exèrcit ni cap règim racista que mata a la gent pel carrer –cosa que és clarament una millora impressionant. Però l’economia segueix sent precària i la vida extraordinàriament difícil. L’article parla d’iniciatives molt interessants que volen millorar la situació social però en llegir-lo m’ha quedat un regust amarg. Perquè m’ha recordat que de vegades guanyar no és encara guanyar del tot. O no és guanyar prou.

Una llarga entrevista a Ràdio Godella sobre els meus ja molts anys de periodisme

Ràdio Godella té un programa que es diu La represa i que consisteix en una llarga conversa amb una persona, d’una hora, en la qual es repassa amb calma la seua trajectòria. Cada divendres pengen el programa i fa temps que m’entretinc el cap de setmana escoltant aquest format de conversa agradable que condueix tan bé Francesc Fort.

Un dia Fort em va demanar d’anar jo al seu programa i vam fer un repàs de moltes coses però sobretot de la nostra professió i del meu treball de periodista aquestes dècades. És una entrevista crec que bastant especial o almenys bastant especial per a mi ja que ningú no m’havia plantejat mai, crec, un repàs d’aquest estil.

Per si vos interessa ací teniu l’entrevista. Que la gaudiu…

Amb Borja Penalba, parlant i cantant sobre Dylan a València

Aquest dimarts m’ho vaig passar molt bé. Faig un munt d’actes al cap de l’any però hi ha pocs actes en el qual la meua principal ocupació siga simplement la de divertir-me. Dimarts a l’Octubre de València vaig participar en un acte d’homenatge a Bob Dylan que va consistir en una conversa amb el meu admirat Borja Penalba, que a més a més va cantar quatre cançons. Una d’elles, la seua versió de ‘Noia del país del nord’ simplement esborronadora.

Tot això va venir a compte d’una invitació de Juli Peretó en el marc d’una sèrie d’actes on es parla de tots els premis Nobel de cada any. Al Borja i a mi ens uneixen moltes coses, moltes, dues de les quals l’estima per la música i per Bob Dylan. I per tant ens va resultar tan fàcil i divertit que només vam fer una escaleta mínima del que anàvem a fer, mitja hora abans de posar-nos davant el públic.

Ací teniu un moment de l’acte en el qual llisc una traducció pròpia del ‘Forever Young’:

Tonico: un homenatge des de Bétera

Aquest cap de setmana s’ha mort Tonico. Antoni Escartí Camps, el fill de Pura l’Elianera, era una de les poques persones del poble que tota la gent de la meua generació coneixíem, amb qui tots i cadascú de nosaltres, del primer a l’últim, havíem intercanviat en alguna ocasió unes poques paraules.

Tonico era això que ara es diu un disminuït psíquic i que quan jo era un xiquet, amb aquella crueltat despietada dels primers anys seixanta, es deia simplement ‘el tonto’. Ploguera, fes calor o nevara a Tonico sempre te’l trobaves en girar el cantó de l’estació. Sempre somrient. Sempre caminant d’una forma estranya que el definia, com si flotarà, amb uns ulls encesos i estranyament vius sota la seua boina sempre encaixada al cap. ‘Tens una pesseta? per un cigarret?’. La pregunta era invariable. Sempre la pesseta i el cigarret. Un dia li deies que sí i un altre que no. Un dia el renyaves perquè fumava massa i ell responia divertit amb aquell peculiar ‘uei, uei, uei..’ seu. Un dia simplement el saludaves amb un bon dia.  En realitat tot deepenia molt de l’estat de nosaltres, del nostre. Perquè ell sempre estava allí i sempre del mateix humor. Tonico no es feia mai el pesat i mai deixava d’agrair que li’n donares una de pesseta o que li donares un cigarret. La seua felicitat suprema, tan senzilla, era que li deixaren tocar la campana de l’estació, cosa que li deixaven fer de tant en tant perquè en aquella època alguna gent encara no vivia, com avui, obssesionada per les regles …o tocar-la sense permís i eixir immediatament corrents amb el somriure ben dibuixat a la boca.

Els pobles, tots els pobles i Bétera també, tenen gent que els defineixen, gent que es confonen amb el paisatge, que acaben sent paisatge viu. Savis o lladres, elevats o enfonsats, atents o malalts, llestos o desgraciats. En cada poble hi ha algú que sempre està en el seu lloc i que tu saps que sempre trobaràs al seu lloc, com un senyal, com una marca, com una peça. Durant anys Tonico va fer aquest paper en la vella estació del trenet de Bétera. Quan el sentia arribar ell corria a demanar la pesseta o el cigarret sense saber que per als que arribàvem era com el primer alè d’aquella Bétera que avui ens queda ja tant lluny a tots.

Esperança, una de les ànimes més durament sensibles que tenim, li va fer fa anys unes fotografies esborronadores, precioses, sobre les quals ja vaig escriure en un apuntament anterior. Unes fotografies que ens permetran guardar-lo en el nostre cap fins que morim nosaltres també. I avui voldria penjar-ne una ací com un petit homenatge trist a un home que no va tenir la millor vida possible però que ens va saber fer part del seu món a tots els que passàvem per l’estació.

Tonico