Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Politkóvskaia, setze anys després

La casualitat ha volgut que aquest matí de pluja estiguera a casa llegint el ‘Manual de sensacions’ d’Agustí Colomines. I la casualitat ha volgut que em trobés dins aquest interessant volum, just avui! amb un text, originalment escrit com article al diari Avui, que conta la conferència que Anna Politkóvskaia va fer al Col·legi de Periodistes de Catalunya, a Barcelona, precisament avui fa setze anys, el 15 de novembre de 2002.

En aquella conferència vaig ser l’introductor de l’Anna, Coromines diu que amb una ‘sentida’ intervenció. No recorde res del que vaig dir, com és lògic, però estic ben segur que va ser sentida. Pel que Anna representava de coratge periodístic i cívic a Rússia, un coratge que jo tant admirava. El text de l’Agustí, però, m’ha fet recordar algunes coses d’aquella visita que ja havia oblidat, com ara, efectivament, la poca gent que hi havia a la sala i el pes aclaparador que es va anar apoderant de tots ells mentre l’Anna anava desgranant les brutalitat de la guerra txetxena, amb aquella veu fluixeta però indiscutible que tenia, amb aquells ulls inquiets que tanta crueltat havien arribat a veure.

Després d’aquella xerrada vàrem anar a sopar amb l’Anna uns quants amics, el Carles Torner, la Yael Langella, el David Figueres i la Dolors Ollé, que jo recorde ara, i vàrem insistir-li en que vingués a viure a Barcelona un temps per recuperar-se de tot el que estava visquent a Moscou i a Grozni i a tots els altres llocs. Crec que va ser el Torner que es va atrevir a dir-li que la podien matar i recorde perfectament amb quina serenitat ella ens va dir que ho sabia i que l’acabarien matant, mentre declinava amablement la possibilitat del refugi que li oferíem. Que li oferia el PEN Club català.

Tres anys després, per tant quan ella tenia 48 anys d’edat i jo 46, a l’Anna la van matar a Moscou, al seu apartament. El seu cos el varen trobar a l’ascensor, amb quatre bales i una pistola. Era dissabte i ho vaig saber perquè Josep Casulleras em va telefonar des de la redacció per avisar-me. Jo era a ma casa de Bétera i em vaig quedar mut durant hores. Era l’aniversari de Vladimir Putin.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.