Mails per a Hipàtia

Són les set del matí i de sobte sona una sirena portentosa, tremenda. Un so agut sincopat. que l’acompanya, de primer, una veu en noruec que sona com si algú s’haguera posat dins el teu llit a cridar. Ens despertem estupefactes sense saber què passa a temps d’escoltar una veu en anglès que ens impel·leix a abandonar immediatament l’edifici perquè hi ha una alarma d’incendi.

Mig adormits ens posem la roba que trobem –sabates sense mitjons i coses així– i agafem les claus i els ordinadors –cosa que després ens permetrà debatre sobre les prioritats– i baixem tan ràpid com sabem les escales, car es veu que hem interioritzat això de que en cas d’incendi no agafes mai l’ascensor.

Al carrer el caos és notable. Hi ha gent que l’ha pillat. l’alarma en la dutxa i baixa embolicat en tovalles i barnussos. Hi ha qui ha tingut temps de fer la maleta o dorm amb la maleta feta. Tothom es pregunta què està passant i arriben els bombers. Corren rumors sobre un forn de la vora però ningú no ho sap del cert. Finalment ens deixen tornar a entrar quan encara no són les vuit.

Nosaltres optem per allargar una mica la nit encara però a les nou en punt torna a sonar la sirena i la mateixa veu i ens toca tornar a baixar a tota pressa però ara amb la mosca rere l’orella. Finalment. es comprova que és un detector de fum el que falla i que les dues alarmes han estat completament falses. La gent de l’hotel es disculpa tant com sap i allarga l’hora de l’esmorzar. A mi, però, aquell imperatiu ‘Leave the building, immediately’ se m’ha quedat enganxat a l’orella…