Norvègia. (1)
Partim de viatge per Noruega durant una setmana que he esperat com poques en la meua vida. Des del 17 d’agost de l’any passat, el dia dels atemptats de Barcelona i Cambrils, crec que no he parat de treballar. ni un sol dia i he passat, hem passat tots, alguns dels dies més complicats, per bé i per mal, de la nostra vida pública. Finalment he aconseguit arreglar una setmana de descans que ens portarà a Noruega. O a Norvègia.
Fa anys a VilaWeb vàrem discutir sobre els topònims amb Jem Cabanes, una de les persones cap a les quals tinc més respecte i admiració del món. Jem va proposar l’ús d’aquell Irac, que encara avui alguna gent no entèn i va fer propostes que jo com a director no em vaig atrevir a acceptar. Lisbona, per Lisboa, Suèdia per Suècia o Norvègia per Noruega, per exemple. Es tractava d’adoptar la norma de la majoria de llengües romàniques i uns topònims més fidels a l’original. Avui no hi he pogut deixar de pensar.
Hem eixit de bon matí a fer un passeig per Oslo. Tenim l’hotel a la zona d’Akker Bryge, un desenvolupament nou i molt impressionat, recuperat de l’ús portuaria per a uns habitatges francament espectaculars. Però hem volgut començar l’estada per la part vella de la ciutat, amb un passeig que ens ha portat fins a la Galeria Nacional. La intenció, evident, era observar amb calma ‘El crit’ d’Edvard Munch, cosa que només hem aconseguit a mitges -colgats per un allau de turistes asiàtics. Hem descobert en canvi, i hem admirat, un museu sencer realment interessant. La Galeria està molt ben concebuda, allunyada de la grandiositat amb que aquestes coses es presenten més al sud. És un museu de mida humana, que pots passejar tranquil·lament en una hora, i que posa magníficament en perspectiva l’obra sobretot dels pintors noruecs amb les grans figures de l’art mundial, de les quals tenen les peces justes com per apreciar el pas del temps i les tendències.
La Galeria té ara una exposició temporal de Gerhard Munthe, un dissenyador especialment influent pel que fa a la construcció de l’imaginari nacional noruec i el primer que em trobe és un gran dibuix amb la llegenda Norvegia (sense accent) al capdamunt del tot. No he pogut evitar un somriure, recordant l’estimat Jem.
Més tard hem anat al Museu Munch, que ens ha decebut de manera notable. Ho hem compensat amb un llarg passeig fins el nou edifici de l’Òpera, dissenyat de tal manera que pots pujar a la teula i observar des d’allí, com així hem fet, com el sol anava ponent-se, ben tard, passades les onze de la nit.