Plany per Barcelona (o la història de dues camises)
El dia 17 d’agost era a casa, a Bétera, descansant. Eren les 17.02. Pensava en anar a la coetà del gos quan caiguera la nit i dubtava si portar també els pares a sopar a la fira –l’experiència d’uns dies abans quan vam baixar junts no va ser massa agradable perquè tot estava molt ple i ens van servir amb una lentitud exasperant.
Tenia el mòbil encès i vaig rebre tres whatsapps seguits d’una persona de VilaWeb que era a la Rambla.
-Atenció
-Atemptat a pl. catalunya
-He arribat ara estan arribant tot de cotxes de policia
I un minut després un quart
-Diuen que ha entrat un cotxe atropellant gent. Ara mateix. Estan desallotjant.
Aquell va ser el primer senyal del que tots sabem després que estava passant. Des del primer minut em vaig imaginar que era un atemptat, tenint en compte els antecedents. Així que immediatament vaig pensar en anar a Barcelona. A les sis eixia un euromed, vaig comprar ràpid el bitllet i amb la meua major, que treballa a BTV i es va posar també en marxa només rebre jo el whattsapp, vam fer el camí segurament més difícil que he fet mai en aquell tren.
La redacció de VilaWeb era dispersa. 17 d’agost. Molts de vacances com jo. I ens vam haver de coordinar en un esforç descomunal on tothom hi va posar el millor d’ell mateix. La gent que treballava a la redacció, la que no feia vacances, va haver de coordinar un munt de feines i tots els altres des dels llocs on érem vam fer tant com vam poder i prou més que això. Els mòbils treien fum i el cap anava assumint la gravetat del que passava.
Des d’aleshores pràcticament no he pogut parar. Un parell de moments he baixat a la Rambla a sentir el dol i a plànyer en silenci aquesta ciutat que estime tant. He dormit de forma perillosament descontrolada, ara unes hores ací ara unes hores allà. He escrit, he llegit, he cercat i he conversat amb dotzenes de persones de tots els nivells, intentant entendre com havia passat això que ha passat. He escrit sis editorials. D’un vaig arribar a fer-ne set versions diferents abans de quedar satisfet. El primer, I ara és quan ens hem d’alçar, el vaig començar a escriure en el tren mateix…
La meua vida, com la de tots, va quedar alterada aquell 17 d’agost a les cinc. I avui quan he recuperat una mica la calma i l’ordre he pensat que volia fer allò que estava a punt de fer quan em va arribar el whatsapp: escriure un apunt al bloc.
Volia fer un apunt que es digués ‘història de dues camises’ per narrar un episodi molt bonic que m’acabava de passar. I avui he pensat que escriure’l més o menys com en aquell moment mateix pensava que el volia fer seria una bona medicina, un gest de resistència, una prova més, petita, de que podran destrossar-nos uns dies però no podran amb allò que som.
Història de dues camises
Baixe a veure passar les Alfàbegues amb una novetat que em fa sentir-me estrany: la camisa. És una tradició que si mai has estat majoral a partir d’aleshores sempre baixes a les alfàbegues amb la camisa dels majorals del teu any. Aquest any, a més, en fa vint-i-cinc que ho vaig ser i per tant hauria estat l’any vint-i-cinc en eixir amb ella. Però no ho he fet.
No ho he fet per un gest preciós que m’ha arribat al fons del cor. Aquest any Marieta és una de les obreres i tota la gent que gira a l’entorn de l’Aljama s’ha mogut particularment emocionada per aquest obreratge. Marieta és una gran cantaora i una festera singular.
Fa uns mesos l’Aljama ens va demanar a uns quants amics que creàrem unes lletres per a un espectacle seu, partint de cançons populars. A mi em va tocar versionar un bolero i vaig fer, precisament, un bolero de l’alfàbega, que van cantar Marieta mateix i Pep Gimeno Botifarra. Va ser una experiència preciosa, tot i que vaig patir molt per això de fer rimar les coses. (Vídeo ací).
El cas és que l’altra nit els de l’Aljama van decidir fer-li una sorpresa a Marieta i van organitzar una festa tremenda al carrer amb coets, música, cançons i sopar. Fins i tot va vindre el Botifarra, que no se’n perd ni una.
La sorpresa per a mi i pels amics va arribar al final quan ens van obsequiar amb una camisa de les que portaran els cossieters de Marieta amb el prec que la portarem el dia quinze. L’obrera fa una camisa especial per a tota la seua gent, especialment per als encarregats de portar el cossi d’alfàbega, que així van tots vestits amb els mateixos colors.
Evidentment no podia negar-me. De fet ho vaig considerar un gran honor i com a tal vaig complir amb l’encàrrec i vaig lluir per primer vegada en vint-i-cinc anys una camisa diferent. Esperança, com sempre, se’n va adonar i em va fer algunes fotos, una de les quals, on ostensiblement estic demostrant que porte la camisa nova, li he demanat permís per penjar-la ací com a record.
Que l’any vinent tornaré a la de sempre…
