La Niçàrdia, terra de frontera

La plaça major de Niça porta per nom Garibaldi. I sobta. A Itàlia les places o les vies Garibaldi són a cada ciutat, per honorar el líder de la unificació italiana. Però a Niça? Niça és França. I Garibaldi?

La plaça és d’italiana mida. Als quatre cantons els mateix tipus d’edifici amb persianes venecianes que obren discretament el terç inferior, com si volgueren deixar només la mínima oportunitat a la calor. Un parell d’arbres notables ajuden amb una ombra generosa i sota les porxades s’agrupen bars i restaurants que estenen les taules fora quan cau la nit. Però i el nom?

La història de Garibaldi és per ella sola la història d’aquesta terra de Niça i els seus entorns. Perquè, de fet, el pare d’Itàlia va néixer en aquesta ciutat que avui és França. El 4 de juliol de 1807. I com que Niça anava fent tombs d’una banda a l’altra Garibaldi va ser membre de la Cambra de Diputats del parlament italià i membre de l’Assemblea Nacional francesa. Expliquen que va morir amargat perquè havia aconseguit unificar els territoris italians i just havia quedat fora el seu, el que ells s’estimava més, la seua pròpia ciutat.

Estem una miqueta acostumats a parlar i observar aquestes fronteres difuses en l’Europa oriental però Niça cau ací mateix i constatar-ho pertorba. La que avui és la cinquena ciutat més important de l’estat francès al 1792 va passar a ser francesa però al 1814 va tornar a Itàlia —si és que es pot parlar d’Itàlia en aquest temps. Al 1860 va tornar a França amb un referèndum que precisament Garibaldi va denunciar per la manca de garanties. I al 1942, de nou, Itàlia es va apoderar de la ciutat, en plena guerra. on va restar fins un any després, quan França la va recuperar, combatent els alemanys que havien entrat a la ciutat després de la retirada italiana.

I a tot això els niçards en realitat són …occitans. O parlen occità. El niçard, la parla local, és un occità emparentat de ligur italià que encara deixa més clar, per si quedava cap dubte la condició de frontera de la ciutat. Els darrers anys s’han fet tímids esforços per recuperar un petit espai públic per la llengua, sobretot en la senyalització dels carrers i en els rètols d’algunes botigues. Per les orelles, però, només entra el francès i curiosament molt d’italià, però que sembla més turístic que no local. A l’Europa unida d’avui la gent passa d’una banda a l’altra com qui va a comprar. I encara que la ratlla s’ha mogut uns quilòmetres més enllà sembla que els italians segueixen trobant-se ben de gust en una ciutat que al final porta el nom de Garibaldi. El Petrarca deia que Itàlia començava al Var i ara ho fa a Ventimiglia, ciutat que també ha anat fent el pèndol entre França i Itàlia, uns quilòmetres més a l’est, els suficients per a deixar Niça d’aquest cantó. La gent, però, es mou…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *