Kamel Daoud: escriure cada dia

Fa molt temps que seguisc l’obra de Kamel Daoud. Daoud, entre moltes altres coses, escriu una crònica diària a Le quotidien d’Oran, el diari algerià que ell dirigeix.

Les seus opinions sempre són valentes i molt originals. Són molt interessant, especialment, els seus comentaris sobre el món àrab, l’islam i el gihadisme. I lògicament les opinions sobre el seu propi i torturat país.

Ara, sense saber que existia, m’he topat en una llibreria amb el volum Mes indépendences, un llibre  d’Actes Sud que recull els seus millors articles des de l’any 2000. L’he comprat i me l’he llegit d’una tirada. Emocionat. És un llibre que hauria de llegir tothom que tinga interès en aquesta zona del món o en entendre com funciona el món en general.

A l’introducció, però, m’ha fet cridat molt l’atenció la seua reflexió sobre l’haver d’escriure un article diari. Per raons òbvies m’hi he sentit molt reflectit en la seua descripció, tan directa com sempre: ‘vous vous levez avec une partie de votre cerveu qui flaire les sarages, cherche l’idée dans la turbe, s’attarde sur des parfums ou des traits de visages sur des lignes d’actualité. Chacun, dans ce métier, aviat ses artifices contrer le blanc de la feuille…’

‘Artifices contrer le blanc de la feuille…’ Justament.

Un pensament a “Kamel Daoud: escriure cada dia

  1. Moltes gràcies Vicent (si em permets que et parli pel nom i et digui de tu, així em sento més propera), moltes gràcies per tot però sobretot (i després del grècies per tot) per fer-me descobrir aquest home del que m’he absolutament enamorat. Els psicolegs diuen que hi ha una cosa que anomenen “aha moments”. Es veu que son aquells moment en els que entens alguna cosa que fins llavors era tèrbola, aquells moments en els que diu “aha!” i d’un cop aquella idea abans obscura esdevé un punt nítid en la xarxa de conceptes que conforment el pensament propi. Es veu també que als 35 ja haurem passat el 80% del moments aha de la vida. Jo encara no hi arribo als 35, m’acosto als 30 perillosament i no arribaré al proper estiu sense ells. Es per això que em fa una mica de por llegir el llibre del Kamel Daoud, t’imagines si esgoto els pocs “aha moments” que em deuen quedar…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *