Però la gent no mira…

El meu peu accidentat m’ha obligat aquests dies a tornar a fer servir taxis. N’havia perdut el costum però les dificultats per caminar m’obliguen. I he quedat sorprès de la gran quantitat de taxis en verd que no em veien. Que no em veien perquè anaven parlant pel mòbil, mirant a la vorera equivocada o fent ves a saber què.

És un símptoma més d’un canvi que fa molt temps que em fascina. Als bars, per exemple, ja fa molt temps que passa el mateix: els cambrers no miren. I una de les discussions més grans que tinc amb companys periodistes és la mateixa: alguns no miren. Simplement no veuen res.

Supose que tot plegat té alguna explicació però la tendència per mi és tan manifesta com preocupant . Jo sóc fill de bar i mon pare la primer volta que em va fer treballar rere el taulell només em va dir una cosa: ‘mira els hòmens’. Els homes eren els clients –en aquella època era impensable que una dona entrara al bar. L’expressió de mon pare no era gens metafòrica. ‘Mira els hòmens’ volia dir que havies d’estar pendent dels seus senyals i això sense mirar-los esdevenia impossible. Hi havia fins i tot una metodologia, una manera de mirar. Seguint sempre la mateixa direcció, frenant sobre els que et miraven a tu, perquè segurament estaven pensant-se en demanar alguna cosa. Cada mirada era, això no ho deia mon pare però ho entenc ara, una oportunitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *