‘Venezia’, de Fernand Braudel

Una de les poques coses agradables d’estar convalescent és que el pas del temps sembla estirar-se. Els compromisos socials gairebé desapareixen i això et deixa temps per a coses que no tenies programades.

Cada anys, conforme passen els mesos, vaig acumulant un paquet de llibres que sé que no tindré temps de llegir, normalment fins a l’agost. A l’agost dedique tantes hores com puc a llegir i llegir com a part d’una mena de teràpia de desconnexió anual que fa anys que dura. Però durant la resta de l’any se’m fa molt difícil trobar el temps i el repòs per a submergir-me en volums que reclamen una concentració i un estat mental que la meua feina no em pot procurar massa.

Així que, com cada any, a aquestes alçades ja en tenia un bon grapat d’ells preparats i la cosa ha estat que enguany no he hagut d’esperar a llegir-los a l’agost, ans he pogut dedicar unes bones estones aquestes setmanes a la seua lectura.

Un d’ells em feia una especial il·lusió: ‘Venezia’ de Fernand Braudel. Era un llibret que desconeixia i que precisament vaig trobar en una llibreria tan menuda que era més aviat una cantonada de la mateixa Venècia. El vaig comprar sense dubtar-ho ni per un segon. Braudel és un dels historiadors dels quals voldria llegir-ho tot i aquest petit volum fins ara havia escapat del meu radar.

Com m’imaginava és un llibre senzillament deliciós. Braudel esborra com ell només ho sap fer els contorns entre història, sociologia, economia i totes les disciplines que se li posen al davant. I no té cap problema amb parlar amb la seua veu apassionada. Fa molts anys que defense que els historiadors que jo admire més i els periodistes que admire més escriure igual: segurs i emocionats. I Braudel en aquest ‘Venezia’ ho fa amb un mestratge impressionant, barrejant la dada més específica i inqüestionable amb la interpretació més aguda i agosarada. Qui sinó descobriria comptaria un a un quants canals i ponts té Venècia i al mateix temps s’atreviria a dibuixar amb tota llibertat un programa de salvació de la ciutat en les cinc darreres pàgines, impagables, del llibre? Qui podria en les mateixes pàgines enyorar-se del vell cafè Florian i les converses ‘sota il cinese’ que retrata com ‘il reflesso de un’epoca e di un mondo parigino in cui si aveva il gusto della battuta, de la frase azzeccata, della risposta pronta chi relancia la conversazione’ i al mateix temps discutir en extens sobre l’efecte de la rivalitat amb la Gènova ‘risalita alla ribalta’?

El llibre és, en definitiva, una petita joia. Hom pot fins i tot imaginar Braudel, que va arribar a Venècia per a treballar en els seus arxius mentre estudiava la història dels ports mediterranis, passejant pels carrer encara buits de turistes i aprenent a estimar una ciutat única, amb unes característiques que la fan tan diferent de totes: ‘Quin encant sentir-se sol a Venècia, enmig de tanta gent!’ s’exclama en un moment del llibre, mentre recorda el petit pis que donava al Marin, on ell treballava al vespre ordenant els papers que anava rescatant als matins en aquest i aquell arxiu. Braudel s’estima així Venècia sense pudor ni distància, amb una actitud que has de ser molt gran i estar molt segur de tu mateix per a poder mantenir sense que et tremole ni un segon la veu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*