Mails per a Hipàtia

Dissabte en plena manifestació a València ens assabentem que diumenge lliuren un reconeixement a l’Albert, a Torrent, els amic de l’Horta Sud. El reconeixen com a ‘Maulet de l’Horta’ per tots els seus llargs anys de treball i generositat cap als altres. Ell, l’Albert és així, ens ho havia amagat perquè no anàrem.

Tant hi fa. La casualitat d’una conversa fa que ens n’assabentem i ens comboiem immediatament tots. No deixarem passar una oportunitat com aquesta de ser al seu costat i de demostrar-li com d’orgullosos estem d’ell. Nosaltres, la colla de Bétera, a la qual al·ludirà més tard en el seu discurs d’acceptació.

Així que diumenge de matí fem cap a Torrent. A hora d’esmorzar, que les emocions s’han de prendre amb la panxa plena. Amb Vicent i Rosa hem d’anar a buscar el text que l’Albert no té tinta a l’impressora i li han entrat els nervis. Només arribar Apa desplega l’estimada estelada anarquista mentre Jem s’exclama de que allò sí que és un aplec. I Albert paga els entrepans. Diu que ja que hi hem anat per ell és el mínim que pot fer. L’indret és un espai més o menys forestal endreçat amb un entarimat i amb tot de senyeres i estelades. Un aplec, efectivament.

Van arribant amics i coneguts amb els quals comentem la manifestació del dia abans. Hi ha un cert aire d’eufòria. El País Valencià s’està desvetllant ràpid i fa molt de goig viure aquest procés en primera fila.

Arriba l’hora dels premis i l’Albert amolla aquest discurs. I declara el que és: si col·laboràvem en un bé comú, el país també seria millor. Efectivament.

Efectivament gràcies a ell i als altres premiats. Gent imprescindible, de poble, que no ha parat ni un segon de la seua vida de fer el bé comú per tal que el país, el nostre, siga millor. Lamente no haver apuntat els noms dels altres premiats. Els seus discursos impressionen. Tots ells. Gent de les diverses ciutats i pobles de l’Horta Sud, gent d’aquella que fa dècades que planta cara. Gent imprescindible.

I entre ells, junt amb el nostre Albert, l’Enric Tàrrega, una icona del País Valencià, un homenot al que per homenatges que li fem mai li podrem agrair prou el seu treball, les seues iniciatives, el seu esforç. Un altre dels premiats se suma a l’homenatge i en comptes d’agrair el premi ens recorda amb molt bon humor com Enric Tàrrega el va amagar quan el perseguia la Guàrdia Civil franquista. Amb quina calma el va rebre i el va cuidar. Quan marxa el salude amb una reverència, com es mereix. El país meu és això. Gent com l’Enric, com els altres premiats, com el meu estimat Albert. Gent en el cap dels qual la paraula derrota no ha ressonat ni en el moment més fosc. Gent que ens fa guanyar i ens fa la vida molt més bonica.

De tornada la colla ho celebrem. Que siga per molts i molts anys, ben lliures.