Mails per a Hipàtia

El New York Times és l’únic diari que encara llisc en paper cada dia. Pel que fa als altres el paper m’és prescindible i seguisc l’actualitat perfectament a la xarxa. El Times en canvi em resulta molt convenient en paper. L’edició que fan avui és molt concreta, només vint pàgines en l’edició internacional, i està farcida d’opinió i reportatges d’àmbit global. A mi em va molt bé per no perdre el contacte amb les realitats d’aquest món divers i tan canviant i em resulta a més força còmode de portar. Cap en la butxaca ben doblegat i m’és una bona companyia quan agafe el tren.

Avui el NYT dedica la portada a Khayelitsha, una township de Ciutat del Cap, a Sudàfrica, on vaig treballar a finals dels noranta. Vaig visitar aquesta ciutat hores després que l’exèrcit racista hagués provocat una matança descarnada. Em va passar una cosa que sempre m’ha impressionat. Enmig del caos vam optar per adreçar-nos a l’església per veure si algú ens podia informar del que havia passat i allà una xiqueta va arrencar a córrer espantada només de veure’m. Vaig entendre que jo era blanc i que per ella això era prou com per posar-se en alerta.

Avui el diari explica que la situació d’aquella ciutat que jo vaig conèixer fa dècades continua sent extraordinàriament difícil. Ja no hi ha cap exèrcit ni cap règim racista que mata a la gent pel carrer –cosa que és clarament una millora impressionant. Però l’economia segueix sent precària i la vida extraordinàriament difícil. L’article parla d’iniciatives molt interessants que volen millorar la situació social però en llegir-lo m’ha quedat un regust amarg. Perquè m’ha recordat que de vegades guanyar no és encara guanyar del tot. O no és guanyar prou.