Mails per a Hipàtia

Kyoto és una ciutat que no te la pots acabar. La visita als grans temples que allotja ocuparia setmanes. Hem visitat el castell, hem anat a l’inimaginable i impossible de reproduir temple daurat, hem passejat per temples menors escampats per ací i per ella, hem anat a parar a la pagoda de To ji en plena nit… Tot, o gairebé tot, sota la pluja, perquè ens ha plogut cada dia. A estones però cada dia i només un d’aquella manera severa i torrencial que t’obliga a tornar a l’hotel a refugiar-te. En alguns, a més, ens havíem de treure les sabates i, lògicament, també els mitjons mullats.

Al castell, a Nijo, això m’ha permès apreciar en tota la seua glòria un truc menut, insignificant, però genial. Es tracta de l’uguisubari. Bàsicament consisteix en que el terra de fusta està construït de tal forma que quan algú camina pels passadissos el terra emet un so, com d’ocell. Molt particular. Evidentment era una mesura de seguretat. Era impossible arribar a les habitacions sense que el soroll delatara la presència de qualsevol intrús. Però més enllà de la seguretat té molta gràcia pel so que fa i que t’acompanya durant bona part de la visita. Pel que vaig entendre sota cada llistó de fusta hi ha uns claus posats en una posició especial per provocar el peculiar so.

De tots els temples que volíem visitar, però, jo tenia un interès molt especial en el Ryoan-ji pel seu jardí sec zen.Es tracta d’un jardí de pedra, d’estil karesansui, que és considerat com una de les obres mestres de la cultura japonesa. Es pensa que el jardí data de la fi del segle XV. El jardí es compon simplement de sorra blanca rasclada en dibuixos delicats, sobre la qual hi són disposades 15 pedres molsoses repartides al ritme de set, cinc i tres. Les pedres han estat disposades de tal manera que no siga possible veure les 15 pedres a la vegada, sigui quina sigui la posició de l’observador.

Com és fàcil d’imaginar quan hi arribes i seus a contemplar-lo la primera cosa que fas és desafiar els segles i intentar veure-les totes. Els humans som així d’estúpids o de creguts. Hi he passat una bona estona admirant aquesta bellesa i deixant-me emportar per la seua serenitat. És cert que el trànsit inacabable de turistes taca molt la contemplació d’una obra així, però jo no me’n puc queixar, que en definitiva sóc un turista més.

Al Ryoan-ji hi vam anar el dia que marxàvem del Japó i per a mi va ser un comiat coherent amb l’admiració que m’ha generat aquest gran país, molt especialment per la bellesa i la delicadesa amb la que han estat capaços de crear indrets com aquest de forma permanent al llarg del segle. Ací hi ha moments que tens la sensació que el temps, realment, s’atura. Cosa que no deixa de ser sorprenent en un país, per una altra banda, tant i tant dinàmic. Arigató, en qualsevol cas…