Japó (13). Hiroshima: la frontera entre la vida i la mort
L’he vist des del pont que dóna l’entrada al parc i la mirada se me n’ha anat institivament cap al cel. Com si busqués aquells paracaigudes d’aparença senzilla que van desencadenar l’apocalipsi. El sis d’agost del 1946.
La cúpula Genbaku, l’edifici que es va mantenir en pau, és la frontera entre la vida i la mort. La mort ho va engolir tot en quilòmetres a la rodona però aquells maons i aquelles bigues, per la raó que fos, van resistir-hi i avui ens permeten imaginar aquell matí, el soroll d’aquell avió, les cares de la gent mirant com baixava lentament un artefacte i la bola de foc que va canviar per sempre més la vida del planeta.
És una imatge que impressiona i que impacta. Posar els peus en aquest espai condueix a pensar inevitablement en les conseqüències de la guerra nuclear, en el que ens podria passar a qualsevol de nosaltres. En el que els va passar a centenars de milers de civils japonesos que van ser usats per a acabar la guerra mundial i obrir pas a la guerra freda. La mirada, constantment, des de qualsevol racó del parc se me n’anava per això uns metres més amunt de la cúpula, sempre, cap aquell cel d’on va arribar la mort.
Hiroshima, amb tot, m’ha decebut molt. En el parc em va semblar que la gent no guardava el respecte que l’indret mereixia i reclama i el museu és un desastre organitzatiu però sobretot de discurs. No saben què dir. Simplement no saben què dir sobre el que els va passar. No hi ha ni una queixa sobre els americans. Ni una informació sobre el passat militarista i agressiu del Japó. Ho substitueixen tot per una crida genèrica a acabar amb les armes nuclears, en la qual és evident que estic d’acord, i per un discurs detallista sobre el que va passar aquell matí, que en algun moment és fins i tot morbós.
Ja ho entenc que no deu ser fàcil saber què dir, que el dolor ha de ser immens i la culpa un pes monumental però esperava una altra cosa d’aquesta Hiroshima que per a mi ha tingut el valor d’un gran símbol des de que tenia setze o dèsset anys, potser.
Sorprèn molt.