Japó (6). La bellesa
Entrem al Museu Nacional de Tòquio. El museu allotja una col·lecció curta però molt ben seleccionada del millor art del país, fins arribar al període Edo, quan té lloc la modernització. El concepte d’art ací és ben diferent del que tenim allà. No hi ha escultura ni pintura en quadre, tal i com és normal a occident. En canvi hi ha roba, vestits simplement meravellosos, hi ha portes pintades, hi ha cal·ligrafia, hi ha dibuix a tinta, hi ha espases àdhuc.
Alguns dels objectes penjats en aquestes sales són literalment sublims. Ara quan escric em penedisc de no haver-me apuntat els noms dels seus autors perquè els faria entrar directament a l’olimp de l’art que he vist en la meua vida. M’impressiona la tècnica d’un gravat que retrata un tros de bambú, d’un nus a un altre. El de sota és fosc i negre i el de dalt és gairebé transparent. La delicadesa amb que l’autor passa d’un punt a l’altre requereix tanta qualitat en el traç que em sembla impossible que una cosa així puga existir. En la mateixa sala hi ha grans portes dibuixades amb escenes de la vida quotidiana que em deixen també bocabadat pel detallisme a l’hora de retratar una onada o el passeig de dues persones per una muntanya.
Com ja esperava, però, quede bocabadat en la sala dedicada sobretot a la cal·ligrafia. Hi ha un recorregut molt precís des de la cal·ligrafia més formal a la més creativa i alguns dels panells reclamen que segues durant una bona estona i et deixes dur per aquesta combinació màgica de negres i blancs que tant va inspirar Antoni Tàpies. De fet en un dels panells més grans, que representa el primer on el cal·ligraf es deixa dur per l’emoció i abandona el formalisme previ, reconec traços del propi Tàpies, copiats i mimetitzats amb l’encert d’un gran mestre segles després.
Visitar aquest museu, però, m’ha fet adonar-me’n de la meua imperdonable ignorància sobre l’art japonès, tanta que ni tan sols sé identificar els autors d’aquestes obres excelses. Ací a Tòquio, curiosament, al costat del Museu Nacional hi ha un museu nacional de l’art occidental, que ara precisament presentava una gran exposició sobre Le Corbusier. I això m’ha fet pensar que hauria d’interessar-me més i millor per aquesta cultura artística, posant-la en el peu d’igualtat que la seua qualitat i emoció crec que reclama.
