Mails per a Hipàtia

Aquesta és la primer vegada que viatge al Japó i tenia una mica de respecte per l’arribada. Vens d’un vol molt llarg, lògicament cansat, has de passar tots els controls, replegar les maletes, buscar el tren, baixar a Tòquio, encertar l’estació i l’eixida de l’estació i localitzar l’hotel, amb un sistema de direccions que tenen que no resulta gens senzill de controlar.

M’ho havia estudiat per això. Avui en dia pots fer coses molt sorprenents com veure un tutorial de YouTube sobre com és l’arribada a l’aeroport de Narita o recórrer amb el Google Maps els carrers als voltant del teu hotel per tal de familiaritzar-te amb el que trobaràs.

Portava tot molt estudiat però la veritat és que no ha calgut perquè la primera impressió és que en aquest país tot funciona amb una eficàcia remarcable. Parlen poc anglès però tenen una senyalització excel·lent i una amabilitat impressionant –es desviuen per intentar ajudar-te si et veuen en problemes.

A l’aeroport tot va anar com una seda i l’única preocupació per a mi era a l’arribar encertar la porta d’eixida adequada. Sabia que havia d’anar a l’estació de Shimbasi i que aquesta té una barbaritat de portes. La sort va ser que només baixar de l’andana la porta que hi havia era la que tocava. En els dies posteriors hem vist entrades i eixides d’aquesta estació que jo diria que estan a centenars de metres de distància en totes direccions. Probablement si no l’haguérem encertat hauríem tingut un bon problema.

A l’andana ja vam copsar al primer cop d’ull el que ens esperava. Un riu de gent amunt i avall, anuncis lluminosos gegants per tots arreu i altaveus que van cridant coses. Una mica Blade Runner, com si diguéssem. Ens va costar una mica més trobar l’hotel però preguntant vam aconseguir arribar-hi finalment. I després de descarregar encara vam anar a fer un volt per Ginza, el barri on som, que és un dels més coneguts de la capital.

El problema va ser després dormir, amb el jetlag. Però eixa ja és una altra historia.