Mails per a Hipàtia

Agafem un cotxe per recórrer el camí de l’aeroport, la vella ‘Snipper Alley’ de la guerra. A la banda dreta passem per davant de la fàbrica de pa que va mantenir l’esperança durant la guerra. L’arribada cada matí del pa i del diari (Oslobođenje només va faltar un sol dia a la cita amb els lectors) era el que creava l’aparença de normalitat que va mantenir l’esperança de tanta gent durant els quatre anys del setge. Molts dels repartidors de pa ho van pagar amb les seues vides. Aquells dies en molts barris era més perillós dur la furgoneta del pa que no pas dur un arma. Els responsables del setge sabien perfectament el valor del menjar i sobretot el valor de mantenir la quotidianitat viva.

A l’altra banda de l’avinguda, però, de sobte un gran cartell anuncia que estem entrant a la República Sèrbia de Bòsnia. Sense abandonar Sarajevo ni tan sols. I tot canvia. L’alfabet es fa frontera i tots els cartells en ciríl·lic avisen que has travessat una ratlla molt més real que no pas reconeguda. Molts bosnians es queixen dels acords de Dayton perquè no van fer res més que congelar el conflicte. És molt. Aturar les bales i els morters és molt. Però és cert que quan veus aquesta frontera invisible no pots deixar de pensar en el futur incert d’aquest país.

Passem per davant de l’estació d’autobusos. Els autobusos cap a Belgrad ixen d’ací, no de l’altra estació, situada en el centre de la ciutat. La policia és diferent, els cotxes, els uniformes, els escuts, tot. Ens expliquen que és habitual després de cometre un delicte entrar a l’altre territori com una forma d’evitar ser capturat. La policia simplement no et pot seguir dins la República Srpska o dins la Federació croato-bòsnia si vens del que en diuen ‘l’altra entitat’..

El més dur de tot, ens diuen els bosniacs majoritaris en la ciutat, és que els serbis mai no han reconegut el mal que van fer les seues milícies ni han demanat perdó, ni han mostrat cap penediment pels quatre anys de setge que van infringir als seus conciutadans. Simplement un dia van ser aturats per la força i s’han quedat just allà on van ser aturats. Limitant-se a obstruir tot el que poden. Que Bòsnia vol entrar a la Unió Europea? ells ho veten. Que es vol crear un sistema educatiu federal? Ells ho veten…

Diverses vegades en aquest viatge hem escoltat queixes amargues sobre el final de la guerra. Els americans van atacar quan l’anomenada República Sèrbia de Bòsnia estava acorralada militarment i perdia territori cada dia. Alguns creuen que si l’OTAN hagués atacat una setmana després avui el territori serbi de Bòsnia seria minúscul. Tothom es pregunta què va passar perquè deixaren a la gent abandonada durant quatre anys abans d’intervenir. I el paper de les forces de l’ONU no pot ser més criticat. La seua miserable actuació a Srebrenica és una taca que les Nacions Unides, i els Països Baixos, mai no podran rentar per més segles que passen.

Deixe Bòsnia, per això, amb un sabor agredolç a la boca. És cert que no hi ha guerra ni hi ha setge. És veritat que Sarajevo es va recuperant de les ferides. És cert que és una ciutat fascinant, digna dels dies que vulgueu passar en ella. És cert que l’estat bosni existeix i és reconegut. Però no sé si es pot dir que s’està construint la pau. Especialment si estem d’acord en aquella vella tesi segons la qual la pau és alguna cosa més que la simple absència de violència. Ací hi ha dues o tres societats que intenten refer-se de la pitjor agressió militar en dècades que ha vist Europa però que no tenen cap projecte comú de futur. Excepte en el cas dels serbis que, em sembla a mi, només esperen l’ocasió propícia per rematar, espere que pacíficament, allò que van intentar en el seu moment a través de la guerra, el setge i el genocidi.