Amb tristesa, de nou a Zaventem
Avui he tornat a l’aeroport de Brussel·les per primer cop des dels atemptats. Les mesures de seguretat són massa impressionants i tot, amb desplegament de l’exèrcit inclòs. I la realitat és estranya. Quan caminava per fora de la terminal, després de travessar el primer control, anava pensant en què trobaria a dins. I el que he trobat és bàsicament el mateix que hi havia.
La sensació ha estat estrany. Recorde molt les imatges del dia de l’atemptat. Reconeixia una multitud de detalls de l’indret. Les làmpades roges de Brussels Airlines, el bar on fan tan bon cafè a l’entrada, el quiosc on m’agrada aturar-me a comprar ara. Avui pensava que res d’això no seguiria en el lloc però m’he equivocat. Es nota que ho han refet bastant. El quiosc és molt més gran i el cafè més menut però la sensació és que estàs allà mateix. I això m’ha colpit. A fora els militars i els nous tendals de seguretat i el tràfic desviat i a dins la normalitat més absoluta…
M’he aturat un moment en silenci, només per assumir el que estava mirant i recordar tot el que hi va passar. Trist.