15 de febrer de 2013
0 comentaris

Al Tall al cor

Porto uns dies no gaire fina, però aquest vespre tocava demanar permís per plegar abans de la feina, un Frenadol, i cap a l’Auditori, que ja fa molts dies que teníem les entrades. Abans d’entrar, ja passen algunes cares conegudes, companyes de militància, algun veterà de l’Operació Garzón, fins i tot algú del poble…

Comença el concert, i em van venint imatges a la memòria, amb una banda sonora lligada al País Valencià, lligada a la festa i la lluita: les vegades que havíem baixat per a reunions, per a manifestacions i trobades, per anar a l’Aplec del Puig amb la Núria Feliu signant revistes “Lluita” al costat de les paradetes mentre les paelles anàven fent xup-xup. Els mítics autocars per baixar a la manifestació del 25 d’abril a València amb el fantàstic concert per finalitzar la jornada a la Plaça de Bous, on Al Tall eren el grup gairebé obligatori.

I van apareixent convidats. En Miquel Gil amb la seva veu inconfusible. I en Titot, que déu n’hi dó la d’anys que fa que ens coneixem, tot i que en una temporada érem un a cada banda… coses de la petita història de l’independentisme. I en Miquel i en Xavi d’Obrint Pas… què lluny queda aquell primer concert a Cotxeres de Sants! I per si fos poc, apareix en Pau Puig tocant la dolçaina. En Pau de Vinaròs, el poble on tantes reunions es feien per ser el centre del país, reunions que de vegades acabaven en visita de cap de setmana. Em ve al cap la campanya que es va fer per a que li tornéssin l’instrument de la banda de música, que li havien enretirat per negar-se a tocar l’himne d’Espanya i a les curses de braus. I el tinc just al davant convertit en un virtuós de la bufera afincat a Barcelona. Per un moment gairebé sento l’olor del mar al passeig de Vinaròs…

Callen els instruments i les veus canten “A Miquel Grau”. Moment molt sentit. En algun moment algú crida “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”.

I segueixen sonant cançons. El Cant dels Maulets. Que va esdevenir himne de l’organització juvenil homònima i de tot l’independentisme en general. En una ocasió en vam escriure la lletra en una octaveta en motiu d’una visita del rei Borbó a Barcelona.

I més imatges, com el concert d’Al Tall a l’Aplec dels Ports de La Mata, a la plaça del Poble. Un poble petit i bonic abocat en ple en l’organització de l’aplec. Moments complicats. Un amic dels de debó que et fa costat. Un altre amic que hi vas trobar i que va marxar abans d’hora anys després…

I arriba el Tio Canya. Que com molt bé diuen, per desgràcia segueix sent vigent. “Mai parlen en castellà, mai parlen en castellà… sinó com la gent del poble, sinó com la gent del poble!”. Nus a la gola en arribar aquest troç de la lletra, com sempre. Sí, encara és vigent la lletra. Segueixen atacant-nos igual que sempre. Però alguna cosa ha canviat, per part nostra. Cada cop en som més. Cada cop en som més cridant independència. I ja va bé que de tant en tant, algú cridi de platea “Sense València no hi ha independència”, o des de l’escenari ens parlin dels Països Catalans.

I no tenim ganes de deixar-los marxar. Durant el concert m’han passat pel cap tot d’imatges, records, sentiments, olors… no vull que marxin. Sento que amb ells marxa un trocet de vida de més pes que el que intuïa. Suposo que ja tenim una edat, i aquestes coses passen… Però la música d’Al Tall seguirà formant part de la banda sonora de la vida de moltes de nosaltres, una banda sonora de festa i de lluita. Em giro i em miro el meu company. Ens alcem i tot sortint ens trobem un company de militància. Efectivament, la vida, la festa i la lluita, continuen.

Gràcies Al Tall. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!