Mails per a Hipàtia

Embarque al Prat rumb a Catar. Un viatge llarg, prop de set hores, que em té encuriosit. Darrerament la Mediterrània és un espai especialment ple de conflictes i hi ha hagut tot de problemes amb vols sobre Egipte, el famós avió rus abatut al Sinaí, sobre Ucraïna, el vol de Malàisia, sobre Creta àdhuc, l’estrany recent accident del vol egipci.

M’assente, trec els llibres que m’he preparat per a l’ocasió i engegue el sistema de visionat de films, que generalment permet accedir al mapa de la ruta que farem. Tinc curiositat. Passarem sobre la inestable Líbia per encarar des del sud d’Egipte l’Aràbia Saudita? Rodarem per Egipte, Nil avall? Entrarem per més amunt, vorejant l’Irac o entrant al golf per Kuwait? El mapa va mostrant com anem avançant però no diu res de la ruta final. Només els quilòmetres que farem, que amb uns càlculs elementals em fan descartar la darrera de les opcions.

Finalment entrem a través d’Egipte. El vol va més o menys estable sobre el mar i enfila la ruta del Nil cap a baix sobrevolant la gran ciutat d’Alexandria, una de les més importants que la humanitat mai ha vist. Seguisc amb ulls hipnòtics una ruta que em va ensenyant noms que només pronunciar-los ja et fan remoure en la cadira. Tanta història acumulada, tanta saviesa i també tanta tensió i tant de patiment…

Just abans d’arribar a Luxor l’avió gira potent cap a la seua esquerra i entrem en l’espai aeri saudita. Medina quedarà a la meua dreta mentre encarem ja la ruta de baixada a Doha. Conforme ens hi acostem em fixe en la posició estratègica de Bahrain i recorde les enorme discussions sobre el seu caràcter persa. Impossible deixar-los ser el que voldrien, això trencaria del tot l’equilibri d’aquest golf on hi ha tot el petroli i gas que el món puga consumir en dècades.

Finalment toquem terra en Doha i l’obertura de la porta de l’aparell ho confirma: una bafarada d’aire calent inunda la cabina mentre tanque la pantalla. És ben entrada la matinada, no hi ha finguers i hem de baixar fins a un autobús. He fet una fotografia en el darrer instant, a només quatre quilòmetres de tocar terra. En els moments en que el mapa es substituït pel compàs, al llarg de tot el vol, s’hi mostra també la Kaba, el temple que els musulmans afirmen que van construir junts Abraham i el seu fill Ismael, l’home que dóna origen als àrabs mentre son germà Isaac el dóna als jueus. Pense que deu ser pràctic per als creients, que han de fer les oracions sempre mirant a Meca. M’ho havia preguntat sempre: com s’ho fan per orientar-se en l’aire? Senzill. Els ho van marcant en tot moment. Una altra pregunta, vet-ho aquí, que ja té resposta…