30 de març de 2009
1 comentari

Testimoni brutalitat polical desallotjament UB

Eren gairebé les 5:30a.m i dormia
plàcidament aferrada als llençols quan de sobte, un soroll em va
despertar, -“ els mossos, els mossos!” cridaven els companys, jo encara
era al llit sense entendre ben bé que estava ocorrent, esperant
qualsevol senyal que extirpés aquella situació de la ciència ficció o
la paranoia col·lectiva en que havíem estat  ofegats aquests últims
dies. “ Teniu dos minuts!” sentencià una veu greu al fons del passadís
i ben aviat vaig reconèixer les botes, el casc i la porra, ben
fàcilment aquell soroll contundent de les passes massives que s’acosten
i que tant m’havia costat d’esborrar del meu cap després de tot allò
ocorregut a la Pompeu Fabra. Vaig fer un salt del llit buscant alguna
roba que posar-me a sobre, que em tapés davant aquell estrany. “Deixeu
els mòbils!” cridaven, però, la foscor i els nervis m’impedien fer rés
que no fos tremolar. Diferents veus anaven notificant-nos que el nostre
temps s’esgotava i que havíem d’anar sortint, , així que vaig decidir
agafar roba paulatinament i marxar abans que les advertències es
convertissin en cops de porra, després de tot, hi ha coses que
s’aprenen molt ràpidament.
 

Sortint de la zona on dormíem
els companys s’aglutinaven a les escales asseguts i custodiats per
desenes de mossos, pensava en aquell llibre de Primo Levi “Si esto es
un hombre” i em venien al cap petites imatges que ell explicava sobre
els camps de concentració. Les expressions dels meus propers eren les
de una derrota inesperada i jo acompanyada per dos mossos vaig agafar
un lloc per esperar a saber que farien amb nosaltres. Un cop tots junts
vam decidir fer “arrancacebes” que és un mètode de resistència pacífica
on tothom s’agafa de peus i mans a les persones que té al costat per
complicar el desallotjament forçós. “ Truqueu als mitjans! Aviseu a
companys!” Susurrabem entre dents i a amagades, enviàvem missatges
d’ajuda.
 

“Qui vulgui sortir ara mateix
pel seu propi peu no tindrà cap problema, els que us resistiu,
s’aplicaran vies penals” En aquell moment la tensió es podia mastegar 
i una persona decidí marxar,  la resta ( 53 aprox. ) ens vam preparar
per les conseqüències que sabíem, tindria la nostra decisió. “ Ara qui
vulgui, haurà d’aixecar-se i agafar aquells objectes personals que li
siguin imprescindibles, després, tot el que es quedi, passarà a ser
propietat de la universitat. “Jo tinc el meu ordinador” va dir un
company i es va posar de peus, un mosso el va estibar, “ Heu dit que
podia agafar les seves coses!” va replicar una companya. Però no vam
obtenir cap resposta. Llavors els mossos van procedir a fer el primer
desallotjament precisament amb aquest company, ell oposà resistència
mentre cridava “el meu ordinador!” i llavors tres mossos més
s’aproparen i l’immobilitzaren, mentre el colpejaven i li pressionaven
la cara amb el genoll contra el terra. Tots miràvem bocabadats i
cridàvem que s’aturessin. Avui, aquest mateix company, té una fissura
de ròtula i múltiples contusions, a més d’un mes d’escaiola.
 
 

Una
càmera accedí, tenia un gran focus blanc que ens dificultava la visió i
anava enregistrant totes les nostres cares, quan el focus marxava, els
mossos continuaven amb la seva feina, doblegaven els canells fins que
cridaves i et desenganxaves, t’estiraven dels forats del nas… després
t’arrossegaven per les escales agafats dels braços i sovint quan
perdiem als companys que s’emportaven de vista, escoltaves els crits i
l’estomac se’t feia marbre. Quan la càmera hi era present, senzillament
romanien immòbils i silenciosos, expectants. “Que algú faci fotos!”
murmuravem quan els companys eren torturats, pero mai han arribat a
veure la llum aquestes instantànies.Un home jove pujà les escales, duia
una caputxa i un mocador que li tapava tota la cara, solament se li
podien veure els ulls. Anava vestit de carrer però, parlava amb els
“caps” i es passejava per tot l’espai. Sincerament, la situació
superava totes les teories conspiratòries que havíem pogut articular
durant totes aquelles nits al rectorat.
 

Donat el pànic silenciós que
començava a respirar-se algú decidí iniciar un monòleg humorístic amb
el que tots rèiem i intentàvem que la por se’ns escapés per la boca en
forma de rialla nerviosa. Alguna eina per escapar-nos d’aquella
situació que mai ningú vam imaginar viure. Però, poc ens podia durar el
riure quan vam comprovar que començava a fer-se de dia i els mètodes
utilitzats per ells cada cop eren més durs. Agafaren a un company que
es resistia, cridava incessantment i de cop, la seva veu es transformà
en un ‘gemeig’; efectivament i sense acabar de creure-ho, descobrirem
que  els mossos li estaven pressionant el coll fins estrangular-lo per
tal de que es desenganxés. Intentava parlar i les seves paraules
s’ofegaven al camí, nosaltres sols sabíem que protestar desesperats i
empassar-nos les rialles que abans havien destensat tant l’ambient.
 

La gent anava sent
arrossegada, cada cop érem menys i sabíem perfectament quines eren les
conseqüències per als últims. Un dels companys més xarraires, al que
nomenarem “Ricardo”, un dels que més havia calmat els ànims repetint
que ‘no ens passaria rés’, que ‘no havíem de fer rés que ens posés més
en risc del que ja estàvem’ i que ‘ja sols quedava resistir’ va ser
guardat per al final, amb el meu grup. Els mossos se’l miraven i es
deien coses entre ells a cau d’orella. Sabíem que la cosa no aniria bé,
tots dos havíem estat al desallotjament de la Pompeu Fabra la setmana
anterior per la trobada d’assemblees i teníem coneixement de fins a
quin punt els mossos poden recordar-te, a tu i el teu nom.
 

Escoltàvem als companys fora
cridant consignes i ens havien avisat sigil:losament de que ja hi eren
tots els mitjans a fora. Bé – vaig pensar- al menys no quedaran
impunes. Més tard que aviat va arribar el meu torn i una mà es va posar
a la meva cara per impedir que respirés, poc després, veient que no era
efectiu i resultava massa visual, canviaren a la tècnica dels dits al
nas i a la boca. Estava angoixada i cridava perquè em deixessin estar i
en un acte reflex ( i dic ‘acte reflex’ perquè així fou i no
m’avergonyiria reconèixer si pel contrari, hagués estat intencionat)
vaig tancar la boca i vaig mossegar el dit a un d’ells, l’únic que vaig
aconseguir fou que les mans del mosso que tenia al darrera
m’encerclaren el coll i començaren a pressionar cada cop més fort; jo
cridava perquè els meus companys se’n adonessin, però rés aconseguia
que sortís de la meva gola i l’oxigen se m’acabava, així que em vaig
soltar i vaig ser arrossegada pels braços escales avall fins la meitat,
on em van deixar al replà. Vaig sentir moltes ganes de vomitar i les
arcades eren continues tirada al terra. Un mosso plantat al meu costat
em mirava a cua d’ull sense immutar-se i jo sols vaig encertar a pensar
que aquest era un dels moments més degradants de la meva vida. Vaig
comprendre que no podia esperar que aquells homes que tenia al front se
n’adonessin de que simplement intentava lluitar pacíficament per una
cosa en la que creia, de que no els havia tocat ni un sol pel, de que
no mereixia el que m’estaven fent. Vaig saber doncs que de rés servia
defendrem ja que cada acció que fes seria tornada per triplicat i que
sols quedava “aguantar el tirón” per acceptar que la ‘justícia’ té
diferents significats segons qui l’apliqui.
 

Arribat el moment van baixar
a “Ricardo” i el van posar a un metre de mi i un altra companya, tots
tres per separat. Nosaltres dues estàvem assegudes però a ell el tenien
immobilitzat pels dos braços amb el cap al terra tot i que en ningun
moment es va mostrar agressiu, senzillament es va negar a marxar al
igual que la resta. “ Deixeu-me estar, si us plau, no m’escaparé, em
feu mal” lis deia el company, però res calia esperar dels ninots de
ferro que sols feien que desafiar els límits del seu teixit ossi.
“Pareu!” vaig cridar, “ Que no veieu que no està fent res? Pareu!”,
“Calla!” – em contestà aquell que havia restat passiu al meu estat
decadent anterior-, “ ¿ Com voleu que calli? Deixeu-lo estar i em
callaré, de veritat!” llavors un dels mossos propers allargà el braç i
em colpejà el cap, fent que rebotés contra el mur. Vaig callar.
 

Quan vam veure la duresa amb
la que tractaven a Ricardo jo i l’altra companya, esperant-nos lo
pitjor vam començar a armar escàndol perquè marxés el primer dels tres.
“Ricardo, no siguis boig i no deixis que et guardin per l’últim, ja
saps com van les coses, surt ara!” ell va coincidir amb que era la
millor opció i marxà. A continuació baixaren l’altra noia i em van
preguntar novament “ sortirà pel seu propi peu, senyoreta?” ( encara em
pregunto quin tipus de persona t’arrossega per les escales i després et
tracta de vostè ), “¿ tu penses que puc sortir pel meu propi peu
després del que esteu fent ?” – vaig contestar – llavors em van agafar
dels braços i la samarreta amb la infortuna de que aquesta es va
aixecar fins al cap i com que era el pijama vaig quedar totalment
despullada de cintura cap amunt. En aquesta situació vaig ser
arrossegada durant tota la segona part de les escales, amb
aproximadament 20 mossos dispersats per tot arreu presenciant l’escena,
fins que em deixaren tirada al terra i segons després algú em tapà
novament. No sé si fou allò que acostumen a anomenar “shock” però,
alguna cosa passava que m’impedia incorporar-me per mi mateixa i em
feia estar totalment immòbil, mentre tenia grans dificultats per creure
el que estava ocorrent.
 

Una mà m’agafà, érem el grup
del principi, tornàvem a estar junts. Els vaig fer un gest de
complicitat, però un d’ells mirava el terra amb els ulls ben oberts,
suposo que ell tampoc aconseguia entendre qué estava passant i no era
qüestió de forçar-lo. En aquesta situació ens van treure un a un mentre
nosaltres continuàvem explicant-los que aquesta ocupació estava
carregada de contingut i no podien seguir ignorant el motiu pel qual
fèiem resistència pacífica. Mentre esperàvem dos mossos que hi
continuaven a la meva esquerra es recreaven “ Ja, ja … verás aquel
cuando se quede solo, va a pillar! ” i reien novament. Em disposava a
dir-los alguna cosa quan la companya em tranquil·litzà “Ho fan
simplement per provocar… no lis facis cas”, així que vaig assentir i
li vaig donar l’esquena per no veure més els seus gestos, ni la
fanfarroneria.
 

Quan vaig quedar l’última,
restava en silenci preguntant-me si mereixia la pena intentar raonar
amb ells o descarregar la meva ràbia ara que ja no hi era ningun
company per frenar-me. Però, llavors el “cap” va començar a dir alguna
cosa i tots van mirar cap al fons traient-me la vigilància de sobre
situació que el mosso que ara estava darrere meu, el provocador,
aprofità per encarrilar-se i enganxar-me una potada a la esquena que jo
vaig respondre cridant com una posseïda. La resta de mossos que no
havien presenciat l’escena es giraren alarmats pels meus crits i
llavors van posar-me la mà a la cara novament, per intentar
dificultar-me la respiració mentre hem pressionaven allò que ells
anomenen “punts de dolor”, aquells que no deixen marca. Em van agafar
doncs entre dos i em van llevar, finalment, a prendre’m les dades.
Intentava treure la documentació, però em tremolaven les mans i
plorava; això encara em feia sentir més estúpida. Llavors “la persona”
que hi havia estat tota la nit a l’altra banda del mostrador, aliè a
tot allò ocorregut  10 metres més allà, mirant-se el meu DNI aprofità
per consolar-me: “ Va Nerea, no ploris…” al que jo, amb molta
educació li vaig contestar mentre els dos mossos em subjectaven
forçant-me el canell: “Si tu estiguessis en aquesta situació, no
ploraries?”. Baixà la mirada ja no sé si per empatia o per indiferència
absoluta, la qüestió és que poc m’importà en aquell moment i ja doncs,
els meus “acompanyants” demanaren reforços per treure’m fora mentre jo
duia el compte enrere que restava perquè el meu canell es luxés
definitivament. Així fou que vaig sortir, moment el qual, “la
vanguardia” aprofità per congelar en píxels, brindant-me tota una
setmana en la que ningú del meu voltant no ha pogut parlar d’un altra
cosa.
 

I jo em pregunto quan la gent
comenta i condemna durament el fet de “fer-nos fora” com una traïció al
diàleg i l’estil democràtic, que passaria si agüessin estat dins amb
nosaltres. Si ara no poguessin abraçar als seus companys perquè tots
estan plens de contusions. Si t’haguessin estrangulat, colpejat i
arrossegat semi-despullada per unes escales, on quedaria llavors
‘bolonya’ i ‘la lluita per la universitat publica’. On quedarien els
senyors Dídac Ramírez, Josep Joan Moreso, Lluís Ferrer i la seva
decisió de esborrar a los “anti-bolonya”. 
 
Resulta
inevitable sentir-se incòmoda amb aquest caràcter victimista que
impregna la narració dels fets i aquests últims dies de la meva vida,
com tampoc ho estic quan penso y sé, que mai seré capaç de demostrar
l’ocorregut, ni una imatge, ni un número de placa; que mai la meva
paraula valdrà més que la d’un Mosso d’Esquadra amprat per l’Estat.  
 
Avui
el senyor Saura admetia possibles “errors” i jo faig una crida a
qüestionar-nos si potser l’agressió un error quan parlem d’una lògica
repressiva i si no és, que el grau de violència està en funció del
desig amb que s’anheli l’objectiu. I ja que reconeix un possible
“excés” de contundència per part dels seus agents ¿ Per que continuen
llevant pistola ? ¿ A què estem esperant ?, Què significa que els
sindicats de Mossos no comparteixen aquesta condemna? Senyor Dídac y
senyor Ferrer ¿ On es la línia vermella dels mossos ?.
 

D’altra banda no em queda
sinó estar agraïda d’haver descobert que som molts els que creiem en
que altra educació és possible, una vertadera revolució pedagògica, una
educació crítica, on es formin professionals, però també pensadors. On
el coneixement sigui una eina per a l’evolució social i personal, i no
per l’interès d’una minoria directiva-empresarial. On les persones
guanyen eines i recursos, no dogmes, ni automatismes, ni mecanismes
d’actuació inqüestionables. On entrenar-se únicament per ser efectiu
laboralment sigui, senzillament, una opció més a escollir, d’entre
tantes altres.  
 
En últim lloc, voldria convidar,
convidar-vos, convidar-nos a no fer una lectura fàcil, una lectura
puntual dels fets ocorreguts els últims dies, ja que ha arribat el
moment de posicionar-se i acceptar que aquests incidents no són més que
el fruït de molts anys en que l’expansió del pensament acrític, la
precarització laboral i el malestar col·lectiu que han produït la
creació del nostre propi arxipèlag social on tot es massa llunyà i rés
és lo suficientment ‘important’. Us demano llavors la vostra
col·laboració perquè les persones responsables de l’estrès psicològic
que encara ens impedeix dormir amb normalitat, assumisquen la
responsabilitat dels seus actes.
 

Nerea Miralles Aguilar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!