Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

El meu discurs al Parlament Europeu de la Cultura: ‘Identitat, democràcia i sobirania’

Aquest cap de setmana s’ha reunit a Girona el Parlament Europeu de la Cultura. Em van demanar de participar-hi amb aquesta ponència que ara publique traduïda al català –la  intervenció original va ser en anglès ja que aquesta és la llengua de les deliberacions.

 

‘Identitat, democràcia i sobirania’

Jo sóc un periodista. No sóc un antropòleg, ni un sociòleg, ni tan sols un historiador. I som a Catalunya, a Girona, només uns dies després que el nou parlament d’aquest país s’haja constituït i haja anunciat, en fer-ho, la voluntat de proclamar una república independent en pocs mesos.

La meua feina actual és dirigir un diari. Poden imaginar per tant que el meu cap és ara mateix ple d’actualitat. Ahir quan va acabar la recepció que el batlle de la ciutat ens va oferir jo me’n vaig anar a l’hotel a treballar i aquest matí abans de venir a aquesta sessió he hagut de treballar una estona encara. L’actualitat a Catalunya ara mateix és trepidant i per tant simplement m’és impossible desconnectar d’ella. Dins aquesta mateixa sala tota l’estona tinc el twitter i el whatsapp oberts, rep alertes, avisos…

I és en aquest context que vostès em demanen que els parle d’identitat, de la renovació de les identitats culturals, del paper que la identitat ha de jugar en l’Europa d’avui.

La veritat és que la proposta gairebé sona a provocació intel·lectual. Ja m’explicaran vostès com podria parlar jo d’un tema com aquest despullant-me de la realitat que m’envolta, intentant una aproximació més o menys freda a la qüestió la mateixa setmana que els meus conciutadans estan fent titulars en tots els diaris del món. Provaré de fer-ho però ja els avise que no esperen de mi el dictamen fred d’un acadèmic imparcial.

El concepte d’identitat és un dels més elusius en les ciències socials. La identitat és una cosa que tots sabem què és però que ningú no acaba de trobar la manera de definir perfectament. Com que és un cosa virtual resulta bastant impossible de definir empíricament.

Els propose per això una definició pràctica: per a mi la identitat és un proxy. Seria alguna cosa així com la interfície entre tu, com a individu o com a grup i la societat que gira al teu voltant.

Per tant la meua idea és que la identitat és sobretot i abans que tot una eina. Una eina per a la interacció. Una eina que tots nosaltres fem servir per a saber millor qui som, per a conèixer millor els altres i per a entendre quina és la millor manera de relacionar-nos.

En aquest sentit l’aproximació a la identitat que els propose avui diu que tot seria molt més senzill si en comptes d’intentar explicar què és la identitat ens limitarem a descriure cada identitat concreta. Descriure-la com una cosa que reconeixes, com una percepció que adquireixes a partir de l’observació d’un individu o d’un grup. Propose per tant que esquivem aquest pràctica massa habitual consistent en definir primer quina és la identitat d’algú i després obligar-lo a encabir-s’hi.

Per suposat que hi ha molta gent que prefereix veure les identitats com a caixes tancades.  Que intenten fer-nos creure que hi ha identitats de per vida que compartim amb molta gent. Ets dona? Té la teua caixa. Ets musulmà? Aquesta és la teua. Ets jove, urbà i contestatari? Ací tens la teua caixeta…

Que aquesta siga una actitud més o menys generalitzada no vol dir, però, que siga real ni que molt menys encara que valga per a entendre el món on vivim. Fer caixetes on la gent ha d’encaixar era un exercici que segurament fa cinquanta o cent anys tenia algun sentit, entomològic i tot si m’ho permeten. Però avui?

Jo vaig néixer l’any 1960 a Bétera, un poble menudet de l’interior, rural aleshores. Durant la meua infància tots érem blancs, tots parlàvem la mateixa llengua, tots érem catòlics, etcètera. Les diferències visibles entre qualsevol membre de la comunitat i jo mateix eren purament marginals.

És clar que tot era més complicat. Vivíem sota una dictadura i per tant la llibertat d’expressió era simplement inexistent. I aquells que no encaixaven en el patró no és que no existiren però no existien de forma pública. Els homosexuals, per exemple. És clar que n’hi havia d’homosexuals. Però s’havien d’amagar, patir i dedicar-se, en definitiva, a matar en silenci la seua identitat personal.

Què ha canviat entre aquell poble de la meua infantesa i ara? Bàsicament el nombre de connexions i ja em perdonaran si la definició els resulta estranya.

És això: amb quanta gent diferent interactues avui en dia? I com de diferents són respecte al, diguem-ne, estandar local? La resposta crec que és evident. Com més connexions tingues una imatge més plural del món tindràs i com més constates aquesta pluralitat, aquesta complexitat, més obert estaràs a acceptar la diferència i a fer servir el teu proxy, la teua identitat, com una manera de situar-te al món. I d’articular,e definitiva, les regles de la democràcia per a poder construir qualsevol cosa en comú amb els altres.

La nostra habilitat, com a europeus, de generar una societat més complexa i adaptar-nos-hi ha estat meravellosa els darrers cinquanta anys. Avui, per exemple, un home pot casar-se amb un home amb tota tranquil·litat i una dona amb una dona. I una home amb una dona. I no passa res ni la societat es trenca per això. Vist amb els ulls del xiquets que vaig ser el progrés és extraordinari.

Descriure com hi hem arribat reclamaria un temps d’exposició que simplement no tinc. Però crec que tots vostès m’entendran si els dic que la conseqüència d’això és que el poble on jo vaig néixer fa cinquanta-cinc anys se sembla més al mateix poble de dos cents anys enrere que no al poble que és avui. Sóc un estranger per a la meua infantesa, d’alguna manera tots ho som.

El resultat de tot plegat és que avui gairebé qualsevol cosa és admesa com a identitat personal i respectada. Per a mi això és un petit i emocionant miracle i a l’hora d’explicar com ha passat crec que cal retre homenatge a alguns grans herois intel·lectuals que en el seu moment van saber enfrontar-se a tots i tothom per obrir la porta. I em permetran que ho ressumisca tot en Claude Levi-Strauss, l’home que ens va demostrar i ens va ensenyar, quan no era fàcil fer-ho, que ser diferent no equival a ser inferior. La seua enorme llum intel·lectual va assenyalar el camí d’aquesta Europa on vivim avui i on les identitats individuals no només són respectades sinó que són promogudes.

Certament promogudes a extrems fins i tot divertits. Perquè dit tot això que he dit també he de reconèixer que de tant en tant em quede confús intentant entendre de què em parlen. Constantment hi ha gent que va un pas més enllà excavant més i més dins la seua ànima per a intentar entendre qui és i així fa dies llegia un article al The New York Times sobre una dona que es reclama trans-racial. No he entès encara avui el debat. Però superada l’anècdota és indiscutible que vivim en un món on tot va camí de ser bi-alguna cosa, omni-alguna cosa, ambi-alguna cosa, trans-alguna cosa. Que jo estiga confús i entusiasmat alhora sobre els detalls no canvia res. El que és important és que això està passant i només puc dir que estic molt orgullós de viure un moment de la història on la societat respecta la diferència i entén com d’important és la diferència, i no només la diversitat, per a la vida.

Però què passa quan en comptes de parlar d’identitats personals parlem d’identitats col·lectives?

Ah! aleshores el que passa és que estem molt lluny d’arribar a una posició semblant i de fet, caminem, perillosament, en la via contrària.

Perquè les mateixes societats que es troben còmodes vivint cada dia amb més nivell de llibertat i respecte a la diferència si parlem dels individus es tanquen més i més i es tornen agres quan el mateix debat el planteges en termes col·lectius. I reaccionen de la pitjor manera imaginable als envits que presenten les identitats col·lectives.

En la meua opinió això no passa perquè si ni és una tendència aïllada sinó que passa pel progressiu deteriorament autoritari i anti-democràtic de la institució que coneguem amb el nom d’estat. Els estats, com Edward Snowend ha demostrat, han pres consciència del seu poder immens en la societat de la informació però ho han fet per a imposar normes antidemocràtiques que acaben amb la tradició de segles, en nom generalment d’una seguretat sobre la qual hi hauria molt a discutir.

Una de les conseqüències absurdes de l’obsessió autoritària dels estats democràtics és que cada dia se separen més els camins entre el respecte a les formes de vida individuals i el respecte als debats i les aspiracions col·lectives. Avui pots ser infinitament més lliure en tot el que fa referència a tu i al mateix temps perdre llibertat com a individu dins la societat.

És una paradoxa impressionant: com més obertes esdevenen les societats europees al respecte de la identitat individual més tancats es tornen els estats europeus al respecte de les llibertats col·lectives.

I hi ha, en aquest sentit, una tendència visible a ‘tancar el club’. A prevenir l’emergència de nous actors. A mantenir totes les cartes en les mans dels jugadors que ara són a la taula.

Quan dic tot això no parle només de cultures, nacions i aspirants a estats. La cosa és molt més complicada  però crec que la reticència absurda dels actuals estats a imaginar una societat internacional amb cap característica ambi, trans, omni o bi és un exemple magnífic de com els estats europeus estan quedant atrapats en una actitud reaccionària i incomprensible que només anuncia problemes greus.

Avui, per exemple, és més difícil formar part de la societat internacional que mai. I això que la mateixa definició de què és la societat internacional no està gens clara. Hi ha 215 estats declarats al món, 193 formen part de les Nacions Unides però només 187 tenen reconeixement universal. De qui parlem? dels 215? dels 193?

Els estats, en comptes de facilitar un entorn on les diferències puguen trobar una eixida raonable cada dia tanquen més el terreny de joc, obligant de fet als qui no som estats a ser-ho o a desaparèixer. Fa pocs anys, per exemple, el Comitè Internacional Olímpic va canviar les seues pròpies regles per a decidir que només podien participar en els Jocs Olímpics els estats reconeguts per l’ONU. Quina bajanada! Què tindrà a veure tenir una cadira a l’ONU amb ser capaç de córrer més que ningú? Fa trenta anys, fa vint, era més fàcil tenir alguna presència internacional que avui i no em negaran que això és absurd si acceptem que el món avui és molt més complex que fa vint anys. La raó? Només n’hi ha una: que els estats estan reduint i intentant ofegar el concepte d’identitat al mateix temps que les societats l’eixamplen i l’encoratgen.

És cert que hi ha exemples recents que provoquen un cert interès en la línia contrària, com seria la creació i plasmació internacional del nou Regne dels Països Baixos. Però són excepcions admirables i prou. En general podem dir que els estats han entrat en una cursa esbojarrada per a evitar les conseqüències globals de l’afirmació de la identitat, contradient d’aquesta manera el que ells mateixos fan a l’interior amb els seus ciutadans.

I això, lamentablement, afecta d’una forma molt particular la Unió Europea. La Unió Europea era l’exemple perfecte de com la societat internacional podia integrar i adoptar fórmules de representació internacional bi, omni, trans o ambi. No era un estat però tenia poders d’estat. No era una nació però tenia un paper real en la societat internacional superant els estats-nació que la composen. La UE, per exemple, té un estatus d’observadora a les Nacions Unides que va resultar extraordinàriament complex d’acordar.

A nivell intern, malgrat la manca de procediments democràtics que és el seu principal problema, la Unió Europea havia assajat una fórmula de govern innovadora on els tres poders habituals eren substituïts per quatre, dos d’ells representant la ciutadania, el parlament i la Comissió.

Tot això, però, avui ja és paper mullat. La Comissió Europea va caure en mans d’uns covards, intel·lectualment ineptes que l’han convertit simplement en una secretaria del Consell, és a dir dels governs. El paper de balança que la Comissió podia fer ha quedat completament esquerdat i el resultat és que avui a la Unió Europea només manen els 28 estats, un pas enrere catastròfic que ens portarà a la ruïna moral i política en pocs anys. Perquè, de fet, més que manar 28 estats el que manen són 28 governs, cadascú amb els seus interessos privatius i cap d’ells preocupat pel conjunt. La deplorable seqüència de fets que han portat a l’actual crisi dels refugiats m’estalvia de fer descripcions. Som, efectivament, aquesta vergonya que és veu.

I cap a on ens dirigim? La ruta cal dir que és catastròfica. I fins a un cert punt ridícula i tot. Només cal observar com la societat internacional fa mans i mànigues per a evitar donar presència formal als governs del Kurdistan o Somaliland malgrat que a l’Irac i Síria i a la banya d’Àfrica aquests dos actors són els únics, els únics, que aporten estabilitat. Els kurds estan frenant l’ISIS, han bastit una societat democràtica, han consolidat l’únic estat de la zona on les dones són tractades com iguals i fins i tot en les condicions més difícils han estat capaços de generar prosperitat. Però com que no són un estat reconegut aleshores la societat internacional és incapaç de treure profit del seu brillant treball i fins i tot es permet que els turcs aprofiten la indignació amb la barbàrie perpetrada per  l’anomenant ‘estat islàmic’ per a bombardejar …els kurds que estan en la primera línia de combat!

A Somaliland la situació és encara pitjor. La comunitat internacional prefereix seguir reconeixent l’existència d’un estat, Somàlia, que no existeix des de fa dècades mentre ignora de forma voluntària l’existència de l’únic estat de la zona on es fan eleccions democràtiques, on hi ha un sistema relativament acceptable de govern i on l’economia prospera. Perquè que no va tenir més remei que declarar unilateralment la independència. Hi ha poques coses més ridícules avui que veure Hargeisa, la capital de Somaliland, plena de diplomàtics de tots de països maldant per influir en l’únic país raonable de la zona, el qual tots els estats volen que continue sent un far d’estabilitat per a la regió. Veure’ls i comprovar que ho han de fer d’amagat i sense donar la cara mai perquè el formalisme de la comunitat internacional així ho imposa és simplement ridícul. Ridícul i penós: aquella imatge per sort superada dels homosexuals amagats del meu poble a l’any seixanta hi encaixaria perfectament, perquè aquests diplomàtics, al final, es comporten com ells eren obligats a comportar-se.

En definitiva el que passa, el que està passant, és que la societat internacional en comptes d’anar cap endavant va cap enrere. I ens trobem amb que als seus efectes és més important el títol que ostentes que no pas qui ets de veritat. Un autèntic i tenebrós retorn a la societat anterior als ensenyaments de Levi Strauss. Una renúncia voluntària a tot el que ens ha fet més lliures en el darrer mig segle.

En aquest context i sense ànim de barallar-me amb ningú em permetran abans d’acabar que diga un parell de coses respecte a algunes intervencions que s’han escoltat aquest matí sobre la situació catalana. Crec que és la meua obligació respondre amb claredat als interrogants que alguns membres d’aquest parlament han plantejat.

En primer lloc això que està passant a Catalunya precisament és rellevant perquè és una rebel·lió oberta contra aquesta ruta catastròfica que ens plantegen des d’Europa. La rebel·lió catalana és una rebel·lió europea també. I el que els catalans estem fent és fer servir la nostra identitat, canviant, com una eina per a recuperar la sobirania i la democràcia de les mans dels qui l’estan usurpant. A tots els europeus, no només a nosaltres.

I no sé si vostès, per això, poden ser conscients de fins a quin punt resulta insultant que vinguen ací i pretenguen marcar-nos els límits del que podem i del que no podem fer. Especialment com d’insultant arriba a ser que algú de vostès, que té avui un estat perquè un dia els seus exèrcits van massacrar mitja Europa, es permeta explicar-nos amb aires de superioritat intel·lectual que no és gens modern això de tenir un estat i que hauríem de pensar en coses més innovadores.

Em permetran ser fins i tot poc amable: primer dissolguen vostès els seus estats i després vinguen a donar-nos lliçons si volen. Si ho fan jo estaré molt més que content de poder discutir de veritat si tenir un estat, tal i com el món d’avui entén la idea d’estat, és la millor manera de funcionar com una societat moderna. Tinc moltes idees al respecte i estic segur que la discussió seria fantàstica i molt enriquidora. Però mentre vostès tinguen un estat i el facen servir no es pensen que jo seré tan babau de no reclamar ser igual a vostès.

 

Parlament europeu de la cultura

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Quin discurs tan bo, tan valent i tan lúcid! La meva enhorabona, senyor Partal.
    Per cert, podria dir-me si són a Internet el vídeo i/o la transcripció de la xerrada en anglès?… M’agradaria de compartir-ho amb uns coneguts que no saben gens de català.

  2. Molt bo el discurs Vicent, especialment la traca final. Com cansen tots aquells que ens venen a dir que renunciem a tenir un Estat, quan ells tenen tot un mega Estat poderos al darrere (i no renuncien pas!).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.