Un divendres a Sant Cugat
Xerrada divendres a Sant Cugat. Davant una autèntica gentada. La gent de l’ANC local es van posar les piles de valent i l’assistència va ser d’aquelles que impressionen: totes les cadires plenes i gent dempeus en les parets del final, que sempre em fan patir.
M’hi vaig trobar molt a gust. Com sempre xerrar poc jo i debat ràpid, amb tantes paraules, preguntes i qüestions com fos possible. En l’ambient flotava l’alegria pel resultat de divendres però també una certa inquietud per de quina manera es posaran d’acord dos grups tan diferents com són la CUP i Junts pel Sí. Com sempre dic el que pense: que no ho sé, que no tinc cap bola de cristall però que espere que trobaran la manera de no aturar el procés.
Sant Cugat és en aquest sentit un poble, pel que m’expliquen, ben especial. Les dues llistes han tret uns resultats excel·lents. Junts pel Sí ha guanyat de molt però la CUP ha quedat tercera, deixant enrere el PSC, el PP i Catalunya Sí que es Pot. Un senyor afirma que la divisòria és generacional: els pares són de Junts pel Sí però els fills són de la CUP, afirma. Seria una explicació, és clar.
Sopant la gent de l’ANC m’explica les jornades llarguíssimes que van dedicar en campanya a intentar fer presència en les zones més castellano parlants de la comarca. Hi van fer cap una vegada i una altra, conscients de que era allà on es rascaven els vots essencials. I jo pense que la capacitat de treball d’aquest país és poc menys que infinita i me n’alegre de formar part d’aquest moviment mentre em tornen en cotxe cap a casa. Una nit més.