El dolor físic
Sembla que estic eixint del túnel. Des del passat febrer he viscut un episodi de salut molt dolorós que m’ha provocat una gran quantitat de problemes. He procurat que la feina i les meues responsabilitats públiques se’n ressentiren el mínim possible però han estat uns mesos molt complicats per a mi. Ara, feliçment, sembla que la cosa comença a encarrilar-se i estic en condicions ja de recuperar una certa normalitat. Això ha estat el fruit de llargs tractaments, de la paciència dels metges començant pel meu cunyat i d’un parell de passos fugaços per aquest gran invent que és la cirurgia ambulatòria. La doctora Ortíz diria que fa miracles allà dins. Ho diria si no fos tan poc científic parlar en aquests termes.
Van haver dies, setmanes llargues, d’un dolor literalment insuportable. Que em paralitzava del tot i em feia impossible el caminar. És una sensació que no desitge a ningú, absolutament a ningú. Quedar-te al mig del carrer amb la sensació que no tens cames i sense saber què fer per a poder donar un simple pas és realment angoixant. I provoca un malestar mental notabílissim que els que viuen més a prop teu, per desgràcia, acaben pagant a vegades de forma innecessària i sempre injusta. La seua paciència i el seu suport et salven, literalment.
El dolor és una de les sensacions més difícils d’explicar. Evidentment perquè cadascú tolera el dolor a un nivell diferent i mesurar-lo no és senzill. Això no és com la temperatura, que la pots mesurar o com les angines que les pots veure. Els doctors que t’atenen depenen molt de tu i del que tu els expliques. I supose que és molt difícil saber de la fiabilitat del que estan escoltant. És clar que hi ha mesures que ells poden valorar, preguntes trampa a les quals has de respondre i que els indiquen fins a quin punt exageres o no. Però resulta admirable l’empatia amb que et tracten, parle de la meua experiència. En les dues ocasions que he requerit les urgències sempre m’ha impressionat la diligència amb la qual intentaven millorar el teu estat físic per damunt de tot. Expeditivament, pensant en treure’t de sobre el malson que estàs patint. He tingut, literalment, la sensació que allò era l’aero transportada de Fort Bragg, la força bruta posada al teu servei. Arribaven a casa amb recursos immediats i no perdien ni un minut en actuar contundentment. Gràcies.
Finalment la setmana passada, per primer cop en mesos, em vaig atrevir a passejar i més enllà de l’emoció de veure que podia caminar durant hores vaig entendre també que tot plegat, el dolor físic, té una afectació notable sobre el cap. Em va fer tant de bé el simple fet de passejar…
Els gal·lens grecs de l’antiguitat ja en parlaven, savis com eren, del binomi cos-ment i de la seua unitat íntima. Quan ho experimentes, però, en la pròpia pell això és tota una altra cosa i la vella teoria pren una transcendència que no sé ni explicar. Tot plegat és una lliçó que promet aprendre ben apresa i retenir; ara que sembla que es veu ja la llum al final del túnel.
Molt feliç, Vicent, que t’hagis refet. Aquest país necessita periodistes i persones com tu, amb el cap clar. És molt meritori que durant tot aquest temps hagis seguit informant-nos i m’atreveixo a dir que orientant-nos també amb la teva fina, equànime i ponderada anàlisi. Si afeblit i apesarat has escrit com ho has fet, espero que la salut de ferro que et desitjo en endavant et permeti seguir com a mínim com fins ara.
Gràcies, salut, molta!!
Espero de tot cor que el mal que estàs patint no sigui greu. A certes edats, l’espasa de Damocles la tenim al damunt més del que voldríem. Prendre el sol en silenci en quan despunta el dia pot ser una teràpia molt vivificant. Que et milloris.
Benvolgut Vicent: celebro aquesta recuperació. Primer, perquè desitgem a tots tenir bona salut (almenys, no tenir dolors forts). Segon, perquè et necessitem moltíssim. Endavant! Ja ho tenim, com ha dit en Jordi Sánchez. Quins dies i quines setmanes tan boniques que ens arriben: millors encara perquè ja et trobes bé!
Me n’alegre molt. Com hi hauràs vist he deixat una mica de donar-te la pebre.
Me n’alegre molt també per la família, que també ho haurà sofert amb preocupació.
T’estimem per tu mateix, com a persona, la resta és també molt important.
Però, sobretot per la teua persona, no te n’oblides, xaval 😉
M’alegro de debo que et vagis recuperant i desitjo que et recuperis del tot el més aviat possible. Un dels patriotes més grans que tenim, et necessitem amb energia ara que entrem a la recta final per aconseguir la llibertat.
Salutacions des d’Irlanda.
T’entenc molt bé. Quan ho paties jo també tenia el peu que no podia caminar de dolor. Et canvia la pantalla de la vida. Tot gira en com apaivagar el dolor i les tasques personales prenen una altra consciència, Apareix el fantasma de l’impediment físic, de la decrepitud, i deprimeix. M’alegro que hagis sortit del tunel. Però a la vegada ens fa pensar que la vida és això.