Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

A Artés, cinc anys després del xou de la pancarta del 10J (O no canviareu els polítics, així com així)

partal1

Presentació del llibre a Artés. Fa una calor africana però ens encabim en una sala amb aire condicionat que ens deixa un respir per a xerrar de forma animada. Com sempre explique en deu minuts el perquè del llibre i obrim un llarg debat sobre l’actualitat política, que inevitablement gira al voltant de les llistes, o de la llista.

La gent està a mig camí entre emprenyada i il·lusionada. Per una banda es veu una escletxa però per una altra el debat de les darreres hores sobre si amb polítics o no  molts dels assistents ho veuen com el retorn imminent de la batalla. Ho resumeix gràficament una xicota de les darreres files: ‘tant que ha costat que deixaren de dir que per separat sumem més i ja han trobat una altra manera de fer lo mateix…’

Demane calma. Til·la, ioga i tot el que la gent sàpiga fer per a calmar-se. Recorde que hi ha temps per a parlar de sobres i que les negociacions van bé. Crec que l’ANC està fent molt bé la feina, una feina que vol discreció i pocs crits.

Ahir just feia cinc anys de la manifestació contra la sentència de l’estatut, organitzada per Òmnium, el famós 10J del ‘Som una nació, nosaltres decidim’. (Aci teniu tots els vídeos d’aquella dia, el meu editorial d’aleshores i uns quants articles més).

Ho aprofite per a intentar explicar dues obvietats. La primera és que fa cinc anys que vam començar aquesta batalla. Són molts anys, més del que caldria en unes altres circumstàncies, però l’avanç que ha fet aquest país no es pot qüestionar.

I la segona obvietat és que els polítics són com són. I refresque la memòria de la gent amb la polèmica sobre la pancarta. Ja s’ha oblidat però recordeu que fa cinc anys durant setmanes vam estar discutint com havia de ser la pancarta de l’inici de la manifestació, què havia de dir, quines banderes hi hauria… L’aleshores president Montilla va amenaçar amb no acudir-hi si no posava el que ell volia. Van haver estira-i-arronses, fins i tot en un moment determinat Òmnium va amenaçar amb no fer la manifestació per la impossibilitat de posar d’acord els partits. (Si voleu recordar la polèmica punxeu ací i ací)

Evidentment vist des d’ara la polèmica fa riure però aleshores va generar una tensió immensa i efectivament va estar a punt de carregar-se la manifestació. Ara som al mateix lloc, si fa no fa, però amb altres protagonistes i evidentment amb elements molt més substancials sobre la taula.

Els polítics no canviaran. No són tots iguals, això és cert. Però per a tots ells el món és més complicat que per a nosaltres i això cal entendre-ho. Encara que quan observem aquests jocs que fan per a fer-nos creure que estan preocupats per una cosa quan ho estan per una altra és normal que nosaltres ens posem nerviosos, com ahir ho estava la gent d’Artés.

Però també hauríem d’aprendre del passat. La polèmica de la pancarta la vam superar. No sé com superarem aquesta de la llista sense polítics, que evidentment en realitat per als qui insisteixen tant només vol dir, en realitat, la llista sense Mas. Però la superarem, n’estic segur. Segurament al final no hi haurà polítics a la llista perquè és veritat que sempre és més difícil convèncer als intransigents, als qui estan disposats a trencar-ho tot si les coses no es fan com ells volen. I la política amb majúscules consisteix precisament en esquivar les intransigències dels uns i dels altres per a seguir avançant com un tot. Igual d’ací a cinc anys mirarem enrere i somriurem quan recordarem la polèmica d’aquests dies. Espere. Seria el senyal més evident de que no ho hem engegat tot a rodar…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.