Mails per a Hipàtia

Després de la primera presentació a Vilamajor aquest dijous a Terrassa vaig fer la primera de les ciutats grans en la que serà la gira de presentacions de ‘Desclassificat:9-N’ i va resultar en una experiència molt millor del que m’esperava i tot…

(Aquesta setmana per cert tres presentacions, dues a Barcelona i una a Palamós, i un parell de televisions, de moment… el llibre ja ha entrat en tots els rànquings de més venuts i les crítiques i els comentaris són generalment bons. Adjunte aquest apunt d’Albert Baranguer…)

A Terrassa vaig arribar amb temps. Feia potser dos anys que havia estat a la mateixa sala del Centre Cultural. La primera cosa a constatar és si s’ompliria igual, que és molt gran. El repte no era només conjuntural, també era concret. A la mateixa hora Oriol Junqueras presentava el candidat local del seu partit i hi havia un parell d’actes culturals que sonaven interessants. La preocupació dels organitzadors, doncs, era lògica però es va veure aviat que era excessiva. La sala es va omplir com dos anys abans, el debat va durar hores com dos anys abans, les preguntes eren diferents, com és lògic, però vaig captar el mateix esperit d’aleshores. ‘És que estem aquí, igual, en el mateix lloc’ em va dir una senyora a la qual vaig dedicar el més ample dels meus somriures. Efectivament el país està ací. Esperant i pacient a que escampe la boira però sense renunciar a res. Em vaig posar francament content després de tantes setmanes d’anar especulant sobre si es desinfla el suflé…

I en acabar, com fa dos anys, vam anar a sopar al Museu amb la gent de l’ANC local. Que són una colla de personatges a cadascú més interessant. Fa dos anys em van explicar unes quantes coses molt importants aleshores i ara tenia més ganes de que em contaren com els van els diumenges a Ca n’Anglada, què se’n sap del Pere Navarro, com respiren les candidatures electorals, què pensen que passarà al setembre…

El més gran regal que m’ofereixen aquestes presentacions és conèixer la gent que fa el país com és, que és tota aquesta base escampada de nord a sud, de Salses a Guardamar, i que és com una espècie de columna vertebral, ferma, del moviment independentista. Passar una hora llarg sopant amb ells i escoltant les seues històries er a mi vol dir tornar a casa carregat de moltes piles, amb una anàlisi més acurada de com es mou i sent el país però sobretot agraït. Agraït perquè tanta feina i tanta generositat no es poden pagar més que fent jo el mateix que fan ells: no parar, no parar, no parar…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

+ A la web de l’ANC:  Vicent Partal a Terrassa