13 d'agost de 2006
Sense categoria
0 comentaris

13/8/2006

Estava a punt i… em vaig oblidar. Tot oblindant-me em vaig recordar que avui… i ja érem demà. Però com que baixava els mateixos graons de la mateixa escala en la qual, tanmateix, no hi dormia, em vaig confondre i vaig creure que encara érem avui. De totes maneres ja fa un any del seu aniversari. Aquella tarda el vent també es va girar i van haver de marxar. Un cop a casa em vaig recordar que abans de sortir portava un paraigüa i ara me l’havia oblidat en un caixer. No pagava la pena retornar-hi. Una altra cosa que havia perdut al llarg de la meva vida. Aquesta era una pèrdua sense importància. Tampoc quan va morir el meu avi em vaig entristir veritablement i això que me l’estimava de bo de bo. Darrerament pensava sovint a la mort del meu pare. Sense tristor, només per tal que la seva absència facilités la vida a la meva mare que ara pensava que se sacrificava massa per aquell home que sempre havia cregut que havia estat un egoïsta. Hi ha gent que viu del passat, eternament del passat i vol recuperar no sé que d’irrecuperable. Vistos en perspectiva són patètics. Hi ha gent que viu del futur, és a dir, no viuen i només imaginen. Vistos de prop també son patètics. El problema d’aquests últims és que cada cop tenen menys temps i l’únic objectiu que, d’altre banda cada cop serà menys viable, és que ho volen tot. Els primers sembla que ho han tingut tot, abans, i ara… tant els uns com els altres estan destinats a trobar-se. Una altra forma d’ infeliçitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!