Oh Súnion!
Aprofitem el dissabte per fer una llarga ruta en cotxe fins el sud de l’Àtica. La Valia s’ofereix a acompanyar-nos a Súnion i aquesta és una oferta irresistible. El poema de Carles Riba evoca tantes coses que no puc sinó emocionar-me quan el temple de Poseidó se m’apareix digne i solemne, enfilat allà dalt, des del revolt de la carretera.
Súnion era una lloc avançat des d’on Atenes vigilava el mar, literalment. En un dia clar diuen que pots divisar Creta, allà al sud i a llevant totes les illes de l’Egeu i la costa d’Anatòlia. Els grecs antics de posar les coses en el lloc adequat en sabien molt i Súnion és una prova excelsa, insuperable. Amb el temple a l’esquena mirar-se el mar cobàltic des de dalt del penya-segat que cantava Riba equival a beure’t la història d’una sola i intensa glopada. Quantes veles hissades divisaren des d’aquest mateix lloc? Quantes vegades van salvar l’Acròpolis gràcies a aquest ull que mirava lluny? Com més gran em faig més veig la política com una dansa contradictòriament suau. Ací els perses i allà els àrabs, ací els turcs i allà els russos, ací els grecs i allà els eslaus. El món, vist així, es mou com si es barrejaren lentament tots els colors dins l’aigua. I des de Súnion, mirant el mar obert, tots s’insinuen, tots els pots intuir.
Passem una bona estona només mirant, badant. El temple és d’una bellesa intemporal. No és només que és bell: és que és perfecte. Geomètricament insuperable, constructivament impossible de millorar. I aquesta forma de retallar-se contra el mar i el cel! El pare de la Valia ens dirà després que en la seua opinió aquell és el més bell indret de la mediterrània. No seré jo qui li ho discutisca…
Curiosament al vespre, ja a l’hotel, trobe una carta que Riba escriu a Junoy, precisament des de Làurion, el poblet on ens atansarem a dinar després. Diu Riba que ‘tots els colors de la nostra Àtica són apastellats, acanyellats’. I jo no sabria definir d’una manera ni de lluny tan exacta i brillant la pedra del temple. ‘Acanyellat…’ quina paraula tan precisa i suggeridora alhora. I quant has de saber, que bé has d’expressar-te, per a poder-la dir amb l’autoritat amb que l’usa Riba quan parla d’aquest promontori únic, d’aquesta porta que vigila des de fa segles l’Àtica.