Passejant per El Pireu
Passem la vesprada de dijous fent una molt llarga passejada per El Pireu, el fascinant port d’Atenes. Aquesta ciutat està ací des del 450 abans de Crist, quan ja era el port més important d’aquesta banda de la mediterrània. I resseguint els seus límits s’entén perfectament la raó. La seua perifèria són un seguit de ports naturals que devien tenir una utilitat fins i tot més enorme aleshores que no la tenen ara.
Comencem la passejada per Microlimani, a la banda de Llevant. En un viatge anterior ens havíem perdut de casualitat en el bar del club marítim que hi ha a l’extrem sud i n’havíem quedat fascinats. La vista del mar des d’ací és esplèndida i simplement volíem repetir-la. Així que ens hem assegut una llarga estona amb un cafè i un te a les mans mentre deixàvem passar els minuts mirant les onades i els pocs vaixells que aquella hora anaven i venien.
Després hem intentat pujar l’empinat turó que hi ha al darrera per a travessar cap al gran port comercial. No hem arribat a dalt de tot però si prou amunt com per a quedar impactats per la vista de la badia. I per la batalla que es lliura en aquestes cases. Les hi ha de modernes, ostensiblement riques, de tradicionals, normaletes i d’abandonades, clarament intimidants. Fa la impressió que els rics volen apoderar-se de la zona i hi ha una guerra urbanística latent. No podem evitar preguntar-nos si quedarà res del barri que veiem ara el dia, d’ací uns anys, que tornem a venir.
Resseguint la línia de la costa topem amb la platja i més enllà amb el perfectament arrodonit port de Zea, o Passalimani. Aquesta badia és una autèntica proesa natural que avui serveix per a guardar vaixells rics, a recer de qualsevol moviment de la mar. Una gola minúscula fa de contacte entre la badia quasi perfectament rodona i la mar oberta. Si fos un rellotge la forma que té marcaria dos quarts de sis just per la boca que dóna a mar. Una boca per on no sembla que puga arribar a entrar ací dins ni una sola onada salvatge. Ni salvatge ni tova, de fet. Zea és com una bassa d’oli.
I des d’ací travessant aquesta península que de fet és El Pireu hem caminat enmig de la zona més densament poblada fins el Pireu, autèntic, el que tothom reconeix com a tal arreu del món. Fins al gran port comercial i industrial, amb els seus vaixells monstruosos i la seua activitat frenètica. Aquesta ha estat de fet l’única zona habitada des de sempre, des de sempre vull dir des del 300 o el 400 abans de Crist, però curiosament, o no tant, la gran muralla que unia Atenes i El Pireu durant les guerres del Peloponès ja tancava com un tot també Microlomani i Zea, uns paratges que aleshores devien ser verges i que avui costen d’imaginar a la vista de la caòtica selva de cases i carrers en que s’han convertit.