El dia de l’Ovidi
Dia llarguíssim avui. A quarts de nou l’he començat a Catalunya Ràdio recordant l’Ovidi. I encara, a quarts d’una de la matinada, estic davant de l’ordinador. Hi ha dies que són més llargs que una novena i avui n’ha estat el cas. Informativament tens, a més, emocionalment cansat.
És sensacional: tothom parla avui de l’Ovidi. La meua major m’ha dit que si no m’estranya. No ho sé. Fa deu anys ella em va acompanyar en aquell espectacle que els de la Torna i Propaganda pel Fet van organitzar al Palau de la Música per reivindicar-lo, per redescobrir-lo. Deu anys després l’Ovidi està en les teles i en les ràdios i tots hem escrit sobre ell. M’estranya? No em pot estranyar. Millor així. Tan de bo el sentírem cada dia. A ell i a l’Estellés. I als altres.
Hem estat mirant per la tele l’Ovidi i quan ha acabat li he obert el ‘Mural del País Valencià’. El tinc marcat per totes les pàgines i li he anat ensenyant aquells versos que conformen de la mà del poeta més gran el país més meu. Al volum II, pàgina 571 hi ha un vers xicotet sobre Bétera, que hem llegit junts, amb un somriure compartit
‘Florires com l’alfàbrega i et pense
entre les mans, delitós de trobar-te.
S’escolten grills tota la nit desperts,
camins perduts’
I he pensat que ja és hora de dormir, apagar la llum i colgar-me entre els llençols. Amb la música sonant encara a l’orella…
Molt boníc !!!!