Què passaria si de sobte se’ns oblidarà el castellà a centenars de milers de persones?
Que la gent oblida és una experiència contrastada. Cap jutge del planeta s’atreviria a discutir això. Tots oblidem coses. Fins i tot llengües. Quan deixes de practicar-les se’t perden. Fa trenta anys, per exemple, jo era capaç de llegir l’alfabet ciríl·lic i de dir quatre paraules en rus. Avui tot això se m’ha oblidat a còpia de no fer-ho servir. Com no recorde gran cosa del grec clàssic que vaig estudiar.
Això ve al cas de la polèmica que va encetar Joan Laporta l’altre dia als jutjats. Evidentment que ens podem barallar exigint la igualtat de les dues llengües teòricament cooficials. Hem fet això des de fa quaranta anys amb resultats diversos però en alguns àmbits escassos. És el que Laporta va exigir. Però imaginem, per exemple, que de sobte se’ns oblida el castellà, com si fos el rus o el grec clàssic. Un oblit evidentment selectiu. L’oblidem quan ens n’adonem que l’hem oblidat.
Imaginem que de sobte centenars de milers de ciutadans reaccionem a una de les habituals imposicions del castellà dient que no el sabem i no l’entenem. Què podrien fer davant això? Políticament la Constitució Espanyola diu que només hem de saber castellà. Però què faran si centenars de milers de catalans deixen de saber-lo? Com s’imposa una llengua si no la saben?
Comercialment, però, funciona de meravella. Fa setmanes que ho prove i és fantàstic. A casa no paren de cridar pel telèfon fix empreses que em volen vendre coses. Sistemàticament en castellà. Però quan reaccione dient que no els entenc passen dues coses: o que deixen de trucar, uf!, o em crida immediatament algú que parla català. Així de senzill. Així de fàcil i còmode.
Quelcom similar practico des de a temps.
Quan truca’m per vendre’m qualsevol mena de servei els demano que em posin amb algú que parli en català (ho dic en català) i continuo parlant en català. L’efecte habitual, però és diferent, unes quantes trucades, i al final l’efecte és que et deixen de trucar.
Home! Ja era bona hora que algú amb una veu respectada i d’ampli abast, com sou vós, ho digués, això!
Jo ja fa un parell o tres d’anys que ho aplico i em resulta extremament satisfactori, si bé és cert que el contacte que tinc amb el món és força migrat (amb el món de parla espanyola, encara més) i, per tant, els efectes del meu oblit de l’espanyol són nimis dellà de la pròpia ment i del meu entorn immediat, compost de quatre gats.
Quant a l’experiència d’oblit involuntari que expliqueu, jo també l’he viscuda –com molta gent, segurament.
Hi ha dues maneres d’oblidar les llengües: una és la natural, per manca d’ús, que s’esdevé amb inexorable –i frustradora— facilitat (jo he oblidat gran part del l’alemany que havia estudiat de jove, durant anys, amb molt d’esforç; i, gairebé del tot, la mica de llatí que sabia). L’altra manera és la voluntària que vós proposeu. Però, fet i fet, els efectes acaben essent els mateixos. D’ençà que jo no parlo ni escric ni llegeixo en espanyol; que no escolto cap emissora de ràdio ni miro cap pel·lícula ni cap programa de televisió; me n’estic començant a oblidar de debò. Alhora, em revé a la memòria, de més en més, tot un tresor de vocabulari i de maneres de dir en català, heretat dels meus pares i avis, que se m’havia esgarriat de fa molt de temps. Era en un racó del meu cap, relegat, i suposo que ara troba camp obert per a ressorgir i airejar-se. També millora la meva pronúncia d’altres llengües que estic aprenent de fa poc (l’espanyol resulta molt limitador en aquest aspecte; si més no, hi interfereix.)
En fi, si un bon gruix de gent fessin aquest esforç que vós dieu, jo crec que el català començaria a tenir verament una esperança de perviure –i de recobrar una certa puresa!— que ara mateix no té de cap manera. Alhora, les conseqüències d’ordre polític i econòmic serien necessàriament molt bones; excel·lentíssimes. Serien un bé de Déu.