1 de setembre de 2005
Sense categoria
0 comentaris

primera cigarreta

afegits en dues parts

Una broma que no faci massa mal, per exemple: una ironia (riure’s de l’altra i no amb l’altra que és impossible). De tant en tant un cinisme, no massa perquè es trist i quera. I la serietat davant de la bellesa, desarmat, trist per endavant, només de pensar que caldrà un esforç i que mai cauran de genolls per la teva intel.ligència demostrada i després només volies que t’ho demanessin, com qualsevol nació lliure, perquè encara no saben el millor. El millor no era això, el millor només era un caràcter que malgrat tot protegís, fes somriure, mostrés feblesa i no s’emprenyés quan no gosava agafar ni seduir ni veure un desmai des del menjador estant. Demostració de crowl, braça i fer el mort sobre una onada que tapa les orelles i fa pensar a una comunió còsmica. Després vindrà el passeig per l’aigua i la sorra, un horitzó d’ombrel.les, un altre de rodó, blau, finit sense comprovar-ho, ignorant que no baixa al pou. Sensacions, totes a flor de pell i així entre culpes sense fonament, aquest rostre marginat que s’esforça per demostrar que és una bonne vivante i una artista de nits solitàries, una seductora etílica, una bona mare, una sobrebona amant, una muller impecable, tendre, encativadora, puta, i s’oblida de fer riure i busca l’orgasme salvatge, sempre més salvatge per tal que reis i reïnes s’inclinin davant de les seves arts, cops amagats que de seguida s’albiren. Aburriment, repàs, sempre un repàs amb tons obscurs. Vet aquí, que hi havia una vegada que una nena es va fer nena d’un metre noranta. Reproduïa, sempre reproduïa les coses no resoltes i mai va trobar la pau perquè sempre va voler estar envoltada pels altres. Va divertir-se, va patir, va fumar i va deixar de fumar, va desitjar i no va saber llançar-se al buit per pròpia iniciativa. Sempre va ser empesa, com l’estranger que per tal de no triar va ser escopit, acusat, mort per accident però el poder ho pot tornar a fer. Què si va ser mort pel poder? Evidentment, sempre el poder ens mata, el poder de qualsevol concepte, qualsevol diagnòstic, qualsevol opinió. Davant d’aquest poder nombrós només podem fer un cercle i que ens convenci el més modern, més tecnològic, menys allunyat de la lluna, a mig camí entre dos astres, més dispensador de sofàs, comoditats, seguretats, solidari, però no gaire generós (què ens pot donar un de pitjor?) i per què preocupar-se’n? Mantenir una reacció, tenyida d’un cert incoformisme, en els actes i després la revolució ja vindrà en aquesta imaginació que voldria imposar-se les vint-i-quatre hores sense moure el pam. Excuses, raons, bastonades i bastons, explicacions fàtues, la nit i el dia, el dia i el vespre, la claror i la música, la foscor i la música, encens, olor, camí i continuar en aquest tràngol que passarà, sempre esdevenint, amb sort i sense, escales mecàniques que ja no importa si baixen o pugen si no fos que entre l’aire condicionat i el sol t’estimes més el sol. Però això no vol pas dir que tinguis raó ni tampoc el contrari. Seguir és esdevenir i dormir també. A qui puc adreçar aquesta mandra?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!